El 30è aniversari de la seva mort, la seva filla recorda l’arquitecte, i el pare: “Era un esteta, no volia veure coses lletges”
Victoria Bonet va compartir els passadissos de la seva infantesa amb intel·lectuals com Pablo Neruda, Tàpies, Le Corbusier, Pepe (José) Bergamín o el cardiòleg Cuatrecasas. Rafael Alberti o Maruja Mallo van ser la seva família. I en un dels seus aniversaris, Pablo Picasso li va regalar el quadre d’una amazona perquè va saber que admirava els cavalls. Casa seva, la casa del seu pare, l’arquitecte català Antonio Bonet (Barcelona, 1913), va ser el centre de la vida cultural d’escriptors i artistes a l’exili de la dictadura franquista a l’altre costat de l’Atlàntic.
El projecte urbanístic que va desenvolupar a Punta Ballena, l’edifici inaugural del qual va ser l’hostal Solana del Mar, declarat Monument Històric de l’Uruguai, va donar a Bonet fama internacional amb només 33 anys. Un prestigi que sorprenentment no ha tingut el mateix ressò a Espanya, malgrat haver-nos deixat obres com l’actual seu del Tribunal Constitucional, a Madrid (que va projectar juntament amb Francisco G. Valdés), i la torre de la plaça Urquinaona, el Canòdrom o la famosa casa La Ricarda, a Barcelona. Ara, quan es compleixen 30 anys de la seva mort, la seva filla reivindica l’obra del seu pare, però també ens ofereix una altra visió de l’arquitecte: la d’un esteta obsessionat per viure envoltat de bellesa costés el que costés.
“A casa havíem de tapar les etiquetes de les ampolles de Coca-Cola, del sucre, de la llet… I si un dia portava una samarreta amb el logotip d’una discoteca preguntava amb ironia: ‘Et paguen per portar això?’”. Si, com acostumava a dir, “un personatge necessita un decorat i una persona, un espai per viure,” ell era un personatge. I el seu escenari, fruit també d’un temps, l’excepcional comunitat d’il·lustres exiliats que va aconseguir reunir a Punta Ballena.
‘El nen’ prodigi que va conquerir Le Corbusier
“Va ser un nen prodigi, amb una vocació tan marcada que mai no va dubtar quin era el seu camí”, explica la seva filla. Quan estudiava Arquitectura, els seus companys l’anomenaven el nen per l’edat que tenia, però també perquè semblava més petit del que era. “Guanyava diners dibuixant a les nits i treballava a l’estudi de Josep Lluís Sert durant el dia”.
Amb 20 anys, el 1933, va ser l’únic estudiant convidat al vaixell Patris II, que portava a bord els professionals més destacats per participar en el IV Congrés d’Arquitectura Moderna (CIAM) a Grècia, en el qual es firmaria La Carta d’Atenes. Allà va conèixer Le Corbusier, que després de diverses xerrades a alta mar li va oferir anar a treballar amb ell a París. Bonet li va confessar que encara no havia acabat la carrera i no podia acceptar-ho. Però tres anys més tard, ja amb el seu títol sota el braç, es va dirigir en tren a París per trobar-se amb ell.
Va arribar a una ciutat en ebullició política i cultural on s’estava gestant la modernitat. “Assistia amb els seus amics a totes les tertúlies que podia quan tenia una mica de diners. Quan no, compraven entre uns quants una ampolla de conyac, el més barat, i es presentaven a casa d’algun conegut per iniciar els seus propis debats”, explica la Victoria. Un d’aquests habitatges era el d’una aristòcrata russa el germà de la qual, que era molt tímid, es va fer amic de Bonet. Aquest jove apocat era Yul Brynner, que anys més tard es faria famós interpretant al cinema Ramsès II i el pistoler d’Els set magnífics. París era el lloc en què tot era possible.
La seva participació en la construcció del Pavelló Espanyol de La República per a l’Exposició Internacional de París de 1937 li va permetre connectar amb els grans artistes de l’època. Allà, va conèixer Dalí, Miró, Calder o Picasso, en el moment en què es decidia a quina paret se situaria El Guernica.
