NOTES DE VIATGE: REUS, NOTO – SIRACUSA ( Oct.- Nov. 2022) | Rafa de Cáceres
Sense negar la importància de les actuacions singulars, són els elements comuns d’urbanització els què, en generalitzar-se, donen el nivell d’urbanitat d’una ciutat i faciliten la identificació del seu territori. Allò suburbial s’assimila freqüentment a un nivell deficient d’urbanització de l’espai públic, malgrat que el concepte de suburbi, al referir-se a l’estructura urbana, inclou paràmetres que van més enllà de la qualitat de la seva urbanització.
En aquest sentit, no sembla justificat diferenciar el nivell de qualitat de la urbanització en funció de la diferent renda dels ciutadans. El confort i la qualitat mediambiental de l’ecosistema urbà és un dret que no s’hauria de diferenciar sota criteris de classe. A Barcelona, des del poder municipal, hom sosté que una de les causes de la gentrificació o de l’expulsió de sectors de població més febles econòmicament és deguda, entre altres raons, al nivell de qualitat de la urbanització propera (1). Tanmateix, que la qualitat de l’entorn sigui aprofitada pels promotors immobiliaris per augmentar els preus de lloguer o la venda d’habitatges, és conseqüència de la naturalesa del mercat immobiliari al nostre país, caracteritzat per la manca d’una política d’habitatge assequible. A Barcelona, un municipi en el què no es repercuteix l’execució de l’obra pública per contribucions especials, la solució a la gentrificació no pot venir d’empitjorar o minvar la qualitat de l’espai públic per tal de frenar les plusvàlues de l’especulació immobiliària, com tampoc s’haurien de reduir les prestacions dels serveis, equipaments o el transport públic.
La voluntat de generalitzar el mateix nivell de qualitat a la globalitat de la ciutat fou una premissa inqüestionable de l’anomenat «Model Barcelona», ja que l’espai públic es finança amb els impostos de tots els ciutadans.
Malgrat tot, cal reconèixer que a Barcelona, i a altres ciutats del nostre entorn, les àrees centrals concentren la major part dels valors d’identitat dels ciutadans. El centre expressa el grau de convivència i d’interrelació social del conjunt de la ciutat, i és a on la ciutadania manifesta les seves inquietuds i vindicacions.
Part important de la qualitat de l’espai públic, es situa en la forma de pavimentar. En aquest sentit, pot resultar d’utilitat recordar que la pavimentació ha estat des de l’antiguitat la primera actuació humana per a definir un espai propi, diferenciat de l’espai natural. Recordant a R.D. Martienssen: “…aún en las moradas primitivas no es insólito encontrar un ante patio delante de la puerta de entrada, cuyo piso ha sido nivelado y apisonado para formar una plataforma dura. Las áreas de este tipo no sólo proporcionan un espacio conveniente para las actividades domésticas cotidianas, sino que satisfacen la exigencia intuitiva de reposo y orden, y también de emplazamiento mesurable. Un tratamiento más permanente de estas superficies planas, lo constituyó en la antigüedad la colocación de grandes losas de piedra, con lo cual se satisfacían los requisitos tanto de la precisión geométrica como de la durabilidad.” (1)
A la pràctica, la pavimentació és el suport permanent de la construcció de l’espai públic. El moblament, i altres elements, tenen sovint una vida més accessòria.
Sota aquest punt de vista desenvolupem aquestes notes de viatge.
REUS. LA PLAÇA DE MERCADAL I LA POLICROMIA.
Una primera lectura de la composició, de l’especejament i varietat de colors de la pavimentació de la Plaça de Mercadal sembla respondre a la voluntat d’aprofitar retalls de pedra d’acord a un criteri de reciclatge dels preuats materials de les pedreres o de les restes d’edificacions enderrocades. Tanmateix, la història de la seva pavimentació al segle XIX matisa aquesta idea. Així, hi ha notícies de que l’any 1859, amb l’alcalde Joan Baptista Madremany, es va empedrar la plaça, i que d’aquella època data el joc de rectangles de pedres de diferent tonalitat que encara es conserva.
Caldria confirmar si aquesta voluntat responia al disseny de l’arquitecte reusenc Sebastià Cabot Anguera (1813 – 1886), que abans de ser arquitecte municipal en 1870, havia planificat en 1853 millores urbanístiques a la ciutat, com ara la construcció de les voreres dels ravals.
A Reus, la morfologia de la plaça de Mercadal, s’ha estès com una referència que ha alliberat la composició dels paviments dels carrers del centre històric. Així es pot comprovar en la pavimentació dels carrers de les Barreres, Jesús, Monterols, del Mar, Galera o les places Castell, Fossar vell, entre d’altres. Aquesta referència ha facilitat estendre els paviments de pedra als carrers per vianants, dotant-los de una riquesa cromàtica destacable i facilitant la seva reutilització i lliure reposició.
La combinació de diferents tipus de pedra i de formats, sovint s’ha convertit en un recurs compositiu utilitzat en projectes de tractament de carrers per vianants. La llibertat compositiva és total, únicament està condicionada per la diferència de coeficients de desgast dels materials en contacte(3), o per grans diferències en la seva resistència mecànica.
Projectar la pavimentació de pedra assumint la variació de tonalitats i de qualitat comporta establir dues formes de percebre l’espai. La visió propera, que identifica tonalitats i textures, i la general, en la que l’ull aprecia la tonificació de la globalitat. Tot això, a més, situa el disseny dins la lògica de la conservació en la què la substitució de peces no suposa cap problema formal, funcional o econòmic.
