Obrim un nou espai a la nostra web per debatre sobre la situació actual de les escoles d’arquitectura de Barcelona.Obrim un nou espai a la nostra web per debatre sobre la situació actual de les escoles d’arquitectura de Barcelona.
L’Escola d’Arquitectura de Barcelona, a debat
Article publicat al diari Ara el 7 de maig de 2013
Jordi Badia (AxA)
Des de fa ja unes setmanes, la rutina d’entrar a l’Escola d’Arquitectura dos cops per setmana per impartir les meves classes em produeix una desagradable sensació, perquè en l’ambient s’hi pot copsar un desànim i una tristesa com no recordo haver sentit mai des que hi sóc, ja fa més de30 anys.
Per als que encara no n’estiguin al cas, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha acumulat un inexplicable dèficit de més de 110 milions d’euros, i estic segur que la nostra facultat, allotjada en un edifici obsolet dels anys 60 que cau a trossos i amb un 55% de professors associats a temps parcial amb sous en la majoria de casos inferiors als 550 euros, no n’és responsable. Fa unes setmanes es van encendre, però, totes les alarmes pel rumor d’una proposta que suggeria el trasllat dels estudis d’arquitectura al petit edifici que ocupa l’ETSAV de Sant Cugat, deixant a Barcelona tan sols els màsters i postgraus, pensant potser en la possibilitat d’alliberar l’edifici de 20.000 m2 de la Diagonal per a una possible venda que pogués eixugar part d’aquest deute descomunal. Podreu comprendre, doncs, la gran preocupació davant d’aquesta barbaritat, que ha alterat completament els ànims.
L’Escola d’Arquitectura va ser creada l’any 1875, cent anys abans que la UPC, i durant aquest temps ha prestigiat la universitat i la nostra ciutat com no ho ha fet cap altra. La seva identitat es basa en el projecte com a eix vertebrador dels estudis amb una especial atenció al context, les humanitats i la tècnica, i té la particularitat que la majoria de professors són arquitectes en actiu que compaginen la docència amb l’exercici de la professió. És un model – estrany a la UPC però molt eficient – que li ha reportat una bona reputació durant molts anys, però la veritat és que darrerament ja no ocupa els primers llocs en els rànquings de les millors escoles d’arquitectura del món.
Recordo quan vaig estudiar la carrera, als anys 80, en una escola dirigida per Oriol Bohigas amb criteri i mà ferma, i on podia trobar els arquitectes que més admirava impartint-hi classes. Era una facultat construïda amb els millors professionals, que abandonaven per unes hores els seus propis projectes i abocaven tota la seva experiència per formar els futurs arquitectes amb un optimisme i un entusiasme que ara, francament, es troben molt a faltar.
Em sap greu que aquell model tan exitós hagi anat desapareixent a poc a poc i que ara mateix molts dels arquitectes de més renom internacional ja no hi siguin. Josep Lluís Mateo i Esteve Bonell, per exemple, són catedràtics en dues de les millors escoles suïsses, i personatges de la vàlua de Josep Llinàs o com els de RCR Arquitectes fa temps que van abandonar la docència, potser massa desmotivats per la deriva d’una institució que no va saber oferir-los els estímuls que mereixien. I això es nota molt, en una escola cada cop més poblada de professors que no han exercit mai, allunyats de la pràctica de l’ofici i amb molt poca experiència professional, que ensenyen una arquitectura caduca molt apartada de les preocupacions i les tendències contemporànies.
A conseqüència de tot això, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona viu ara en un moment decisiu per encarar el seu futur. Està amenaçada per una situació econòmica molt complicada a la UPC, i amb una qualitat de l’ensenyament que està lluny del seu millor moment i que ens impedeix ser competitius amb les millors escoles del món. Cal prendre la iniciativa i fer alguna cosa.
Sóc del parer, com molts altres, que aquest procés no pot ser liderat per la direcció actual, molt qüestionada per professors i estudiants i poc representativa, i que, per tant, cal escollir un comitè de crisi format per un grup reduït d’arquitectes de reconegut prestigi professional, que exemplifiqui l’excepcionalitat del moment i representi una interlocució vàlida en les negociacions necessàries per aconseguir un estatus propi, un Àmbit d’Arquitectura dins la UPC, que en reconegui les singularitats. Aquesta nova direcció hauria de començar redactant un nou pla director, a partir de la feina prèvia realitzada per estudiants i professors, que defineixi el que volem ser i estableixi, si cal, la fusió endreçada de les dues escoles, la unificació en un sol departament d’arquitectura que permeti la direcció real i efectiva superant les misèries de la política departamental, i una estratègia de gestió dels professors que torni a potenciar el coneixement de l’ofici i el contacte amb la pràctica de l’arquitectura com a element característic de la nostra escola.
