Una de les passions de José Antonio Coderch era la fotografia. La seva arquitectura estarà sempre atenta a la forma com es veuen les coses, a la mirada, com molt bé ens recorden les seves fotografies.
«…por un extraño instinto, fui al local del GATC-PAC.
Yo era teniente. Hice la guerra con los nacionales. Me
presenté de uniforme y me llevé las revistas que había editado
el grupo y que seguían allí. Estudiarlas me dio algo
así como una conciencia ordenada, razonada, de lo que
nebulosamente había pensado yo…»
1-Entrevista de Baltasar Porcel publicada a Destino, núm. 1563, 22 de juliol de 1967
L’interès de Coderch se centrava en fotografies de personatges, amb un objectiu 105 mm Nikkor, a velocitats ràpides, i en fotografies de toros a velocitats lentes.
Les fotografies de personatges eren d’una gran definició. Per fer-ho, utilitzava l’alta velocitat i cada clixé es revelava en diferents temps i amb papers de qualitats diferents.
Les fotografies de toros se sotmetien a un procés molt més complex. Coderch seleccionava el clixé, després, al laboratori, en el procés de revelat, amb una tècnica que anomenava «de reserves»: col·locava la mà entre el projector i el paper, com si pastés la llum, i produïa una mena d’espai en moviment on l’atmosfera es feia visible.
El resultat final eren fotografies d’un alt valor artístic, on el toreig s’expressava únicament per un joc dinàmic de llums i ombres.
Les seves fotos de toros es van publicar en un llibre d’edició limitada als anys setanta.
La casa Tàpies, projectada el 1960, representa una nova mirada en un procés d’investigació formal de grans troballes i conviccions personals. Per comprendre-la en profunditat haurem d’investigar com determinades obres anteriors han generat troballes i certeses, per afrontar els problemes propis del projecte.
La confiança en el treball sobre el taulell, i el menyspreu de determinades posicions teòriques que tenen a veure amb el context i l’entorn, seran una constant en les seves sempre expressives declaracions: «La arquitectura ahora y aquí, presenta diversos caminos y hay gente que trabaja bien, aunque demasiado cargados de teorías, para mi gusto. “Mucha palabrería estética y de estar inmersos en los contextos sociales” Me’n toco el nas! Hay que enraizarse en la tradición. ¡Ahí está la fuerza! Tradición y ética.»
La paradoxa en l’actitud de Coderch és que sent un arquitecte, que reivindica la tradició i l’arquitectura popular amb fermesa, finalment serà l’arquitecte que després de la Guerra Civil es manifestarà més pròxim a una modernitat radicalment abstracta.
La seva amistat des de 1949 amb els arquitectes Gio Ponti, director de la revista Domus, i Bernard Rudofsky, autor del llibre Una arquitectura sense arquitectes, serà el suport mediatic i teòric de les seves propostes, que es plantejaran des d’una lògica fonamentada en el concepte que la tradició popular és part de l’ordre natural, de la mateixa manera que l’ocell i el seu niu. En aquest sentit, la seva arquitectura es presenta com ahistòrica i antiformalista. Els nous materials —el maó calat, el fibrociment, vidres de grans dimensions—, junt amb els antics —l’emblanquinat, l’arrebossat, el totxo—, i la utilització extensiva dels forjats de formigó armat, amb la desaparició de la llinda com a element que relliga l’estructura vertical, seran algunes de les propostes per una renovació de la tradició des d’una posició de progrés.
Als anys quaranta Coderch té una gran quantitat d’encàrrecsde projectes d’habitatges als municipis de Canet de Mar i Sitges. Són propostes en les quals la figuració de l’arquitectura popular encara hi és molt present, en especial l’arquitectura eivissenca.
Quan el 1949, arran de l’exposició de la V Assemblea Nacional d’Arquitectes, Coderch mostra el reportatge fotogràfic de la casa Garriga Nogués a Gio Ponti i Sartoris, aquests manifestaran un gran interès per l’edifici i per la seva posició enfront de l’arquitectura. El mateix any la publicaran a la revista Domus i a Architecture d’Aujourd’hui, com a representant de les noves propostes de l’arquitectura espanyola.
A Itàlia Gio Ponti representa des de la revista Domus la defensa d’una arquitectura basada en l’organització familiar i l’arquitectura espontània, insistint en una arquitectura sense referents històrics i amb una formalització abstracta.
En contraposició i al mateix temps, Ernesto Rogers proposa,des de les pàgines de la revista Casabella-Continuità, un punt de vista clarament històric i contextual. A Catalunya aquestes dues revistes tenen una influència importantíssima pel debat que generen, en especial a l’Escola d’Arquitectura.
Un exemple il·lustratiu de les dues posicions el tenim si comparem dos habitatges similars construïts a Cadaqués l’any 1955 per Coderch i per Federico Correa. La importància d’aquest debat transcendeix l’arquitectura en si per situar-se en el camp ideològic, pensant que la tradició és concepte viu i sense forma, o transformant la tradició popular en un estil.