SICÍLIA, UN CONTINENT A L’OMBRA DE L’ETNA. NOTO-SIRACUSA
Sicília, a pesar de la presència de l’Etna, no és una illa volcànica amb la homogeneïtat geològica d’altres illes sorgides de l’activitat eruptiva, com poden ser les Canàries o les Açores. Sicília és un petit continent, nascut sota l’eix de les muntanyes dels Apenins i el seu perllongament cap al Magreb, violentat per l’activitat eruptiva de l’Etna, situat en una falla geològica. A més de les roques eruptives i metamòrfiques, la formació de l’illa, li permet comptar amb formacions calcàries, carbonats, argiles i jaciments de roques sedimentàries com la calcarenita utilitzada per a la construcció dels temples grecs i romans (4).
Sovint les illes es veuen obligades a la utilització dels materials locals per a la construcció. A Sicília, com a mínim a la zona oriental, amb la presència de l’Etna, és significativa la tecnologia del basalt. A la pavimentació dels centres històrics de Noto i Siracusa resulten habituals les lloses de basalt, tallades manualment, amb formats que permeten la seva col·locació atenent al seu pes (60/70 Kg), organitzades en diagonal respecte a les directrius dels carrers, reduint els retalls i despreocupats de la geometria i la continuïtat de les juntes.
Les noves tecnologies de tall del basalt, han donat lloc a pavimentacions destacables per la seva precisió i morfologia, com en el cas del tractament de la via dei Santi Coronati de Siracusa. La sensibilitat en la interpretació funcional del carrer: les lloses canviant de direcció en funció si l’àmbit és del domini de vianants o del possible vehicle, el camí de l’aigua, el petit bordo arrodonit limitant els dos àmbits, o la franja de palet emmorterat que evita que la dura pedra hagi de respondre a les variacions de les façanes en contacte amb el terra. Tots aquests són recursos de qualitat destacables.
Però la varietat geològica de l’illa, permet recórrer a altres materials per a la construcció de l’espai públic, així com assumir objectius de composició i d’expressivitat més enllà de la simple pavimentació. Són destacables els episodis en els què la pavimentació de l’espai rendeix tribut a l’arquitectura que suporta. Són els casos de l’escalinata de la catedral de Noto, i sobretot la plaça del Duomo de Siracusa. En ambdues intervencions els materials pertanyen al grup de les calcàries, daurades com els edificis que sustenten. En Noto l’escalinata és part de l’edifici de la catedral i en Siracusa la coloració del paviment calcari embolcalla l’espai conjuntament amb els edificis del Duomo i els edificis de la plaça (5)(6).
La vivència visual de la plaça del Duomo de Siracusa resulta indescriptible. La seva forma de fus orgànic acull amb suavitat en un recinte daurat obert al blau cel del Mediterrani.
NOTES
(1) Veure article a l’ARA ”Pacificar para transformar” de la tinent d’alcaldia de Barcelona, Laia Bonet, en el que afirmava: “…no podem intervenir en l’espai públic sense anticipar -nos als efectes socials que pugui tenir aquesta intervenció. La ciutadania de Barcelona – en particulars els joves , les famílies de renda baixa , els petits comerciants , els llogaters coneix be els efectes de la gentrificació. Les actuacions de pacificació i millora de l’espai públic han d’incorporar plans d’usos i mesures de preservació del barri i dels seus habitants. D’altre manera , les transformacions verdes acabaran gentrificant els barris que volien millorar”
(2)R.D. Martiessen. La idea del espacio en la arquitectura griega. Editorial Nueva Visión . Buenos Aires.1957
(3) El coeficient de desgast dels materials de pavimentació son molt variables i dins d’uns límits existeix un cert marge de compatibilitats entre els diferents materials petris. Així dons no és obligat pavimentar amb un sol tipus de pedra o de la mateixa procedència , el que facilita la seva reposició o reparació així com la seva riquesa cromàtica. A grans trets els materials petris més resident al desgast són els basalts i pòrfids ( amb una resistència a l’entorn de 0,3 mm); algunes quarsites arriben 1 mm; els granits tenen un ampli marge de resistència al desgast, per exemple el blanc berrocal assoleix 0,47 mm, molt proper a la resistència de basalts i pòrfids o de 3,9 mm el granit verd de Huelva proper a la resistència al desgast d’algunes calcàries com la d’Agreda. En el camp de les calcàries trobem la de Sant Vicens amb 5,9 mm, semblant a la d’una sorrenca dura. Tanmateix la practica a Barcelona ha aconsellat defugir de les sorrenques toves com les de Vinaixa ( un coeficient de 13 mm) i per el seu grau d’absorció de l’aigua i per tant de risc d’exfoliació per geladicitat .
(4)La calcarenita germana de la pedra de Marès de resistència molt variable en funció de la seva procedència calcària (sorres cimentades amb el calci de les conxes de mol·luscs ) o eolianita de sorra sedimentada, per tant cada pedrera pot oferir roques amb resistències entre 25 y 630Kg/cm².
(5) Probablement l’excel·lent pedra calcària blanca de gra fi dels edificis monumentals de Siracusa provingui de les pedreres, de la Latomia del Paradís, a la zona nord a on es situaren el teatre grec i l’amfiteatre romà, i la calcària de la plaça del Duomo d’altres pedreres en explotació de Sicília. Tanmateix la pavimentació de basalt dels carrers prové de les pedreres de pedra làvica properes a l’Etna i Catània.
(6) Els cinèfils amants de l’espai urbà podran gaudir de diferents visions de la plaça del Duomo de Siracusa en la pel·lícula Malena (2000) del director Giuseppe Tornatore.