Per fer això és absolutament necessari que els professors amb més pes abandonin la còmoda distància des de la qual es miren aquests esdeveniments i facin un pas endavant per assumir-ne el lideratge. Però cal també que la resta dels arquitectes del país, així com les institucions que els representen–com el CoAC, el FAD, l’AxA i l’Ajuntament de Barcelona–, s’impliquin en la resolució d’una situació que ens afecta a tots i que cal entendre en tot el seu veritable potencial d’oportunitat. L’arquitectura d’aquesta ciutat, tan elogiada internacionalment, deu la seva indiscutible qualitat en gran part a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El declivi o, fins i tot, la pèrdua d’aquesta institució centenària seria un error irreparable i inexplicable per a la ciutat i els seus habitants. Cal impedir-ho.
Alarma en la ETSAB
Carta abierta a los profesores de la ETSAB y de la ETSAV
Moisés Gallego (AxA)
11/03/2013
Nuestra escuela de Arquitectura de Barcelona está tremendamente preocupada ante los rumores de que corre por el rectorado un escrito donde se dice que los cursos de grado se harán en la escuela del Vallés en tanto que el edificio de Barcelona, de más de 20.000 m2 de superficie, se destinará a Máster y cursos de postgrado. Tamaña salvajada es increíble que pueda ser cierta, sin embargo los indicios hablan de que así es.
Como consecuencia del auge del sector de la construcción en Catalunya se han ido abriendo 3 escuelas públicas para estudiar Arquitectura. Por orden inverso a su aparición hay que citar la Escuela de Arquitectura de Girona, a continuación viene la Escuela de Arquitectura de Reus y finalmente la Escuela de Arquitectura del Vallès, esta última como una extensión de la matriz que es la de Barcelona. Pasado este período de crecimiento y ante las puertas de una recesión, parece ser que todas estas seguirán en pie menos la escuela original, aquella que ha sido la bandera de excelencia de la UPC, universidad que, ante hechos como este, genera la duda de que en realidad sea la nuestra. Todo parece apuntar que la que ahora sobra es precisamente aquella que recoge el mayor número de estudiantes de otros países. Estudiantes que recalan en esta Escuela de Barcelona debido a su prestigio y calidad docente. Cuesta creer que estos parámetros ya no interesen a la UPC.
Hay voces no faltas de razón que insinúan, tras la maquiavélica operación de diseminar por el territorio la materia de arquitectura, se escondan otros intereses no estrictamente académicos, como es la reducción del déficit acumulado por la UPC en su mala gestión.. Un déficit que se antepone a cuestiones académicas y cuyo origen está en un crecimiento desmesurado de nuevas especialidades y edificios infrautilizados.
Ante tamaña salvajada creo que todos los arquitectos, tanto los que formamos parte de la clase docente, como Asociaciones profesionales y resto de arquitectos implicados en la cualidad de la profesión, deberían actuar de una forma conjunta para frenar esta iniciativa. No se trata ahora de buscar culpables, que probablemente los haya, ese camino no nos llevará a ninguna parte. Se trata de una cosa mucho más hábil como es conseguir con urgencia una sola voz entre todos estos estamentos para frenar este proceso.
Los directores de ambas escuelas deberían fijar criterios comunes y tras ellos las juntas de escuela, Asociaciones Profesionales y Colegio de Arquitectos de Catalunya, trasladando una resolución clara y definitiva al rectorado. También se impone entre los órganos de dirección de ambas escuelas una reflexión de cómo se ha podido llegar a esta situación ante el temor de una la previsible reducción de matriculación y contratación de profesorado.
La iniciativa surgida desde la agrupación AxA, mediante una primera carta firmada por Ignacio Paricio reclama iniciar con toda urgencia este proceso. Desde mi condición de profesor adscrito al Departamento de Proyectos de la ETSAB, manifiesto mi total solidaridad y solicito a nuestro Jefe Departamental, del que conozco su adhesión al problema, rogándole que participe activamente y con urgencia en el establecimiento de un gabinete de crisis, con los directores de ambas escuelas a la cabeza.