Coderch resol l’interior amb els mateixos instruments compositius que la façana: plans, línies i punts. El mobiliari, d’una gran austeritat. Federico Correa, per la seva banda, i com a bon interiorista, planteja l’interior des del confort i el bon gust.
Història d’una troballa: l’espai intermedi
La casa Garriga Nogués, 1947
Si ens hi fixem i parem atenció a aquestes reproduccions fotogràfiques, el que veiem és una casa amb una composició en tres mòduls, que té alguna cosa de particular en el tancament de les obertures dels extrems. Unes persianes fixes amb un moviment cadascuna com si fossin grans lamel·les produeixen un fort ritme a la façana. A un dels extrems se situa la sala d’estar menjador; l’altre, a l’exterior, es transforma en un espai intermedi entre exterior i interior, format pel porxo terrassa i tancat per persianes fixes.
La troballa consistirà a articular un espai entre l’interior i l’exterior amb un sistema de control de la llum, siguin persianes de llibret, siguin persianes de lamel·la ampla o pals verticals de fusta fixa, dissenyades per ell, creant les condicions necessàries per definir uns recintes amb una atmosfera de llums i ombres d’intensa sensualitat, propis en llocs d’intensa calor com es el Mediterrani. Espai que fa referència a l’umbracle, de lamel·les fixes que deixen passar el corrent d’aire i una il·luminació controlada a la manera com es pastava la llum en les seves fotos de toros.
El 1883 Fontserè va construir al parc de la Ciutadella un magnífic umbracle de lamel·les fixes que amb la seva forma construeix un exterior òptim per al clima mediterrani, on la frescor del sotabosc ens transporta a una arquitectura feta de sensacions tàctils i visuals d’aire i de llum.
Molts dels jardins que es construiran a l’època tindran el seu umbracle, amb una atmosfera familiar propícia per a les bones relacions tot creant una situació climàtica adient. També es construiran galeries de terrassa amb umbracle incorporat. El cas més conegut és el del palau Güell de Gaudí.
És a partir de 1951, amb la casa de la Barceloneta, que l’obra de Coderch establirà una relació entre interior i exterior a través dels espais intermedis. Les seves lamel·les tamisaran la llum i produiran el corrent d’aire necessari per donar a l’espai el confort necessari per al seu ús, en especial en situacions climàtiques on la frescor de la penombra és ben valorada.
Aquesta troballa i la seva persistència en tota la seva obra donarà com a resultat una arquitectura arrelada al lloc a través del clima, fent referència al concepte genuïnament popular i mediterrani dels espais exteriors pròxims a la casa. L’eixida és un bon exemple on l’ombra i la seva frescor són més importants que l’assolellament.
Dues certeses
En l’arquitectura de Coderch hi ha dues certeses: la fusió de l’estructura en l’espai i les relacions en xarxa del programa proposat.
Quan Coderch s’expressa sobre la casa Ugalde mai es manifesta amb plena satisfacció, hi ha un cert dubte. En canvi, és una obra de gran èxit i segurament l’obra que encara avui rep més crítiques favorables i certament més reproduïdes.
Quan comparem la casa Ugalde amb les altres dues obres que s’estan projectant en aquell moment al seu estudi, la Triennal i la casa de la Barceloneta, comprovem que, malgrat la seva excel·lència, la casa Ugalde té situacions compositives que no es repetiran, mentre que a la Barceloneta hi ha certeses manifestes.
L’exterior
En la façana de la casa Ugalde encara es manté un sistema compositiu de façana en què la finestra se situa per produir certs efectes pintorescs que fan referència a motius contextuals. És a partir de la Barceloneta que la composició de plens i buits que perforen el mur desapareix per ser substituïda per un sistema on la línia vertical és clara, precisa i inamovible. La llinda queda eradicada i els murs de càrrega es transformen en panells de terra a sostre.
Les façanes, sota l’estricte ordre de les franges verticals de plens i buits, són la conseqüència de la interposició dels espais intermedis i les finestres verticals, que, estratègicament situades en planta, donaran el ritme de la façana.
Això ens porta a la desaparició en la seva arquitectura del pintoresquisme contextual que encara planeja a la casa Ugalde per ser substituït per una composició abstracta i històrica. Serà el joc savi i magnífic dels elements verticals que donaran a la façana un ritme sensual carregat d’insinuacions.
Entesa d’aquesta forma, la façana serà el resultat lògic de l’interior de la planta i del debat entre el programa i les seves relacions. De la mateixa manera que diem que les mans són el reflex de l’ànima, la façana serà el reflex del seu interior i les seves relacions.
L’interior
Si comparem l’interior de la casa Ugalde amb els interiors de la resta de la seva obra, ens adonarem que és l’únic espai sense una justificació raonada de les seves mesures, que vol seduir-nos per la magnificència del seu formalisme espacial. No hi haurà més intents de commoure’ns amb artificis que no siguin els estrictament necessaris; la seva arquitectura serà directa i objectiva, voldrà ser verdadera i refusarà l’especialitat del sublim. Hi haurà una renúncia a la construcció d’espais que no s’ajusten a l’estrictament necessari.
