Manuel Sanchis Guarner i la València monstre

Manuel Sanchis Guarner i la València monstre

El catedràtic de la Universitat de València i comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, ha impulsat les exposicions «València, 1972. Cap a la ciutat monstre» i «Sanchis Guarner, il·lustrador»

Publicat a El Temps el 27 de novembre de 2022 | Moisés Pérez

Com a empenta perquè les noves generacions reforcen la seua implicació en la construcció de la ciutat i a manera d’homenatge al savi Manuel Sanchis Guarner, el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València i comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, ha impulsat les exposicions «València, 1972. Cap a la ciutat monstre» i «Sanchis Guarner, il·lustrador»


La remor tenia un component vitalista. La música de les batucades, els càntics futbolístics, els somriures gens silenciosos dels passejants i les onomatopeies forassenyades dels corredors conformaven el paisatge sonor del llit original del Túria. L’antic hàbitat del riu s’havia transformat en un espai verd on brollava la vida, especialment quan el sol feia acte de presència a la mediterrània capital del País Valencià. Els xiquets jugant amb la pilota, les converses alegres dels amics de pícnic, el dolçainer que assajava baix d’un dels incomptables ponts, la parella fonent-se a besos o les classes animades d’aeròbic eren el paisatge d’aquest espai cada cap de setmana.

El vell llit del Túria s’havia erigit en una mena de pulmó verd en una urbs encara en transició per a gaudir d’un aire allunyat de la contaminació excessiva, en una mena de corredor vegetal amb capacitat futura per connectar la resta de zones de València marcades per plans tenyits del color de l’esperança. Un recinte allargat que s’havia transformat en un motiu d’identitat de la ciutat, però que dècades enrere s’hauria pogut aixecar com al símbol d’una ciutat bruta, abonada a la pol·lució, identificada amb un model d’urbanisme autènticament salvatge. A les acaballes del franquisme, no debades, va projectar-se una autopista de diversos carrils pel vell llit del Túria, una infraestructura contaminant a la qual calia sumar temptatives d’orgia del totxo com ara urbanitzar el Saler.

En aquella València que lluitava per evitar una jungla d’asfalt a les seues entranyes, el filòleg, acadèmic i erudit Manuel Sanchis Guarner va escriure l’obra La ciutat de València. Síntesi d’història i geografia urbana. Cinquanta anys més tard de la publicació d’aquell compendi, la qual va obrir una etapa fructífera d’estudis moderns i avançats sobre arquitectura, arqueologia, geografia urbana, història, literatura i, fins i tot, festes i tradicions, el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València i comissionat de l’executiu espanyol per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, ha impulsat dues exposicions al Centre Cultural La Nau de València que reten homenatge al savi i, de manera especial, a aquella publicació. Es tracta de les mostres «València, 1972. Cap a la ciutat monstre», a la sala Acadèmia, i «Sanchis Guarner, il·lustrador», a la sala Oberta de l’edifici de la Universitat de València.

«El motiu d’aquesta doble exposició fou que a principis de l’any 2021 vaig pensar que calia recordar els cinquanta anys d’aquell llibre de Sanchis Guarner, ja que mig segle més tard encara manté vigència, així com era necessari ressaltar com aquella obra va obrir moltes perspectives als professionals que treballaven amb la ciutat. Fins i tot, va crear una consciència col·lectiva que no existia», explica Boira com a comissari d’ambdues exposicions, qui apunta: «Si Joan Fuster ens va ensenyar un país, Sanchis Guarner ens va ensenyar a estimar-ne la capital». «Era necessari recordar la figura de Sanchis Guarner des d’aquesta perspectiva perquè les noves generacions coneguen la seua tasca sobre la història de València. Tant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com la Universitat de València o l’Ajuntament de València, han homenatjat en diverses ocasions Sanchis Guarner, però no s’havia incidit en la seua tasca en aquest àmbit», subratlla.