Eduard Bru (AxA)
11/03/2013
Es evident que l’ ESCOLA D’ARQUITECTURA DE BARCELONA, és de Barcelona.
Aquí va estar creada, 100 anys abans que la UPC, i , per suposat, la sobreviurà.
L’ETSAB ha prestigiat la nostra ciutat.
L’Escola es Premi Ciutat de Barcelona, que jo vaig tenir l’honor de rebre quan era el seu Director.
Quin centre més de la UPC a Barcelona pot dir-ho?…i ara algú vol que abandonem aquesta ciutat que, per definició i història, es la nostra?!
Cal aprofitar la crisi per fer al contrari: exigir un status propi a la UPC coherent amb la pràctica adient de l’ensenyament de l’arquitectura.
La escuela de arquitectura en peligro
Ignacio Paricio (AxA)
8/03/2013
La universidad politécnica ha iniciado un proceso de revisión de la enseñanza de la arquitectura que llevará a unas transformaciones radicales que hoy están empezando a desvelarse.
Algunos estamentos docentes han sido invitados a dar su opinión en el proceso, pero esa participación se está haciendo de manera parcial, a veces personal y siempre fragmentada en cuanto a comunidad de objetivos. La propuesta, ampliamente apoyada hace unos días, para la formación de un gabinete de crisis capaz de responder con una única voz a la UPC parece en este momento inviable. Los responsables, directores de escuelas y departamentos están exhibiendo sus diferencias en lugar de agrupar fuerzas. Las disensiones internas, las desconfianzas larvadas durante años, son el fruto de una división departamental y escolar que nunca debería haberse aceptado.
Su responsabilidad será histórica. El futuro les demandará por su incapacidad y falta de visión. Tras años de tensiones y pequeñas traiciones nadie parece estar dispuesto a ceder para ganar juntos.
Los alumnos y profesores deberían conminar a los responsables de la gestión académica a reunirse en una mesa unitaria y consensuar la argumentación que desde la arquitectura deba darse a conocer a la UPC. Solo una voz única y radical puede incidir en un proceso que detrás de argumentos académicos esconde un objetivo exclusivamente económico y daña singularmente a la escuela más eficaz de esta universidad, pero también una de las estructuralmente más débiles.
Solicito el apoyo de todos aquellos que tengan algún respeto a la institución que apoyen esta demanda de unidad.
Article publicat al diari Ara el 7 de maig de 2013
Jordi Badia (AxA)Des de fa ja unes setmanes, la rutina d’entrar a l’Escola d’Arquitectura dos cops per setmana per impartir les meves classes em produeix una desagradable sensació, perquè en l’ambient s’hi pot copsar un desànim i una tristesa com no recordo haver sentit mai des que hi sóc, ja fa més de30 anys.
Per als que encara no n’estiguin al cas, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha acumulat un inexplicable dèficit de més de 110 milions d’euros, i estic segur que la nostra facultat, allotjada en un edifici obsolet dels anys 60 que cau a trossos i amb un 55% de professors associats a temps parcial amb sous en la majoria de casos inferiors als 550 euros, no n’és responsable. Fa unes setmanes es van encendre, però, totes les alarmes pel rumor d’una proposta que suggeria el trasllat dels estudis d’arquitectura al petit edifici que ocupa l’ETSAV de Sant Cugat, deixant a Barcelona tan sols els màsters i postgraus, pensant potser en la possibilitat d’alliberar l’edifici de 20.000 m2 de la Diagonal per a una possible venda que pogués eixugar part d’aquest deute descomunal. Podreu comprendre, doncs, la gran preocupació davant d’aquesta barbaritat, que ha alterat completament els ànims.
L’Escola d’Arquitectura va ser creada l’any 1875, cent anys abans que la UPC, i durant aquest temps ha prestigiat la universitat i la nostra ciutat com no ho ha fet cap altra. La seva identitat es basa en el projecte com a eix vertebrador dels estudis amb una especial atenció al context, les humanitats i la tècnica, i té la particularitat que la majoria de professors són arquitectes en actiu que compaginen la docència amb l’exercici de la professió. És un model – estrany a la UPC però molt eficient – que li ha reportat una bona reputació durant molts anys, però la veritat és que darrerament ja no ocupa els primers llocs en els rànquings de les millors escoles d’arquitectura del món.
