Als anys vint i trenta del segle XX, una sèrie de corrents estilístics defineixen els nous temps entre avantguarda, eclecticisme i modernitat. L’estil art- déco, com es coneixerà més tard, serveix de gran calaix en una societat travessada per la crisi, la revolució i els totalitarismes
Publicat a El Temps el 14 de mar´de 2022 | Carles Gámez
Han passat quasi cent anys de l’Exposition internationale des arts décoratifs et industriels modernes de París. El 28 d’abril de 1925, el president de la República Francesa Gaston Doumergue inaugura la gran exhibició que ocupa el centre de la capital francesa. Una ubicació no exempta de polèmica: alguns arquitectes i urbanistes veuen una oportunitat perduda de no aprofitar les construccions arquitectòniques —seran enderrocades en acabar l’exposició— per haver construït una nova zona urbana. Sota els adjectius decoratiu i modern com a gran paraigües estètic, es presenten una diversitat de construccions en molts casos antagòniques. El pavelló rus de Melnikov o el de “L’Esprit Nouveau” de Le Corbusier i Ozenfant entren en col·lisió amb altres arquitectures presents que s’inspiren en el passat. Un contrast que també es pot observar en altres continguts com l’interiorisme, el mobiliari, objectes per a la llar, moda, etc. que fan ostentació d’un estil depurat o, per contra, d’un exotisme barroc.
“Després de la devastadora gran guerra, hi ha un desig de fruir de la vida, un cert carpe diem. L’estil 1900, el Modernisme, ja forma part de la història”, assenyala la conservadora del MNAC i autora del llibre Art déco català. 1909-1936 (Memoria artium). “Les dècades dels anys vint i trenta del segle XX, s’han d’entendre dins l’ambient general de la inestabilitat social, les crisis financeres, però també de l’impacte d’un conjunt de transformacions que afecten radicalment la forma de viure de la gent”. És el moment, segons Fondevila, que “els mitjans de comunicació, premsa, publicitat i cinema encimbellen noves icones, electrificació, gratacels, fites esportives, dansa, jazz i estrelles glamuroses”. “L’art, en el sentit més global, és un mirall d’aquests nous temps moderns que caracteritzen la cultura de masses”.
L’Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París es projecta com un gran aparador i alhora contenidor de tendències i línies estètiques. Un conjunt de manifestacions de marcat accent eclèctic que acabarà rebent el nom d’art-déco. «L’eclecticisme és un dels seus encants més irresistibles», assenyala Mariàngels Fondevila. “L’art-déco és com un coctel, un combinat refrescant i vitalista fet de molts ingredients, exotismes, elements populars, avantguarda, la passió per la velocitat i la màquina”. Un estil que, com indica Fondevila, serà difós “per les revistes il·lustrades i la cultura de masses, i que va ser degustat com si fos els darrers glops d’optimisme”.
“Si be l’art-déco assimila de l’avantguarda la primacia d’allò modern, basat en el maquinisme i els elements propis de les societats industrials, s’allunya, tanmateix, de les seves connotacions radicals i rupturistes», indica Fondevila. “A diferència de l’avantguarda, l’art-déco, en canvi, està mancat de postulats i programa”. “Com sovint s’afirma, hauríem de parlar d’arts-décos”. Noms com “Style International”, “Style Modern Jazz”, “Style 25” o “Style Modern” tracten de copsar aquest període on disseny, tradició, avantguarda i fantasia es barregen o rivalitzen. Com assenyala el crític Jared Goss al llibre Art Deco Style (Assouline), “no estem parlant d’un estil únic o un moviment unificat, art-déco és un llenguatge de disseny que reflecteix un enfocament decoratiu per dissenyar béns de consum atractius en aquest període entre les dues grans guerres mundials”.