Coderch no és un romàntic ni un utilitarista: busca l’objectivitat i l’eficàcia, i en aquest sentit és un home mesurat amb un concepte mediterrani de l’ordre clàssic de l’espai.
Rellegint Les formes de la vida catalana de Ferrater Mora, en el capítol sobre la mesura ens diu: «Els catalans no són un poble d’industrials, sinó de menestrals, és a dir, d’homes que cerquen incansablement el punt mitjà, equilibrat i just entre l’art i la indústria, entre la realitat concreta i la realitat abstracta, entre la matèria i la forma, entre la utilitat i la bellesa.
»L’home mesurat reconeix que hi ha en el món alguna cosa més que la limitació i la mesura; reconeix la raó i la manca de raó que posseeixen, cada u per la seva banda, l’utilitari i el romàntic.»
A partir d’aquest moment, el treball consistirà a establir i resoldre les relacions en planta entre els diferents espais del programa proposat pel client. Aquest serà un exercici lent i reiteratiu que tindrà com a resultat plantes d’una gran complexitat per la quantitat d’alternatives que es proposen. La planta es convertirà en un laberint o entramat en xarxa, on tot es relaciona i alhora cada part és independent.
Coderch dirà de la casa Tàpies que no és un arbre, tot al·ludint al llibre de Christopher Alexander La ciutat no és un arbre, de 1965. Segurament és el projecte de casa més complex de tota la seva obra, amb relacions creuades entre els seus espais i alhora buscant la independència en el seu ús.
La casa, un entramat d’una gran complexitat resolt amb gran eficàcia, conté tres habitatges interrelacionats: el de la propietat, el del servei i del porter. Consta d’un taller estudi i una biblioteca, dos espais intermedis que separen i alhora relacionen l’habitatge amb el taller i l’habitatge amb la biblioteca. Cadascuna d’aquestes grans àrees té el seu propi accés. Les circulacions interiors mai interfereixen les unes amb les altres. No hi ha relació amb l’espai exterior, i són els espais intermedis els que reprodueixen una situació similar a l’eixida de la casa artesana pròpia del barri de Gràcia, on no hi ha segregació entre l’espai domèstic, el del treball i l’intel·lectual.
Si l’arquitectura és l’espai definit per la matèria i de l’especialitat ha desaparegut tot vestigi de la inicial figuració del popular, tant a l’interior com a l’exterior, la pregunta és: què ens queda de la reivindicació d’una arquitectura sense arquitectes i espontània? El material.
Coderch serà persistent en l’ús i el gust pels materials trets de la tradició, incorporant els nous amb la necessària renovació de la tècnica. D’això en dirà «tradició viva».
Emocions i estímuls, amb la saviesa de l’ofici après per la tradició, el treball i la reflexió. Un sentit de l’honestedat i una ètica sense concessions. No hi ha res superflu, no hi ha recreació formalista. Aquestes són algunes de les característiques que dominen l’obra de José Antonio Coderch i que s’hi poden percebre.
Epíleg. Una visita a la casa Tàpies
La casa Tàpies és un edifici amb una façana que sembla un assecador de pells, amb lamel·les per ventilar i planxa de fibrociment. La planta baixa és una gran nau on s’emmagatzemen cotxes i quadres, propis o d’amics.
Situada al fons, la zona del taller —en doble alçada— rep llum pel sostre, filtrada per lamel·les mòbils: és el lloc de treball, els peus en terra ferma i el sostre obert al cel. Les parets de totxo estan pintades de color vermell, per tal d’eliminar la tosquedat de la textura del morter, i estan preparades per rebre les obres de l’artista.
Una escala ens condueix al pis superior, i surt en un exterior construït amb els mateixos elements, amb totxo pintat i lamel·les al sostre. Han desaparegut les claraboies que protegien del fred i de la pluja. Una gàbia jardinera ha rebentat, i les grans fulles dels plataners s’han escampat. L’altra continua la seva lenta ascensió.
Aquest espai separa i uneix alhora dues intimitats heterogènies: la familiar i la del treball artesà.
En la lenta ascensió a través de l’escala de fusta, a la planta tercera s’arriba al jardí de la casa. Allà podrem, per fi, tocar terra. Petites plantes enfiladisses pugen per les parets.
Al centre del jardí se situa un pavelló elevat: és la biblioteca. Quatre esglaons i una escala darrere d’un mur ens condueixen a l’entrada.
Igual que al taller, en doble altura, té les parets recobertes per prestatges amb llibres. Al centre, el foc d’una xemeneia, una taula de treball i butaques per a la conversa.
El recorregut ascendent acaba en aquest punt, i també la visita. Una porta, no descoberta fins aquest moment, s’obre; hi veiem un petit ascensor, i en pocs segons ens trobem de nou al carrer Saragossa, al barri de Gràcia, barri i carrer on ha estat possible construir una obra des del rigor, la disciplina i la renúncia a la banalitat.
6 -5- 2013
Article extret del llibre La Modernitat Cauta. A càrrec d’ Antoni Marí i Albert Mercadé. Angle Editorial.
