El nou Pla especial del parc remarca el valor del patrimoni arquitectònic de la serra i permet ampliar-ne els usos. L’inventari suma 450 elements, com fonts, barraques de pedra seca, fites paisatgístiques o restes arqueològiques
Identificar les masies existents a la serra de Collserola per poder-les recuperar i donar-los valor. Aquest és l’objectiu principal de l’AMB i el Consorci del Parc Natural de Collserola que han fet una tasca d’identificació i reconeixement del patrimoni arquitectònic, històric i cultural del Parc Natural. En total, hi ha 199 construccions i fins a 450 elements construïts,com ara fonts o barraques de pedra seca.
En primer lloc, el Pla especial de protecció de Collserola (PEPNat), redactat i tramitat per l’AMB, ha elaborat dos instruments bàsics.
- Catàleg de masies. El Pla reconeix un total de 199 construccions que es corresponen amb una colonització correcta del territori i que aporten qualitat al medi natural, agrari i paisatgístic. El Catàleg de masies inclou bàsicament masies, cases rurals i altres construccions en sòl no urbanitzable. Cal destacar que es tracta d’un parc natural i, per tant, el catàleg s’ha elaborat amb criteris ambientals i té un abast plurimunicipal.
- Inventari del patrimoni cultural. Es tracta d’una llista que recull els elements d’interès tradicional, ambiental o paisatgístic. En total hi ha uns 450 elements (fonts, barraques de pedra seca, fites paisatgístiques, petites construccions, restes arqueològiques…).
A més, el nou Pla Especial estableix dues noves propostes principals en relació amb el patrimoni construït:
- Ampliació dels usos d’aquestes masies i cases rurals amb una doble estratègia: assegurar la bona conservació d’aquest patrimoni i impulsar la dinamització socioeconòmica del Parc.
- Gestió de les finques. En determinats usos, com la restauració, és d’obligat compliment l’elaboració d’un Pla de gestió de la finca. D’aquesta manera, es vincula el desenvolupament de determinats usos amb la gestió de les finques i les seves construccions, amb l’objectiu d’augmentar la superfície gestionada del Parc en un marc de corresponsabilitat i cogestió.
En l’àmbit de la gestió, el Consorci del Parc de Collserola té l’encàrrec de preservar el patrimoni construït, especialment les masies. Des del Consorci es treballa conjuntament amb els ajuntaments i els propietaris d’aquestes edificacions per tal d’impulsar-ne el manteniment i la consolidació. Alhora, i de les que en té adscrita la gestió, s’impulsen concessions per tal de recuperar i mantenir les edificacions i l’activitat agropecuària vinculada.
Quatre etapes del poblament de Collserola
Fa molt de temps que la serra està habitada. Si tenim en compte la relació entre la colonització del territori i la preservació i millora dels valors del Parc, en una aproximació molt simplificada de l’evolució històrica de l’ocupació de la serra, és possible distingir-hi quatre etapes bàsiques.
• Abans del segle XIX. D’aquesta primera etapa, basada en l’explotació agrària, s’han conservat sobretot restes de poblats, diferents tipus d’infraestructures i un conjunt d’ermites i masos. Cal subratllar especialment l’estreta relació entre la xarxa hídrica i les finques agràries, i la distribució de les masies a l’interior del Parc.
• Estiueig i primeres parcel·lacions. A finals del segle XIX i principis del XX, a l’etapa anterior s’hi suma l’estiueig associat a les primeres infraestructures modernes per a la mobilitat.
• Extensió urbana. A partir de mitjans dels anys cinquanta i ben bé fins als anys vuitanta, s’observa un increment de les construccions residencials destinades a satisfer la demanda d’habitatge. Moltes d’aquestes construccions conformen assentaments i edificacions aïllades en situació de fora d’ordenació.
• Parc metropolità. Finalment, amb l’aprovació del PGM l’any 1976 i del PEPCo l’any 1987, s’obre una nova etapa caracteritzada per una davallada significativa de noves construccions. A més, a diferència de l’etapa anterior, bona part d’aquestes construccions no es corresponen amb habitatges, sinó amb nous equipaments. En aquest sentit, és remarcable el nombre d’equipaments que tradicionalment s’han ubicat fora de la ciutat i que són dins del Parc.
L’antic pla, el PEPCo, reconeixia l’existència d’elements construïts no catalogats, amb un estat precari, i que requerien preservació i rehabilitació. Aquell pla postulava que la protecció dels elements històrics més valuosos era difícil i convenia una política comuna d’administracions i institucions privades que en promoguessin la restauració i la divulgació cultural.
El pla del 1987 identificava un patrimoni construït de més de 200 elements, entre xarxa viària, edificació agrícola i elements d’interès històric. No obstant això, dels cinc objectius primordials que establia el PEPCo, el de la preservació del patrimoni cultural i paisatgístic era el de menys importància.