Art-déco, la revalorització d’un període “horrorós”
No serà fins al 1966 amb motiu d’una exposició que sota el llarguíssim titol de “Les Années 1925: Art Déco/Bauhaus/Stijl/Esprit Nouveau” se celebra al Museu de les Arts Decoratives de París quan el nom art-déco comença a prendre força i, més tard, l’historiador britànic Bevis Hillier el bateja oficialment en la primera i significativa monografia dedicada al tema. Hillier serà també el promotor de la gran exposició “The World of Art Deco” que se celebra a l’Institute of Arts de Minneapolis en 1971 enmig d’una atmosfera revival i de redescobriment dels anys vint i trenta del segle XX. Un rescat estètic que no comparteixen veus autoritzades com el crític d’art del New York Times, John Canaday, “horroritzat” pel retorn d’aquella iconografia per a ell de gust dubtós i més pròpia d’un mercat de segona mà, com assenyala a la ressenya que fa al diari a propòsit de l’exposició. Però l’operació rescat sembla ja imparable, i a igual que havia succeït amb el Modernisme o l’art nouveau, el gust déco s’escampa per tot arreu. És el moment de revalorització de pintores com Tamara de Lempicka amb les seus dones dandi i d’il·lustradors com Erté amb els seus figurins de moda. Figuretes de ballarines en moviment, gerres de cristall esmerilat, cartells publicitaris, escriptoris de formes piramidals, serveis de té i cafè de línies geomètriques, mobles amb incrustacions de plata i marfil, flascons de perfum de siluetes estilitzades o barroques, taules bauhasianes o de gust imperial, llums d’acer, collars d’inspiració egípcia, etc. Un totum revolutum d’objectes de col·leccionistes i d’inspiració per a dissenyadors, grafistes, il·lustradors, publicistes i altres professionals de la comunicació.
El període art-déco il·lumina l’aparició de nous objectes, dissenyats per satisfer els gustos i nous hàbits de la vida moderna, un concepte que subratlla tots els fronts. Objectes com la coctelera, el portacigarrets o el llapis de llavis, ara com a element inseparable de la dona alliberada de cotilles i complements superflus que promou la dissenyadora Coco Chanel i que Hollywood revesteix de glamur. “Malgrat aquesta modernitat —assenyala Jared Goss— l’art-déco mai va ser revolucionari o iconoclasta com altres moviments contemporanis com l’Escola de la Bauhaus o l’anomenat Estil Internacional que desafiaven els consumidors a canviar la seua forma de vida i inclús els valors”. Les figures mitològiques fan el seu retorn ara com a bibelots kitsch o com a referències escultòriques en la Roma mussoliniana. Un altre règim totalitari, el nazisme, també trobarà inspiració en els déus de l’Olimp per al seu art propagandístic. L’heroi wagnerià Sigfrid fa el seu striptease i abraça el naturisme.
El nou estil a Catalunya i València
A Catalunya l’impacte art-déco coincideix amb el moviment noucentista, que és el que assenyala les regles estètiques. Tot i així, el vent de modernitat que promou l’art-déco acabarà deixant-se notar. A l’Exposició Internacional de París de 1925 l’entitat Foment de les Arts Decoratives (FAD), malgrat les imposicions de la dictadura de Primo de Rivera, assisteix amb el suport de la iniciativa privada i recull un bon grapat de premis i mencions. La historiadora Mariàngels Fondevila assenyala com un episodi significatiu per a l’art-déco català l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. “La seua incidència és molt significativa en la pintura, les arts decoratives, especialment laques, mobiliari o joies, i també en la fotografia, l’art del reclam i la moda i, sobretot, en la luminotècnia”. “Hi ha un déco elitista, artesanal, luxós que segueix la lliçó apresa de París i ho exemplifiquen les creacions dels artífex del FAD i també, un déco popular, el de la baixa cultura, que irradia en els maniquins, la publicitat del mitjons Molfort’s o l’art del reclam de Myrurgia, com a exemple del consum popular i massiu, entre altres”.
