Escrit dedicat als alumnes de l’Escola d’Arquitectura de Toledo, -Antonio, Nico-, en la seva estada a Barcelona | Març – Abril 2025
Convidat a impartir unes classes a l’Escola d’Arquitectura de Toledo, vaig desempolsegar el material que fa anys vaig emprar a la de Barcelona. Avui, com aleshores, els exemples d’edificis, les seves plantes i seccions van ser la base d’aquelles trobades. Sempre acabem consultant el llibre de l’arquitectura. Un extens llibre, sense fronteres físiques ni temporals, que s’ofereix generós a l’ensenyament, ja que cada obra o projecte ve sustentat per un relat, per un argument. Sense ells, el llibre de l’arquitectura, seria una mera col·lecció d’imatges mudes, sense cap altre valor que un àlbum de cromos. Amb freqüència el relat arriba a superar la pròpia obra ja que, de projectes rebutjats, utòpics o inconclusos, se’n poden extreure aprenentatges i objectius reutilitzables en altres situacions, valorant el risc de la recerca i l’ experimentació i restant en un lloc secundari si aquests esforços van desembocar en l’ èxit o en el fracàs.
Aquesta visió, que per òbvia s’aplica a moltes activitats artístiques o científiques, pren especial rellevància en l’apartat de l’arquitectura residencial. En la concepció de «la casa» per a les persones. D’aquest tema van tractar les classes impartides: del confort de l’arquitectura per viure. Aquesta visió inclusiva permet incorporar amb ple dret al «llibre de l’arquitectura» les propostes residencials que el temps va desautoritzar, perquè varen ser rebutjades pels usuaris o simplement perquè no varen superar la taula de dibuix dels seus creadors. Així, per exemple, són capítols distingits d’aquell text obert, les no nascudes cases Loucheur; les Unitès d’Habitation, les crisis de barris com Runcorn o Robin Hood, els habitatges dibuixats per Gio Ponti o Yves Lion, i moltes altres. Totes elles van venir acompanyades d’un relat, d’un argument, que buscava el benestar dels seus possibles habitants.
D’altra banda, l’amplitud i profunditat del relat poden superar la dimensió de l’obra d’arquitectura, així és probable que el relat de petites obres com Sant Boi de Berlanga, el templet de Bramante o el Cabanon, aportin més contingut teòric a l’arquitectura que un enorme gratacel de Nova York o Xangai. Tanmateix el lligam entre el relat i l’obra d’arquitectura és biunívoc. D’una banda, l’arquitectura – a diferència d’altres activitats artístiques – necessita del seu propi argument ja que ha de respondre a condicionants externs. Recordem Rubert de Ventós quan a “El Arte ensimismado» ens mostrava el colom de Kant que, en pretendre volar en llibertat eliminant la resistència de l’aire (els condicionants en arquitectura), no va poder aixecar el seu vol. I d’altra banda el relat no pot ser aliè o disruptiu amb l’objecte que pretén justificar. Amb tot, és fàcil convenir que l’existència del relat no garanteix la qualitat de l’obra d’arquitectura, però d’aquest no en pot prescindir. L’essència del relat en arquitectura sempre es va referir a l’acte de construir i d’habitar. Als «firmitas, utilitas, venustes» avui s’hi han afegit altres condicionants, com el confort espacial i físic; l’economia del disseny; la relació amb la ciutat; la sostenibilitat; l’eficiència energètica; la seguretat; la seva integració al paisatge; i d’altres. Tots ells són integrants del relat arquitectònic, i per tant referents de la crítica i de l’ ensenyament.
El relat del gratacel.
