Debat realitzat a la Sala Beckett, Setmanes d’Arquitectura 2024
Quan el juny passat Laia Grau i Sander Laudy organitzaven la primera edició d’“El Meu Millor Error” a la Sala Beckett, l’objectiu anava més enllà de passar-ho bé una nit al teatre, tot i que veritablement ens ho vàrem passar MOLT bé aquella nit.
Figures com Benedetta Tagliabue, Pablo Martínez, Victoria Garriga i Josep Bunyesc ens van explicar alguns dels moments difícils de les seves carreres professionals. En Josep se’n va endur la copa. Va explicar com, després de cremar-se una cabana de pastor construïda amb fusta al Parc Natural de l’Alt Pirineu, va tornar a construir-hi la mateixa cabana de pastor de fusta. Però aquesta vegada amb un detall de xemeneia millorat.
No estem acostumats, com a arquitectes, a explicar a la gent els errors que hem comès i els desastres que hem viscut. Sempre atents a algun possible encàrrec que es podria caçar per aquí o per allà, el nostre instint comercial ens frena molt abans que comencem a explicar aquestes desgràcies. I si, alguna vegada, parlem de desgràcies, la culpa no era nostra.
Aquesta és una interpretació de l’error, la clàssica… però l’error també apareix quan provem coses: el famós procediment de “prova i error”. I no és el nostre ofici un seguit de projectes específics i peces úniques? No estem provant alguna cosa nova cada vegada que projectem? Encara més, quan l’arquitecte presumeix de ser “innovador”, és impossible que no hi hagi errors.
La gènesi d’“El Meu Millor Error” ve d’un acte similar que es duu a terme al Cercle Empresarial Holandès de Barcelona. Després de premiar “El millor projecte empresarial de l’any” entre els socis durant un temps, les històries començaven a avorrir. Sempre se sentien relats sobre visions fantàstiques, després confirmades per grans èxits comercials. Però les visions no eren tan visionàries i, els èxits, exagerats. Us sona d’alguna cosa, amics i amigues arquitectes? Però quan els holandesos van decidir parar de parlar d’èxits i començar a parlar d’errors, la cosa va canviar. L’esdeveniment no només es va convertir en quelcom molt divertit, sinó també en una conferència més interessant i sobretot més honesta.
Suposant que hi hagi ganes de reflexionar sobre ell de manera franca i sense por, l’error, (… el bon error, aquell que es comet perquè s’ha apostat per algun objectiu magnífic que al final ha quedat fora de l’abast) ens brinda l’oportunitat d’aprendre. I així ens permet fer les coses millor, mentre que repetir èxits no suposa cap avenç.
En un moment que, per emergència climàtica, crisi de l’habitatge, sequeres, costos de materials i altres raons, l’arquitectura afronta canvis dràstics, no podem pretendre continuar amb els èxits de sempre. Perquè si hi ha tanta crisi, potser aquell èxit no era tan exitós.
Celebrem, per tant, l’error! L’any vinent, de nou, en la segona edició d’“El Meu Millor Error”, de nou a la Sala Beckett. Us mantindrem informats.