Gràcies a l’Exposició Internacional, París aferma la seua capitalitat del luxe i les modes. “Per als fabricants valencians i catalans de mobles, París és la capital de la modernitat i d’allò que significa la vida moderna”, assenyala l’interiorista i col·leccionista Andrés Alfaro Hofmann. Infatigable investigador de la cultura del disseny, en 1980 realitzava la primera exposició dedicada a l’art-déco al nostre país a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de València. “L’art-déco per als fabricants de mobles, de llums i altres objectes va ser un gran impuls com a promotor d’una nova estètica”. “És un moment interessant, ja que, per una banda, hi ha la continuïtat d’un treball artesanal i, per altra, l’adveniment d’una certa industrialització”. Alfaro assenyala fabricants com Tomàs March, Mariano Garcia, Gimenez, Martinez y Orts, Abad, Mariner i altres marques valencianes que abracen el nou estil, com es pot veure en els seus catàlegs.
Les formes art-déco es projecten en ciutats com Barcelona i València en aquests nous espais que assenyalen la vida moderna: les façanes i interiors de les sales de cinema, teatres, sales de festa, cabarets, comerços, bars, etc. “Un altre factor important en la difusió del nou estil —segons Andre Alfaro— va ser el cinema com a gran mitjà de comunicació i gràcies a les pel·lícules, l’art-déco tingué un gran influència. Un déco en molts casos reelaborat pel gust dels directors artístics de Hollywood”. Les figures dels ballarins Fred Astaire i Ginger Rogers recorren amb elegància els decorats del nou estil modern amb música de Cole Porter, el compositor per excel·lència dels nous temps. A París, una ballarina negra d’origen nord-americà, Josephine Baker, revoluciona els escenaris del music-hall i posa de moda el jazz com a musica de ball. Més al nord, a la República de Weimar, l’art-déco serveix com a aparador luxós per a una ciutat com Berlín, esdevinguda capital del turisme sexual gràcies a la seua permissivitat. És famosa l’anècdota en un dels clubs llibertins més famosos de la ciutat, ElDorado, conegut per seua promiscuïtat i referenciat per l’escriptor Christopher Isherwood en les seus cròniques berlineses. A la pregunta d’una clienta del local a un dels ballarins sobre el seu sexe, aquest li va respondre: “Mire senyora, soc del sexe que vostè desitje”. Una jove Marlene Dietrich encara sense passar per l’estilisme hollywoodenc fa el seu aprenentatge artístic en aquests animats clubs gais i lèsbics.
Art efímer, estil perdurable
“Segurament, el seu caràcter associat a espais de consum i d’oci ha fet que moltes de les mostres d’art-déco hagen desaparegut amb el pas del temps”, assenyala Alfaro Hofmann. “L’art-déco a Barcelona —diu Fondevila— ha perdut molts dels seus vestigis i no han sobreviscut bona part dels seus bars, cinemes i altres establiments. En són exemple els cafès Cuba, l’editorial Seix Barral, el Saló Rosa, el Dique Flotante, el Price, el cinema Savoy o el Vergara”. “Per altra banda —assenyala Fondevila—, li manca visibilitat i vigor per comparació al seu antecessor, el Modernisme. Barcelona, posem per cas, té un artista de gran carisma, Gaudí, de ressonància universal, que atrau les multituds, i el Modernisme que és una de les targetes de presentació. El déco no és visible sempre a primer cop d’ull, és més subterrani i efímer”.
A principis dels anys setanta del segle XX, l’estil déco coneixerà un renaixement en part gràcies a la pantalla. Pel·lícules com El Gran Gatsby, El golpe, Borsalino, Asesinato en el Orient Express, Stavisky o musicals com Cabaret i The Boy Friend entre altres, ressusciten les formes luxoses dels anys vint i trenta. La moda recupera les siluetes d’entreguerres i cartells i tipografies imiten el grafisme del període. Grups de rock com els Rolling Stones adopten l’estil per als cartells de les seues gires mentre cobertes de discos, després del període d’influència hippy i art nouveau, reviuen la iconografia déco. “En aquests revivals de l’estil, cal assenyalar —diu Alfaro Hofmann— tot el moviment postmodernista pel que fa a l’arquitectura i el disseny, que va fer renàixer les línies i les formes que havien donat identitat al déco”. “Unes petjades que també es poden veure en un grup tan heterodox com Memphis, el col·lectiu de dissenyadors abanderat per Ettore Sottsass, que va irrompre amb frescor i gosadia a la dècada dels vuitanta”.