Exili i altres començaments en meitat del no-res
Mentrestant, Espanya es trobava en plena Guerra Civil. Els seus companys d’estudis, Jorge Ferrari-Hardoy i Juan Kurchan, el van convèncer perquè es traslladés a Buenos Aires, el nou punt àlgid a Amèrica. Tot just un any després de la seva arribada, el juny de 1939, va firmar amb ells el manifest del Grup Austral, Voluntat i Acció, un document teòric de vuit pàgines en què s’exposen els estatuts d’un col·lectiu d’arquitectes la missió del qual era liderar en clau moderna les accions per a l’Argentina.
Quan ja estava instal·lat, li van oferir un atractiu projecte a l’Uruguai: poblar Punta Ballena, un territori de 1.600 hectàrees al qual es podia accedir per hidroavió i camins de terra. Havia estat propietat d’un empresari ric. I quan va morir, les seves vuit filles van crear una societat per desenvolupar una urbanització de luxe que preservés l’arborètum d’Arboretum Lussich que se situava allà. Bonet tenia en aquell temps 32 anys i s’acabava de casar. Però no va dubtar a acceptar l’encàrrec i tornar a fer les maletes.
Allà, els van cedir una cabana de caça sense llum, aigua calenta ni calefacció. “El meu pare va haver de contractar 1.500 homes per a les obres i la meva mare es va quedar sola a la cabana, envoltada d’un bosc que, tot i que era meravellós, li resultava estrany després d’anys d’intensa vida social a Buenos Aires.”
Sobre un territori verge, va desenvolupar la urbanització i l’hostal Solana del Mar. La volta catalana es va convertir en protagonista de la seva creació. Va portar la Mediterrània a la vora de l’Atlàntic, on va plasmar el seu gran amor per l’espai, la llum i l’arquitectura conscient de l’entorn. “La seva idea era poblar Punta Ballena d’amics per crear un lloc molt especial que omplís també els buits emocionals. I ho va aconseguir. Va fer cases per a tothom: Pepe Bergamín, Margarita Xirgu —l’actriu favorita de Lorca—, Cuatrecasas, Maruja Mallo o Pablo Neruda. La urbanització de la intel·lectualitat.
Alberti, Niemayer, Richard Neutra, Neruda… Els amics habituals
La casa d’Alberti, la Gallarda, va ser una de les més especials. El poeta va pintar cada mur dedicat a un dels seus amics. La seva filla Aitana va escriure sobre aquest espai: “Bonet va dissenyar les finestres de la meva habitació ran de terra especialment per a mi, perquè pogués veure l’exterior, sense reixats ni tanques que destorbessin la nostra fugida cap a l’aventura del dia. La María Teresa [Lleó, escriptora de la generació del 27 i companya d’Alberti] ens cridava a dinar amb la repicadissa d’una vella campana de bronze que Neruda havia portat”.
Aquesta amistat va ser una de les més sòlides i es va mantenir fins i tot quan el poeta se’n va anar a Itàlia. La Victoria explica que el visitaven cada any a Roma: “Al meu pare li encantava conduir en aquell caos de ciutat. Agafàvem el cotxe i viatjàvem amb el Rafael i la María Teresa per Nàpols, Florència, els palauets de Palladio, els jardins de Bomarzo… A casa seva vivien amb una trentena de gats que la María Teresa recollia del carrer. Hi havia llibres amuntegats, revistes d’art i literatura, picassos per tot arreu. La porta sempre estava oberta perquè era un tragí de gent amunt i avall: amics, estudiants, polítics o admiradors”.
Passejant per aquells boscos de Punta Ballena, Antonio Bonet va conèixer els grans arquitectes del moment: Richard Neutra, Oscar Niemayer i Roberto Burle Marx. I els va convidar a casa, on sempre hi havia reunions d’amics amb converses hilarants. “La Maruja [Mallo] i la meva mare van batejar amb sobrenoms surrealistes tothom perquè ningú no pogués saber de qui parlaven exactament. Com si fossin comèdies d’embolics, s’anaven entrellaçant històries amoroses, feministes… Quin parell estaven fetes! Grans lluitadores dels drets de les dones”, rememora, “amb una visió lliure de prejudicis del món, sense adjectius morals.”