Però, són aquells condicionaments inherents a l’arquitectura icònica? Aquella arquitectura que, s’emmiralla en si mateixa i que sembla no necessitar d’una altra argumentació, d’un altre relat, que no sigui el generat per la seva pròpia imatge. D’entre aquestes ens referim als gratacels, morfologia que competeix amb si mateixa per assumir nivells de singularitat en una carrera que sembla interminable. Veloç competició que, en el període de cent vint anys, ha recorregut la distància entre el modest Flatiron de la cinquena Avinguda de Nueva York i el Creek Tower de Dubái que planejava arribar als 1.300 metres però finalment n’assolirà 745 metres. No sembla sensat pensar que tan ingent producció ho sigui desproveïda d’un relat propi. Tanmateix, la primera temptació és jutjar la seva presència a partir de la competència de la seva potent imatge, basada en presentar la dificultat tècnica com una demostració de múscul polític i econòmic dels països i ciutats que els exhibeixen. Terreny inestable, ja que l’edifici que avui és objecte d’atenció, demà es veurà relegat per nous companys que li sostrauran el seu protagonisme, passant a formar part d’un conjunt amb freqüència inexplicable
Però des de la lògica de l’activitat generada i del desenvolupament del capitalisme, el gratacel corporatiu (serveis, terciari, financer, empresarial, administratiu o comercial) es pot considerar com un edifici altament eficient. Tot i que freqüentment la seva sola presència sol manifestar les desigualtats socials que nien en moltes ciutats hegemòniques del capitalisme global. En aquests edificis es concentren les forces econòmiques i socioculturals d’aquells països, i és on es produeixen els intercanvis més intensos a partir d’una complexa xarxa de relacions.
Però lluny d’aquesta lògica, el capital especulatiu ha desenvolupat un altre tipus d’edifici: els gratacels residencials, autèntics condominis verticals que, pel seu programa, solen ser primes estructures que alberguen un o dos habitatges per planta. Tal com presentava la revista Arquitectura Viva al seu número 179, sota el subtítol: “Cuando la forma sigue a las finanzas”: “…La última etapa de la evolución es probablemente la más decepcionante, pero también la más inesperada: la conversión de la torre o rascacielos en un edificio exclusivamente residencial…”
Són edificis d’habitatges o mansions, que protegeixen la seva opulència elevant-se sobre la popularitat de la ciutat. Despullats de qualsevol justificació urbana estan dedicats a una minoria adinerada que exhibeix el seu poder econòmic en la seva mera possessió, aïllades de qualsevol contacte urbà i que són freqüentment segones residències de lleure familiar o personal.
A diferència del gratacel corporatiu aquí la lògica comercial situa el seu relat en la banalitat de la seva exclusivitat i en imatges de reclam comercial. En clau d’activitat urbana, no seran els gratacels -residencials els que ompliran els carrers i el Metropolità d’oficinistes i funcionaris a les cinc de la tarda. No trobarem Jack Lemmon, deixant les claus del seu apartament al seu cap. Seran edificis inerts, quan no mig buits, dedicats a la inversió d’ociosos propietaris.
Jack Lemmon. L’apartament. Billy Wilder.1960
Així el Central Park Tower (2014-2020), proclamat com l’edifici residencial més alt del món (470 metres), en el qual la promoció assegura que des de la suite de la planta 131 es pot observar la curvatura de la Terra. La seva pell, recobreix homogènia l’ edifici, insensible als seus continguts interns i als condicionants climàtics de la seva diferent orientació. El penthouse o àtic de luxe va ser venut en 150 milions de dòlars.
El gratacel residencial de 432 Park Avenue (2012-2015) fou inspirat, segons el seu autor, en la paperera dissenyada el 1905 per l’arquitecte austríac Josef Hoffmann. Un entramat isòtrop envolta tot l’edifici incloent dotze plantes buides per disminuir la pressió del vent. La torre té 85 pisos, i 426 metres d’alçada. La seva planta quadrada a penes supera els 30 metres de costat. La quadricula de la façana és portant, per la qual cosa les plantes són lliures, qualitat desaprofitada si atenem a l’escassa qualitat de les tipologies residencials que ofereix. Amb una relació ample-alt de 15:1, l’edifici té una de les millors ràtios d’esveltesa entre tots els gratacels del món. L’àtic es va vendre per 88 milions al 2016.
432 Park Avenue Tower
La Torre Steinway, en 111 West 57th Street, (2014-2021) té una alçada de 435 metres i sembla ser l’edifici més prim del món (uns 18 metres d’amplada). El costat sud es recula progressivament. Els arquitectes van afirmar que es van inspirar en l’edat d’or dels gratacels de Manhattan i la història Art Deco de Nova York i és l’edifici més prim del món quant a ràtio base alçada d’aproximadament 1:23. L’àtic tríplex, es va vendre per 66 milions de dòlars.