Recordo quan vaig estudiar la carrera, als anys 80, en una escola dirigida per Oriol Bohigas amb criteri i mà ferma, i on podia trobar els arquitectes que més admirava impartint-hi classes. Era una facultat construïda amb els millors professionals, que abandonaven per unes hores els seus propis projectes i abocaven tota la seva experiència per formar els futurs arquitectes amb un optimisme i un entusiasme que ara, francament, es troben molt a faltar.
Em sap greu que aquell model tan exitós hagi anat desapareixent a poc a poc i que ara mateix molts dels arquitectes de més renom internacional ja no hi siguin. Josep Lluís Mateo i Esteve Bonell, per exemple, són catedràtics en dues de les millors escoles suïsses, i personatges de la vàlua de Josep Llinàs o com els de RCR Arquitectes fa temps que van abandonar la docència, potser massa desmotivats per la deriva d’una institució que no va saber oferir-los els estímuls que mereixien. I això es nota molt, en una escola cada cop més poblada de professors que no han exercit mai, allunyats de la pràctica de l’ofici i amb molt poca experiència professional, que ensenyen una arquitectura caduca molt apartada de les preocupacions i les tendències contemporànies.
A conseqüència de tot això, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona viu ara en un moment decisiu per encarar el seu futur. Està amenaçada per una situació econòmica molt complicada a la UPC, i amb una qualitat de l’ensenyament que està lluny del seu millor moment i que ens impedeix ser competitius amb les millors escoles del món. Cal prendre la iniciativa i fer alguna cosa.
Sóc del parer, com molts altres, que aquest procés no pot ser liderat per la direcció actual, molt qüestionada per professors i estudiants i poc representativa, i que, per tant, cal escollir un comitè de crisi format per un grup reduït d’arquitectes de reconegut prestigi professional, que exemplifiqui l’excepcionalitat del moment i representi una interlocució vàlida en les negociacions necessàries per aconseguir un estatus propi, un Àmbit d’Arquitectura dins la UPC, que en reconegui les singularitats. Aquesta nova direcció hauria de començar redactant un nou pla director, a partir de la feina prèvia realitzada per estudiants i professors, que defineixi el que volem ser i estableixi, si cal, la fusió endreçada de les dues escoles, la unificació en un sol departament d’arquitectura que permeti la direcció real i efectiva superant les misèries de la política departamental, i una estratègia de gestió dels professors que torni a potenciar el coneixement de l’ofici i el contacte amb la pràctica de l’arquitectura com a element característic de la nostra escola.
Per fer això és absolutament necessari que els professors amb més pes abandonin la còmoda distància des de la qual es miren aquests esdeveniments i facin un pas endavant per assumir-ne el lideratge. Però cal també que la resta dels arquitectes del país, així com les institucions que els representen–com el CoAC, el FAD, l’AxA i l’Ajuntament de Barcelona–, s’impliquin en la resolució d’una situació que ens afecta a tots i que cal entendre en tot el seu veritable potencial d’oportunitat. L’arquitectura d’aquesta ciutat, tan elogiada internacionalment, deu la seva indiscutible qualitat en gran part a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El declivi o, fins i tot, la pèrdua d’aquesta institució centenària seria un error irreparable i inexplicable per a la ciutat i els seus habitants. Cal impedir-ho.
Alarma en la ETSAB
Carta abierta a los profesores de la ETSAB y de la ETSAV
Moisés Gallego (AxA)
11/03/2013
Nuestra escuela de Arquitectura de Barcelona está tremendamente preocupada ante los rumores de que corre por el rectorado un escrito donde se dice que los cursos de grado se harán en la escuela del Vallés en tanto que el edificio de Barcelona, de más de 20.000 m2 de superficie, se destinará a Máster y cursos de postgrado. Tamaña salvajada es increíble que pueda ser cierta, sin embargo los indicios hablan de que así es.
Como consecuencia del auge del sector de la construcción en Catalunya se han ido abriendo 3 escuelas públicas para estudiar Arquitectura. Por orden inverso a su aparición hay que citar la Escuela de Arquitectura de Girona, a continuación viene la Escuela de Arquitectura de Reus y finalmente la Escuela de Arquitectura del Vallès, esta última como una extensión de la matriz que es la de Barcelona. Pasado este período de crecimiento y ante las puertas de una recesión, parece ser que todas estas seguirán en pie menos la escuela original, aquella que ha sido la bandera de excelencia de la UPC, universidad que, ante hechos como este, genera la duda de que en realidad sea la nuestra. Todo parece apuntar que la que ahora sobra es precisamente aquella que recoge el mayor número de estudiantes de otros países. Estudiantes que recalan en esta Escuela de Barcelona debido a su prestigio y calidad docente. Cuesta creer que estos parámetros ya no interesen a la UPC.