Construcció pàrquing de Parcent. (1969). Arxiu Luis Vidal/Universitat de València

L’obra de Sanchis Guarner, víctima del terrorisme de l’extrema dreta blavera durant la convulsa transició valenciana, va canviar la percepció que fins al moment es tenia de l’evolució urbana i del patrimoni de la capital valenciana. És, segons escriu al catàleg de l’exposició el catedràtic d’Història, Antoni Furió, i una vegada llegit cinquanta anys més tard, «un llibre absolutament modern, actual, una impressió que encara devia ser més forta en el tristíssim i desolat panorama intel·lectual de la València dels primers anys setanta, a les acaballes ja del franquisme». Estructurat en cinc blocs, l’obra de Sanchis Guarner reflexiona sobre el cap i casal valencià del moment, erigint-se en l’exemple paradigmàtic d’aquell xoc entre la idea urbanística de la València oficial i franquista amb la societat emergent, de caràcter modern i democràtic.

«Sanchis Guarner fa un compendi d’informacions sobre la història de la ciutat que fins al moment havien estat desordenades. Per primera vegada, de fet, es traça un relat conjunt de la ciutat, el qual abasta des de l’època romana fins als anys trenta del passat segle. El llibre no va més enllà per evitar tractar el període de la II República i la Guerra Civil. S’ha de recordar que encara estem al franquisme i que Sanchis Guarner va lluitar del costat de les files republicanes, un compromís que va costar-li anys de repressió i un temps d’exili a Mallorca», narra Boira, qui destaca d’aquesta publicació de l’erudit valencià: «És la primera obra que es pot llegir de manera continuada, on es teixeix un fil conductor de la història de València. Es tracta d’un fet memorable, important, ja que s’està posant el fil a l’agulla en la creació d’un relat col·lectiu de la ciutat».

La importància del llibre de Sanchis Guarner rau també en les seues fotografies, en l’aportació de mapes per comprendre l’evolució urbana de la capital del País Valencià. «No s’ha d’oblidar que estem parlant d’una obra escrita des del prisma de la geografia urbana. Sanchis Guarner, de fet, demostra una visió espacial de la ciutat. O com diu el professor Rosselló al catàleg de l’exposició: evidència que era un geògraf intuïtiu», amplia, per incorporar: «Més enllà d’aquestes informacions històriques, erudites, acadèmiques, i de la part gràfica, de motes fotografies que durant molt de temps ens han acompanyat per identificar la ciutat, s’ha de remarcar la capacitat per parlar d’una consciència col·lectiva de València. L’obra construeix orgull de ciutat, un fet que no era gens habitual a la dècada dels setanta i vuitanta. Avui, l’any 2022, hi ha molts joves que tenen un orgull de pertinença a València, que estimen els seus paisatges i els seus edificis. És un cant d’estima a València que va començar a forjar aquesta publicació de Sanchis Guarner».

«La ciutat de València. Síntesi d’història i geografia urbana va servir per a decantar la balança cap a una ciutat amb oportunitats de sobreviure. Estem parlant d’un context particular, on la capital valenciana es troba en una cruïlla amb projectes com ara l’autopista al vell llit del Túria. És un moment de decidir si caminem cap a una ciutat monstre, o si la ciutat encara té la possibilitat de sobreviure», contextualitza l’expert en geografia urbana, per insistir que aquella obra fou «un avís del risc que se cernia sobre València d’esdevenir una ciutat monstre». Què és, però, una ciutat monstre? «La ciutat monstre», segons detalla Boira, «és una expressió que va servir Salvador Pascual Gimeno, un arquitecte de l’establishment, amb un despatx privat, però habitual de les iniciatives urbanístiques de l’ajuntament franquista».

Pascual Gimeno, qui projecta les seues edificacions a València durant els anys seixanta, fa una conferència en 1972, en el mateix any que exerceix de prologuista del llibre de Sanchis Guarner, on adverteix que València pot acabar convertint-se en una ciutat monstre. «Aquesta afirmació sembla un penediment de tota la seua trajectòria, o, si més no, una preocupació pels projectes que s’hi discuteixen aleshores: no és només la construcció d’una autopista pel llit del Túria, sinó també la urbanització del Saler, de la Devesa, o la pèrdua patrimonial d’un centre històric que deixa morir des dels anys quaranta fins a la dècada dels vuitanta prop de 50 edificis històrics. També s’incrementa la presència d’autovies i de cotxes, d’una xarxa de ciment que s’estenia per l’horta, i emergeixen projectes de fer una vila nova, d’expandir la ciutat encara més. Tot plegat provoca que Pascual Gimeno avise del risc d’una futura ciutat monstre», detalla.