La torre Steinway
Els gratacels residencials de tres premis Pritzker.
L’estratègia de reclam comercial busca instal·lar-se al mercat de la mà de les grans firmes d’arquitectes. Aquí presentem les propostes de tres Premis Pritzke: David Chipperfield i Álvaro Siza Vieira, a Nova York, i l’estudi català de RCR a Dubai.En el cas de la torre de Bryant Park, David Chipperfield (Pritzker 2023), se situa a la ciutat amb un modest gratacel de 32 plantes, fidel al seu propi llenguatge seguint la composició tripartida tradicional de molts gratacels de Nova York o de Chicago. Arquitectura de retícula, finestres i classicisme novaiorquès. Tal i com declararà l’ arquitecte: «Creo que se puede hacer arquitectura a partir de cosas muy simples, no tiene por qué ser complicado», «La diferencia entre un buen edificio y un mal edificio normalmente reside en que se piensa más en él. La idea de que la estructura y la fachada son la misma cosa, hechas de hormigón pulido, le dará al edificio una presencia tectónica y física», agregó el arquitecto. «A través de esto, el edificio se reduce a elementos de columnas y ventanas, de sólido y vacío, masa y espacio».
La torre de Bryant Park
Álvaro Siza Vieira (Premi Pritzker 1992) va construir el gratacel residencial 611 West 56th Street a Manhattan, també amb una alçada relativament modesta de 137 metres d’alçada i 77 habitatges de luxe. Tradicionalment el relat que s’adjudica a Siza Vieira se situa en el domini de la forma. Tal com declarava Spencer Bailey, comentarista d’arquitectura nord-americà: «Siza es, sin lugar a dudas, un maestro. Poeta de la forma construida, es famoso por su profundo conocimiento de los materiales y su astuto sentido de la luz, el color y la sombra» No obstant això, assimilant-lo a un mer artista de la forma, no s’arriba a detectar la raó de l’imprevisible de la seva resposta arquitectònica, de la dificultat d’adscriure’l a un estil o a un llenguatge, com en el cas de David Chipperfield. Segons la meva opinió, la creativitat de Siza es basa en la seva capacitat de convertir les dificultats o els condicionants, en motius d’expressió formal. Només així s’explica com la mitgera d’un estretíssim solar, es pot convertir en el principal argument formal de l’edifici, blanquíssima superfície en contrast amb les obertures i artífex de la seva terminació.
Torre en 611 West 56th Street
La seva estretor és el recurs de la impressionant presència de l’edifici, tenint en compte l’ escassa dimensió del solar i la modesta dimensió dels seus apartaments. L’arquitecte no escatima recursos formals ni materials (l’edifici està recobert amb la pedra quarsítica «Perla Bianca» importada de Turquia), i no sembla preocupat per l’escassa eficiència urbana i sostenibilitat mediambiental de l’edifici, raons que, de ben segur, situa en el camp de la promoció.
L’edifici de Muraba Veil de Dubai projectat per l’equip de RCR (Premi Pritzker 2017), assolirà els 380 metres d’alçada, situat a l’artèria de Sheikh Zayed i consta de 73 plantes i 131 habitatges, sent l’amplada de l’edifici lineal de 22,5 metres. Els arquitectes, en consonància amb l’empresa promotora, han desenvolupat extensament el seu relat a través de les xarxes socials. Així s’han publicat:
Sobre la qüestió de la sostenibilitat: “No solo transformará el horizonte de Dubái con su perfil esbelto, sino que también marcará un hito en la arquitectura sostenible, demostrando que es posible crear rascacielos de lujo que respeten el entorno y sean energéticamente eficientes.”
Sobre la integració al paisatge físic i cultural del país: “Nos apasiona garantizar que nuestros edificios respondan al lugar, que pertenezcan al sitio y al paisaje autóctono donde están situados. Deben comunicarse con la naturaleza e impregnarse de la atmósfera de la cultura local”.