Hay voces no faltas de razón que insinúan, tras la maquiavélica operación de diseminar por el territorio la materia de arquitectura, se escondan otros intereses no estrictamente académicos, como es la reducción del déficit acumulado por la UPC en su mala gestión.. Un déficit que se antepone a cuestiones académicas y cuyo origen está en un crecimiento desmesurado de nuevas especialidades y edificios infrautilizados.
Ante tamaña salvajada creo que todos los arquitectos, tanto los que formamos parte de la clase docente, como Asociaciones profesionales y resto de arquitectos implicados en la cualidad de la profesión, deberían actuar de una forma conjunta para frenar esta iniciativa. No se trata ahora de buscar culpables, que probablemente los haya, ese camino no nos llevará a ninguna parte. Se trata de una cosa mucho más hábil como es conseguir con urgencia una sola voz entre todos estos estamentos para frenar este proceso.
Los directores de ambas escuelas deberían fijar criterios comunes y tras ellos las juntas de escuela, Asociaciones Profesionales y Colegio de Arquitectos de Catalunya, trasladando una resolución clara y definitiva al rectorado. También se impone entre los órganos de dirección de ambas escuelas una reflexión de cómo se ha podido llegar a esta situación ante el temor de una la previsible reducción de matriculación y contratación de profesorado.
La iniciativa surgida desde la agrupación AxA, mediante una primera carta firmada por Ignacio Paricio reclama iniciar con toda urgencia este proceso. Desde mi condición de profesor adscrito al Departamento de Proyectos de la ETSAB, manifiesto mi total solidaridad y solicito a nuestro Jefe Departamental, del que conozco su adhesión al problema, rogándole que participe activamente y con urgencia en el establecimiento de un gabinete de crisis, con los directores de ambas escuelas a la cabeza.
Eduard Bru (AxA)
11/03/2013
Es evident que l’ ESCOLA D’ARQUITECTURA DE BARCELONA, és de Barcelona.
Aquí va estar creada, 100 anys abans que la UPC, i , per suposat, la sobreviurà.
L’ETSAB ha prestigiat la nostra ciutat.
L’Escola es Premi Ciutat de Barcelona, que jo vaig tenir l’honor de rebre quan era el seu Director.
Quin centre més de la UPC a Barcelona pot dir-ho?…i ara algú vol que abandonem aquesta ciutat que, per definició i història, es la nostra?!
Cal aprofitar la crisi per fer al contrari: exigir un status propi a la UPC coherent amb la pràctica adient de l’ensenyament de l’arquitectura.
La escuela de arquitectura en peligro
Ignacio Paricio (AxA)
8/03/2013
La universidad politécnica ha iniciado un proceso de revisión de la enseñanza de la arquitectura que llevará a unas transformaciones radicales que hoy están empezando a desvelarse.
Algunos estamentos docentes han sido invitados a dar su opinión en el proceso, pero esa participación se está haciendo de manera parcial, a veces personal y siempre fragmentada en cuanto a comunidad de objetivos. La propuesta, ampliamente apoyada hace unos días, para la formación de un gabinete de crisis capaz de responder con una única voz a la UPC parece en este momento inviable. Los responsables, directores de escuelas y departamentos están exhibiendo sus diferencias en lugar de agrupar fuerzas. Las disensiones internas, las desconfianzas larvadas durante años, son el fruto de una división departamental y escolar que nunca debería haberse aceptado.
Su responsabilidad será histórica. El futuro les demandará por su incapacidad y falta de visión. Tras años de tensiones y pequeñas traiciones nadie parece estar dispuesto a ceder para ganar juntos.
Los alumnos y profesores deberían conminar a los responsables de la gestión académica a reunirse en una mesa unitaria y consensuar la argumentación que desde la arquitectura deba darse a conocer a la UPC. Solo una voz única y radical puede incidir en un proceso que detrás de argumentos académicos esconde un objetivo exclusivamente económico y daña singularmente a la escuela más eficaz de esta universidad, pero también una de las estructuralmente más débiles.
Solicito el apoyo de todos aquellos que tengan algún respeto a la institución que apoyen esta demanda de unidad.
