Empuriabrava, la urbanització de vacances més original del golf de Roses, ha fet 50 anys, fruit d’una època d’iniciatives singulars que avui serien per moltes raons impossibles. Crec que jutgem les coses instal·lats en el moment i en el context en què ens trobem.
Publicat el dijous 29 de juny de 2017 al diari EL PAÍS
Avui, amb la consciència mediambiental que hem adquirit col·lectivament, no concebríem una urbanització així, pel fet d’haver dessecat els aiguamolls, ni per la seva grandària i la població que suposa, ni pels seus canals navegables, ni per l’aeroport, ni pels edificis. Però seria massa senzill dir que es tracta d’un error i no proposar res més que la desaparició. El moment des del qual ho jutgem avui també suposa acceptar que existeix, i m’atreviria a dir que l’opinió d’avui és diferent de la de fa 25 anys. Ara ho contemplem com un fenomen irrepetible, com una reserva aïllada entre la Muga i la bocana del port esportiu, del qual també hem après a treure les virtuts que suposen les seves equivocacions. En qualsevol cas, ara hi és.
Empuriabrava té un traçat de carrers i canals únic, que entre les seves infraestructures inclou un port esportiu i un aeroport, però en canvi té dèficits en d’altres, que s’han posat de manifest en el moment en què aquesta conurbació dissenyada per a les vacances —que a l’estiu arriba quasi als 50.000 habitants— ha començat a ser també per a molts una ciutat permanent. El traçat curvilini dels canals condiciona en bona mesura el dels carrers i tan sols deixa dues grans avingudes rectilínies paral·leles al mar: el passeig marítim i l’avinguda comercial, amb els seus porxos atapeïts de botigues i negocis, amb amplades quasi monumentals.
Sobre aquest conjunt de canals, avingudes i carrers apareix una arquitectura peculiar emfasitzada per aquest traçat de vacances. Edificis d’escala quasi territorial difícils de trobar en un altre lloc i qualificats com a infames en alguna ocasió, que ens recorden que el pecat ens atreu, i que conviuen amb torretes i xalets. Com el conjunt Delta Muga de 20 plantes d’alçada, on viuen unes 5.000 persones, format per diferents edificis, tots amalgamats sota una mena de gelosia gegantina, amb formes més pròpies d’un mural ceràmic que d’un edifici d’apartaments; o d’altres com l’edifici del Club Nàutic, amb la seva torre recargolada —que per si sola podria representar tota aquesta extravagant marina— i el seu mirador, que parlen de la llibertat normativa d’aquesta formidablement inconscient urbanització, pensada per poder fer la rèplica a les que els francesos construïen en aquella època al sud, abans de la frontera dels Pirineus.
Al començament es van construir algunes agrupacions formades per petites cases entre mitgeres fetes amb la voluntat de diferir entre elles lleugerament, tractant d’imitar la varietat típica de les construccions populars aixecades sense arquitectes; després, incontrolada, la urbanització segueix construint-se amb els patrons del gust dels que construeixen les seves fantasies d’estiueig, com ara les cases amb els seus peculiars torreons i els seus arcs d’inspiració popular, un popurri pintat de blanc no apte per a puristes.
Empuriabrava no es pot entendre sense pensar, no tant en l’estiu, sinó en l’estiueig. Urbanitzacions així es van construir arreu imitant el que anomenaven “poblats de pescadors”. Amb aquest esperit es van aixecar Binibeca a Sant Lluís, a Menorca, o el conjunt de l’Aucanada, a Alcúdia, amb el mateix impuls emocional amb què Maria Antonieta va fer aixecar el Petit Trianon. Un impuls cap a la vida natural i un xic primitiva no mancat de certa incomoditat, expressada entre altres coses per les petites dimensions de les casetes i els apartaments. Torres amb jardins petits i amb veïns promiscus que viuen entre el carrer i el canal, deixant veure una altra relació diferent entre el davant i el darrere. Un impuls irracional com el que va dur a construir als Woedwosky sobre el cap Roig, una altra fantasia de la Costa Brava, amb castell i deliciós poblat espanyol per als treballadors inclosos, malgrat que ells decidissin viure a l’extravagant porta de la finca de torres de pedra. Quan surten a la llum aquests casos no triga gaire a sorgir la Ciutat de Repòs i Vacances del GATCPAC, que, com un exorcisme, és utilitzada per estigmatitzar qualsevol possibilitat d’imaginar l’arquitectura de l’estiueig com a pura diversió, fruit d’impulsos incontrolats. Empuriabrava mereix ser acceptada i repensada.
