Arrel de la taula rodona celebrada a la Demarcació de Lleida del CoAC per clausurar el 1er Seminari d’Arquitectura i Territori ‘Arquitectura al Paisatge Pirinenc’, us adrecem la carta redactada per un dels ponents, Joan Ganyet, arquitecte
‘Benvolgudes, benvolguts,
Deia Oscar Wilde que “ no val la pena mirar un mapa del món que no inclogui Utopia”.
El mateix podríem dir del Pirineu. El Pirineu és avui una àrea marginal de Catalunya, França i Espanya, malgrat els meritoris esforços de persones i institucions. Només cal recordar les xifres de l’Alt Pirineu català: l’ú per cent de la població que gestiona el vint per cent del territori. Dissortadament, una de les característiques que defineixen la nostra muntanya és la dramàtica emigració dels joves, que porta com a conseqüència la pèrdua de gairebé la totalitat del nou talent. Les fórmules habituals són insuficients per vitalitzar la població: l’extensió del turisme i de l’artesania, les millores puntuals de les comunicacions, els parcs naturals, les urbanitzacions de segona residència mal anomenades pletes…. Són activitats imprescindibles per a evitar la caiguda en una decadència encara més aguda, però res d’això trenca la preocupant deriva de dependència gairebé absoluta dels grans centres urbans més o menys propers: es sospira per un cap de setmana llarg o un pont que ompli comerços, hotels i restaurants…Així estan les coses. Ara bé, si de veritat es vol fer un salt qualitatiu endavant, amb això no n’hi ha prou. Cal un cop de timó. Calen plantejaments, projectes i estratègies més ambiciosos. Cal operar a una altra escala. Si de veritat es vol capgirar la situació en, posem una dècada, crec sincerament que són necessaris com a mínim tres factors desencadenants simultanis que es retroalimentin mútuament: un factor endògen, un factor exògen i un tercer de caràcter universal.
Són aquests: a) un factor endògen: l’establiment d’una àrea econòmica especial reconeguda per França, Espanya i la Unió Europea, nucleada pel Principat d’Andorra, i constituïda per l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i el sud de l’Ariège. D’una extensió d’uns 10.000 km2 (Andorra té només 464 km2), i amb una població d’uns 150.000 habitants, aportaria potència territorial i demogràfica al pol econòmic andorrà, una injecció de dinamisme als seus veïns immediats pirinencs i una singular experiència de cooperació internacional al bell mig de l’eix Barcelona‐Tolosa. Cal recordar que en l’actualitat el Principat d’Andorra manté negociacions per a la definició d’un nou marc de relació mútua. b) Un factor exògen: la immigració qualificada. Les noves tecnologies possibiliten el que no podia ni somiar‐se fa pocs anys: avui moltes de les activitats professionals poden desenvolupar‐se en qualsevol indret, sempre que hi hagi cobertura adequada d’Internet. Milers de professionals urbans que senten forta atracció per la muntanya, podrien viure i treballar perfectament al Pirineu, sense les molèsties i les aglomeracions de la gran ciutat. Les institucions ho han de promoure i facilitar de forma massiva, amb incentius eficaços. No té res a veure visitar la muntanya per vacances o alguns caps de setmana, amb viure‐hi de forma permanent, dur els nens a l’escola local i implicar‐se en el dia a dia. Només que l’ú per cent dels professionals urbans decidissin tenir la primera residència 2 al Pirineu, el panorama canviaria radicalment. Podrien, és clar, continuar mantenint els contactes amb la metròpoli per exemple els divendres i els caps de setmana circulant, però, còmodament en sentit contrari als grans fluxes de tràfic. Amb l’establiment cada any d’un miler de famílies de les característiques esmentades, a la fi de la dècada el Pirineu seria un altre: s’hauria activat i rejovenit de forma significativa. Començaria a sortir amb força de la marginalitat i el conformisme. I c) l’aposta per la qualitat. Aposta persistent per la qualitat en totes les activitats que tenen a veure amb la societat: l’educació i la formació professional, la producció artesanal i industrial, l’oferta turística i gastronòmica, l’arquitectura i l’urbanisme, la gestió dels parcs naturals, l’agricultura i la ramaderia, la sanitat, la senyalètica, etc, etc. Fugint dels luxes artificials imposats per la moda passatgera i, ben al contrari, valorant la senzillesa, l’autenticitat, i el treball ben fet, s’hauria d’anar consolidant dia a dia, sense pauses, la imatge immaterial però sòlida i transcendent de societat pulcra, amb personalitat pròpia, amb relat singular, més amant de la qualitat que de la quantitat, d’un grup humà que té cura especialíssima del seu valor més preuat: el paisatge.
Els miracles són molt esparsos. Picasso deia que la inspiració t’ha d’agafar treballant. Per a fer realitat cada un dels tres factors esmentats més amunt, cal picar pedra, però no hi ha altra sortida si no es vol continuar fent la viu‐viu sense esperança com fins ara. Evidentment, per a encetar una etapa diferent, ambiciosa en els objectius, és imprescindible concitar i conciliar les voluntats i les actuacions del conjunt de les administracions públiques i dels sectors més conscienciats i dinàmics del Pirineu, en especial de vosaltres, els joves. Deixeu‐me formular alguns desitjos. Voldria que no us conformeu; que supereu els localismes (i els comarcalismes, els nous localismes); que mireu cap a dins del Pirineu, però també cap a fora sense complexos (cap als Alps, per exemple); que obriu generosament els braços als immigrants qualificats ( i no qualificats) que s’instal∙laran aquí, perquè ells aportaran la imprescindible saba nova que tant ens manca; que sumeu esforços, capacitats i imaginació amb els vostres companys per a crear noves empreses (tecnològiques i d’altres); que visqueu amb plenitud en comunió amb la bella natura que ens envolta. Voldria, en definitiva, que encapçaléssiu el canvi!.
Escrivia Eduardo Galeano: “Jo no vull sobreviure, jo vull viure”.
Cordialment vostre.
Joan Ganyet i Solé
arquitecte’
