Un decret encara vigent situa el nivell de les prestacions de l’habitatge a Catalunya a la cua dels establerts per la resta de comunitats de l’Estat
Publicat a l’ARA el 5 de maig de 2025 | Foto: Manifestació pel dret a l’habitatge a principi d’abril a Barcelona. Pau de la Calle
A principis de març, la premsa es feia ressò de la crítica al govern de la Generalitat, per part de Foment del Treball i de l’Associació de Promotors i Constructors (APCE), pels acords subscrits en matèria d’habitatge. Els esmentats acords eren relatius al registre i impostos als grans tenidors, a l’ampliació del dret de tempteig i retracte, i d’altres, i la crítica blasmava la limitació al lliure mercat i deia que volia protegir les expectatives del negoci immobiliari. Amb tot, no eren habituals el to d’enuig ni l’argumentació emprada, ja que aquestes associacions van gosar recomanar al Govern, titllant-lo d’ignorant, que no escoltés les propostes d’ERC i els Comuns, per finalment reclamar que s’atengués la veu dels “veritables professionals del sector”.
És funció intransferible del Govern definir la política d’accés a un habitatge digne, i també ho és que vetlli perquè constructors i promotors obtinguin uns beneficis raonables, sempre que s’adaptin a les directrius de la política aprovada. A Catalunya, la política d’habitatge ve regulada per la llei pel dret a l’habitatge 18/2007, que va actualitzar les condicions mínimes d’habitabilitat que han de complir els habitatges mitjançant el decret 55/2009. Un decret que va ser redactat amb la participació de catedràtics, arquitectes, promotors i altres associacions. Com a resultat, es van incorporar conceptes de flexibilitat, adaptabilitat i accessibilitat, amb unes exigències dimensionals inferiors a altres comunitats i lleugerament per sota de les que eren aplicables, des del 1976, a Catalunya.
El decret 55/2009 va estar vigent fins a l’any 2012, i va ser derogat per la llei òmnibus del govern d’Artur Mas. Una llei que, avalada pels agents socioeconòmics, va comportar retallades en sanitat i ensenyament, i que va donar peu que els que ara s’anomenen “veritables professionals del sector” redactessin directament un nou decret d’habitabilitat, el 141/2012. Aquest decret, encara vigent, situa el nivell de les prestacions de l’habitatge a Catalunya a la cua dels establerts per la resta de comunitats de l’Estat, és a dir, a un nivell equiparable als allotjaments dels primers polígons del franquisme. Així, per exemple, per als espais d’ús comú s’estableix una dimensió al marge del nombre de persones de la llar; el dormitori principal no arriba a 7,5 m2, incloent-hi l’armari, i els dormitoris secundaris als 6 m2, armari inclòs; en les cambres higièniques, si el plat de dutxa està enrasat amb el paviment, computa com a superfície utilitzable; als edificis de tres plantes, els promotors no tindran l’obligació d’instal·lar-hi cap ascensor, podran deixar el forat perquè els usuaris l’instal·lin pel seu compte, etc. Aquestes limitacions, que situen l’habitatge públic al llindar de l’infrahabitatge, venen agreujades per la inconsistència d’un document –fruit d’una mutilació improvisada de la normativa del 2009– que va incorporar objectius d’impossible aplicació, tenint en compte la migradesa de les prestacions proposades.
Avui no estem en la crisi econòmica d’aleshores i sí en un context d’emergència habitacional estructural, en el qual resultaria absurd apostar per la construcció generalitzada d’infrahabitatges. Una fórmula que, com s’ha demostrat, fa permanent la insatisfacció de la demanda i la pervivència del problema. Cal, doncs, revertir l’herència dels anomenats “professionals del sector”. I això tot acceptant que recuperar el dret a un habitatge digne trobarà la resistència dels agents econòmics i financers, acostumats al clientelisme institucional, entre els quals s’ha estès la idea que l’habitatge públic (com passa amb la sanitat i l’ensenyament) s’ha de dirigir exclusivament als sectors econòmics més desfavorits.
Per tant, no hauria de sorprendre que els “professionals del sector” actuïn d’acord amb els interessos de les associacions a les quals representen, i sí que hauria de sorprendre, en canvi, la inhibició d’aquells “altres professionals” que van oblidar la seva funció social per centrar-se en la defensa gremial, l’autopromoció i el reconeixement internacional. Parlo de la inhibició d’aquells col·legis professionals que participaven en la defensa de la qualitat de vida dels ciutadans i que s’han mostrat indiferents a la regressió normativa del 2012 i la seva pervivència tretze anys després. Potser seria el moment que oferissin la seva col·laboració institucional per modificar una situació normativa que hauria de fer envermellir la nostra societat i el nostre govern, en comparació amb altres que basen la cohesió social del seu país en el benestar dels seus conciutadans.
