És un gust tornar a tenir una exposició de Pedro G. Romero a Barcelona. Pràcticament coincidint amb la clausura de la seva Poesia Brossa al Macba, acaba de desembarcar a La Virreina amb Màquines de viure.
Flamenc i arquitectura en l’ocupació i la desocupació d’espais, en què es torna a capbussar en el món del flamenc des de les perspectives més insospitades. En aquesta ocasió el col·loca en un triangle en què també hi ha el fracàs de les promeses socials de l’arquitectura moderna i la relació de la Internacional Situacionista. “La Internacional Situacionista va ser l’última avantguarda radical -diu Romero-, en la qual els gitanos i el flamenc van trobar una esperança política”.
Publicat el dilluns 5 de març de 2018 a el diari Ara|ANTONI RIBAS TUR
Una de les sorpreses que es va endur Romero durant la preparació de la mostra va ser que Raoul Vaneigem, l’autor de la cèlebre frase “Sota les llambordes, la platja”, era soci de la penya flamenca El Dorado de Barcelona, i va escriure un text que es publicarà en forma de plaquette. “De sobte, es tornava a confirmar la hipòtesi del vincle dels situacionistes amb el flamenc. Es produeix una coincidència entre diferents maneres de fer una crítica radical amb la forma d’habitar del moviment modern”, explica Romero. “La Internacional Situacionista es funda contra la Unitat d’Habitació de Le Corbusier -afegeix-, i el seu moment fundacional, a la població d’Alba, al nord d’Itàlia, coincideix amb els problemes dels gitanos en aquella localitat”.
La quantitat de materials de l’exposició, entre obres d’art, plànols, pel·lícules, documents, elements d’escenografia, mobles i publicacions, és ingent. A més, el recorregut està esquitxat d’uns petits àmbits dedicats a la manera com els gitanos s’han autorepresentat. “El capitalisme travessa la forma de vida dels gitanos però no la canvia”, afirma Romero. Entre els projectes arquitectònics exposats n’hi ha alguns que són especialment eloqüents per veure com van evolucionar els anhels utòpics de les avantguardes: en un extrem hi ha la maqueta d’una ciutat nòmada, de l’artista Constant; i, a l’altre, plànols i fotografies de polígons residencials, entre els quals hi ha Bellvitge i altres obres d’arquitectes com César Portela i Álvaro Siza. “Els situacionistes van tenir una relació directa amb els gitanos i el flamenc. Constant tocava la guitarra a l’estil del Niño Ricardo i a la vegada hi ha la que hi tenien els arquitectes: el grec Georges Candilis, que va treballar amb Le Corbusier, va fer una primera ciutat per a gitanos a Avinyó. “Es va intentar donar un hàbitat ideal als gitanos, en una història que té a veure amb els falansteris. També es van fer camps de concentració per a gitanos a França entre les dues guerres mundials. Aquests models d’urbanisme són el precedent de projectes com O Vao, a Pontevedra, i La Virgencica, a Granada -explica el comissari-. Molts dels processos experimentals van fracassar, l’especulació i les ampliacions urbanes van fer que es destruïssin poblats, i es va passar a intentar col·locar la població gitana als grans polígons d’habitatges, on va entrar com una part més de la població emigrant”.
Pedro G. Romero també ha volgut analitzar aquestes qüestions per dins, i mostrar com es van fer notar els canvis en els paràmetres d’habitar i com es van resoldre. “Vaig veure que hi havia tota una sèrie de grups, especialment de teatre, com el Teatro Estudio Lebrijano i el Teatro Gitano Andaluz de Mario Maya, que havien sigut molt conscients de tota aquesta transformació de l’espai”. En aquest sentit, es pot observar com en les primeres obres teatrals de Salvador Távora hi havia un fort desplegament de materials de construcció i altres casos en què les obres teatrals es concebien com si s’estigués construint un edifici.
A més, la mostra explora centres que van ser claus en la producció d’una manera d’entendre el flamenc nova que es va produir entre els anys 50 i 60. “La Cuadra de Paco Lira va ser fonamental, i també van ser-ho l’arribada del Teatro Estudio Lebrijano al festival de Nancy i la feina de Moreno Galván a La Puebla de Cazalla, que a més es va inventar un model d’arquitectura popular a Andalusia, els pueblos blancos, que es pensava que eren fruit d’una feina etnogràfica i no és així”, explica Romero.
El punt de partida de la mostra és una anècdota en què estan involucrats Federico García Lorca i Manuel de Falla: tots dos passejaven per Granada l’any 1921 i el poeta, en lloc de dir que la casa pobra on havien sentit que algú tocava la guitarra era una “màquina d’habitar”, seguint les idees de Le Corbusier, va dir que era una “màquina de viure”. “En aquesta diferència entre viure i habitar establim una cosa que circula en tota l’exposició. Lorca es va inventar tota la història: va escriure el text Arquitectura del cante jondo el 1931, quan ja havia conegut Le Corbusier, i va construir aquesta relació entre el que és popular i el que és modern d’una manera molt paternalista”, diu Romero. “Una cosa és la casa d’un pobre, que és sòbria, no per voluntat sinó perquè no tenia res més; i una altra, la casa moderna que reclamava Le Corbusier”, conclou. Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i la desocupació d’espais és una coproducció amb el Centro Cibeles de Madrid i estarà en cartell fins al 20 de maig.
01. Diversos grups teatrals van introduir materials de construcció en les seves obres per reflectir els canvis que es produïen al seu entorn.
02. La mostra inclou pel·lícules com Camelamos naquerar.
03. Les fitxes i les fotografies de l’obra de Raquel Friera recorren tota la sala Xavier Miserachs de La Virreina.
JORDI ROVIRALTA