Aquelles vetllades feien més suportables els anys fora de la seva terra. “Tots tenien molt present les seves famílies i amics en la llarga llista de camps de concentració de la vella Europa, inclosa Espanya, els morts, els torturats, els desapareguts. Estàvem de mudança permanent, buscant un lloc on trobar la pau que acomodés les nostres ànimes viatgeres,” afirma.
D’aquella època la Victoria guarda molts records, i també alguns que encara pot contemplar: Les Pescadores de Maruja Mallo, una prova d’autor que Tàpies li va dedicar pel seu casament o la famosa cadira BKF que el Grup Austral va dissenyar a Buenos Aires, i que actualment forma part de la col·lecció del MoMA de Nova York.
Tornar o no tornar
El 1960, el pare d’Antonio Bonet, que no veia des de feia 30 anys, va emmalaltir d’Alzheimer i a l’arquitecte se li va presentar la disjuntiva de quedar-se al seu paradís o tornar a Espanya. Durant tres anys va viure entre Buenos Aires, Barcelona i Madrid, fins que va decidir tornar definitivament el 1963 per donar suport a la seva mare.
Ja al nostre país va connectar amb una nova elit cultural procliu al racionalisme i fascinada per la modernitat. A Catalunya va dissenyar des de xalets de luxe a la Costa Brava fins a blocs obrers a la Zona Franca, passant per complexos turístics a Salou, el poblat Hifrensa per a treballadors de la central de Vandellós, l’edifici la Mediterrània del carrer Borrell, tres dels blocs de Montbau, dos complexos residencials al carrer Cavallers i un llarg etcètera.
El 1978, al final d’una carrera marcada per l’exili, Bonet va construir un edifici residencial al turó de Pedralbes des del qual es veu el mar. La seva filla Victoria va viure durant 40 anys en un dels pisos de la primera planta. En una ocasió, anava conduint amb el seu pare a casa i va trobar un embús, així que va decidir agafar una drecera per carrers secundaris. Quan ell se’n va adonar li va dir: “Jo visc a Barcelona i vull veure bellesa. No em portis per llocs lletjos, no he de suportar veure coses espantoses a la meva vida. Agafes el passeig de Gràcia, la Diagonal i l’avinguda Pedralbes”. La Victoria rememora aquests episodis amb un somriure: “Era dur però també molt divertit”.
Un dia, de nena, estava a punt de sortir al carrer i el seu pare li va preguntar: “María Victoria, on vas així?”. “Li vaig respondre que a jugar. Llavors em va mirar de dalt a baix i em va dir molt seriós: ‘Tu saps que cal ser molt elegant per portar més de tres colors alhora?’. Vaig abaixar els ulls i vaig veure que la jaqueta que portava, les vambes i els pantalons eren de colors diferents . Vaig haver de tornar a l’habitació i canviar-me”.
“Vaig tenir molta sort de viure al seu costat”, conclou Victoria Bonet, també arquitecta. D’ell va aprendre més d’una lliçó sobre la seva professió. Es queda amb aquesta: “Un dia em va portar a visitar l’obra de La Ricarda i em va deixar una estona sola al saló mentre ell treballava. Quan va tornar, em va trobar al centre de l’habitació, jugant. Va somriure i va dir: ‘Sembla que ho he fet bé’. En aquell moment no vaig entendre res. Anys després li vaig preguntar per aquell moment. Em va explicar que si en arribar m’hagués trobat recolzada en una paret, significaria que no hi estava bé, que havia sentit la necessitat de refugiar-me com si fos un animal ferit. Però era al centre, i això volia dir que havia encertat amb les proporcions”. Perquè les persones no necessiten un decorat, sinó un espai per viure.