Pel que fa a les tipologies d’habitatges locals “El Muraba Veil pretende llamar la atención inspirándose en «una arquitectura doméstica con siglos de antigüedad, que tradicionalmente buscaba satisfacer las necesidades humanas básicas de refugio, seguridad, intimidad y una estrecha conexión con la naturaleza». La gran inspiración de RCR para el diseño de estos espacios híbridos son las casas con patio típicas de la tradición árabe”.
Maraba Veil Dubái. RCR. Arquitectos.
Comentaris finals.
Eficiència urbana i sostenibilitat. Es podrà estar d’acord o no, amb la tipologia dels gratacels corporatius, però el cert és que la concentració d’activitats, la complexitat i la capacitat de transferència immediata d’informació són factors que els confereixen un enorme potencial de relació i desenvolupament urbà. No així als gratacels residencials, aquests es dirigeixen a col·lectius que basen el seu interès en l’aïllament i en l’exclusiu. Són autèntics condominis verticals. Des d’un punt de vista urbà són d’una eficiència molt escassa.
Respecte a la sostenibilitat mediambiental i fonamentalment a la petjada ecològica i a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, els promotors d’aquestes imponents edificacions s’esforcen a difondre un relat confús, atorgant-los qualitats que no els són pròpies. Així, per exemple, presenten el control energètic, la domòtica, les ventilacions creuades, els espais intermedis amb l’exterior i altres recursos arquitectònics, com a prova de la seva sostenibilitat, quan aquests recursos es refereixen a la vida de l’edifici ja construït. En canvi, eludeixen el fet del cost mediambiental que suposa situar un habitatge a cents de metres del terra, fet que es tradueix en enormes emissions de gasos hivernacle i una energia desproporcionada amb l’escassa utilitat social d’aquests edificis. N’hi ha prou, per exemple, observar l’estructura de formigó de la torre de Bryant Park de David Chipperfield, que aquí signifiquem.
En relació al respecte a les tipologies tradicionals i als valors culturals del lloc, pensem que el veritable paisatge comú del tipus d’usuari d’aquests edificis, s’ha universalitzat i les seves imatges-guies són similars a Dubai, Londres, Kuala Lumpur; Xangai; Shenzhen; Guangzhou o Nova York, i costa de creure que en la concepció d’aquests edificis hagin influït els paràmetres de l’arquitectura popular de cada país.
En aquest tipus d’edificis és realment difícil trobar la coherència entre el relat i la seva arquitectura, com a molt, aquesta se situa en el camp de la forma, marge que els promotors deixen a l’ habilitat i coneixement de figures rellevants de l’ arquitectura. Això a canvi del silenci sobre l’essència d’aquests edificis injustificables des del punt de la seva utilitat pública i contraris a la sostenibilitat del planeta i de les nostres ciutats. Exercici del silenci que no és novetat en la nostra professió, ja que aquest ha impregnat freqüentment la seva pròpia història. Tanmateix, encara resulta més inacceptable que, el relat de la seva arquitectura, incorpori arguments que provenen exclusivament de la lògica del reclam comercial.
La forma sense relat no és arquitectura. Si per acceptar aquest principi cal que l’arquitectura renunciï a la seva qualitat de «bella art«, bé valdria la pena que així fos. Estem vivint una situació mundial excepcional, en la qual de moment impera un discurs basat en la imatge de la potència econòmica i de negació de les seves conseqüències, en què l’arquitectura mediàtica juga un paper destacat. Paper que s’incrementa en països i règims polítics en què les desigualtats socials són més evidents. Però en l’arquitectura i en la natura, l’absència de relat, d’argumentació, la inutilitat i el desequilibri contenen el germen de la seva pròpia obsolescència.
Evidentment la situació no és nova, en altres períodes, amb major o menor encert, l’arquitectura ha hagut de posar-se en qüestió per tal de refermar el seu paper d’utilitat pública. Avui el camí està traçat. El món global ajuda a entendre que el planeta és la nostra gran casa, i que el «llibre de l’arquitectura» haurà d’incorporar tot allò que apunti a evitar el malbaratament, a preservar els ecosistemes naturals i urbans, i assegurar el confort i la dignitat de l’hàbitat humà. En aquesta tasca, les escoles d’arquitectura seran la base d’un canvi de paradigma.