«El llibre de Sanchis Guarner, de fet, guanya una certa perspectiva quan analitzes el context de l’època. Per què l’erudit valencià escriu aquest llibre l’any 1972? És una resposta al procés de destrucció creativa, a aquella turbo València que l’aleshores alcalde franquista, Adolfo Rincón de Arellano, havia posat en marxa durant els anys seixanta», ressalta, per radiografiar un model urbanístic franquista fonamentat en el desenvolupament urbanístic desfermat, «on la seua materialització més evident és el Pla Sud, el qual es desenvolupa sense cap contemplació mediambiental, ni tampoc social». «És el preludi d’una futura ciutat monstre», precisa.

Al valor contestatari de la publicació, de lliurar una batalla contra aquella idea megalòmana i vetusta de l’urbs valenciana, se suma una aportació gràfica extraordinària. Si a l’exposició «València, 1972. Cap a una ciutat monstre» es busca agitar consciències dels perills urbanístics als quals va estar sotmès el cap i casal del País Valencià durant aquella etapa, la mostra «Sanchis Guarner, il·lustrador» destapa la faceta desconeguda del savi a les arts gràfiques. «El llibre La Ciutat de València. Síntesi d’història i geografia urbana no sols atresora un coneixement ric i una estima profunda envers la ciutat. L’original mecanografiat guarda un altre secret que ara desvelem per primera vegada: més de cent cinquanta dibuixos inèdits sobre monuments, estàtues, edificis, quadres, gravats i representacions relacionades amb la ciutat», destaca.

«Sanchis Guarner, amb un treball delicat i precís de composició, va fer de l’original mecanografiat una autèntica maqueta del que havia de ser l’edició impresa impulsada pel Cercle de Belles Arts de València. A pràcticament cada plana, l’autor va invertir temps i dedicació a esbossar sobre paper, amb estil ràpid, però precís, una interpretació del que després seria tot l’aparell gràfic que va acompanyar el text. Dit d’una altra manera: l’erudit valencià va fer un predisseny del llibre, el qual s’articula a partir d’uns dibuixos, com ara del saló de Corts, que mai van veure la llum», destapa. I completa sobre com va topar-se amb aquests esbossos: «En el procés d’elaboració de l’exposició, vaig poder consultar l’original mecanografiat, que es conserva a la Biblioteca Valenciana. La meua sorpresa fou en veure tot aquest conjunt de dibuixos».

El tribut a la tasca de Sanchis Guarner, a retre homenatge al seu treball i destapar fragments gràfics desconeguts de la seua obra, està lligat, en aquest cas, amb la difusió d’una lliçó, especialment per a les fornades més joves. «Cada generació s’enfronta a una ciutat monstre. Més enllà de projectes concrets, de les opinions personals de cada u de nosaltres, la lliçó a extraure és que la ciutat es construeix i pot ser destruïda. Cada generació ha de combatre dintre d’aquesta dualitat, i la gent jove ha de ser conscient que s’enfronta a projectes que poden decantar el futur de la ciutat cap a un costat o cap a un altre. En l’època de Sanchis Guarner, caracteritzada per l’aparició de les primeres tesis doctorals, els primers articles, les primeres reflexions sobre la ciutat de València i sobre la seua arquitectura, així com les primeres excavacions arqueològiques, amb un paper determinant de les dones, va haver-hi aquests riscs d’una ciutat monstre. L’actual generació ha de combatre altres», assenyala sense especificar. Al cap dels moviments socials, però, sobrevola l’ampliació portuària.

l diputat provincial de Memòria Històrica, Ramiro Riverala; la vicerectora Ester Alba; i el comissari de la doble exposició i expert geògraf, Josep Vicent Boira, en la presentació d’aquest homenatge a la publicació de Manuel Sanchis Guarner| Universitat de València

Ubicades al Centre Cultural La Nau de València, ambdues mostres pretenen commemorar els 50 anys de l’obra La ciutat de València. Síntesi d’història i geografia urbana, la qual va ser escrita per Sanchis Guarner en una època on el cap i casal valencià estava amenaçat per l’edificació d’una autopista al vell riu del Túria, així com per la urbanització.