L’exposició ‘Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit’ és una anàlisi fotogràfica de l’obra de l’arquitecte i urbanista egipci Hassan Fathy que va apostar per una arquitectura sostenible, aprofitant els recursos locals i amb la cultura tradicional del territori com a referent
Publicat a El Nacional el 20 de juny de 2019
L’artista britànica Hannah Collins, que és instal·lada a Barcelona des dels anys 1990, presenta a Barcelona l’exposició Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit. Es tracta d’una anàlisi fotogràfica de l’estat actual de l’obra de l’arquitecte i urbanistaegipci Hassan Fathy (1900-1989), que va ser un home que va apostar per una arquitectura sostenible, que aprofités els recursos locals i que tingués com a referent la cultura tradicional del territori. Collins, en aquesta exposició, mostra l’estat actual de la Nova Gourna, una localitat construïda a Egipte per Fathy als anys 1940, i de la Nova Baris, realitzada en temps de Nasser, als anys 1960. Paradoxalment, es tracta d’una idea que sembla genial, i que probablement si es realitzés ara seria “un èxit mundial” (segons Collins), però que no va tenir èxit en la seva època i de la que ara només en queden les runes.
El fracàs d’un idealista
Collins no dubta en qualificar de fracàs la carrera de Fathy. De fet, avui en dia poca gent recorda la seva figura (tot i que en el seu temps va obtenir importants premis d’arquitectura). Fins i tot, abans d’aquest projecte, era difícil trobar fotografies de les seves realitzacions. Però a Collins no deixen de fascinar-la la seva trajectòria i les seves obres. Fathy era un home d’esquerres, que fins i tot va escriure un llibre que es va traduir com a Arquitectura per a pobres. El seu projecte era, justament, fer una arquitectura de baix pressupost perquè la gent visqués millor. Però no li va sortir gaire bé. Collins assegura que quan va ser a Nova Gourna o a Nova Baris, “va ser com veure un somni teu, però destrossat”. Escriuré una cançó…, per això, no pretén ser una exposició documental, sinó que aspira a ser, sobretot, una “exposició poètica”. Collins busca la convergència entre l’arquitectura idealista de Fathy i la vida quotidiana de la gent. Les obres arquitectòniques del geni egipci són fotografiades al costat de fogons, de nens que juguen, de pòsters, de televisors… El difunt Fathy conviu amb els habitants de les seves cases, aquells per als que ell sempre va treballar. Quan hi ha sort, perquè moltes de les fotografies mostren l’obra de l’arquitecte al mig del no-res, sense gent al seu voltant, perquè no hi ha ningú que l’habiti.
La utopia impossible
Fathy va pensar les seves ciutats com a projectes gairebé utòpics. Collins, en visitar Nova Gourna 70 anys després, va constatar que en moltes de les coses que havia dissenyat, Fathy no havien estat gens realista. A aquesta localitat hi havia teatre, però la gent no sabia què fer-ne amb ell, perquè no tenien l’hàbit d’anar al teatre, i aquest va quedar ràpidament abandonat (en canvi, la mesquita sí que ha estat rehabilitada i és molt utilitzada, fins ara). A molta gent de la zona tampoc li agradava gaire el model arquitectònic de Fathy, inspirat en l’estil nubi, perquè s’identificava amb els morts (les tombes reials egípcies són les úniques construccions núbies que han sobreviscut)… A la fi, tot i que les cases de Fathy són excel·lents (sobretot pel que fa a la gestió de les temperatures, a una zona on el clima és molt extrem), molta gent ha preferit desplaçar-se a noves vivendes menys originals.
Dos ciutats entre el somni i el malson
Collins apunta que Fathy va ser un exemple clar de la modernitat en clau àrab (un fenomen estrany per als que volen concebre la modernitat, només, en termes occidentals). Del 1946 al 1954 Fathy va estar construint Nova Gourna, una localitat que havia de servir per reubicar els habitants de Gourna, un assentament situat prop de Tebes. Va inspirar-se en els models constructius de romans i nubis, bàsicament amb voltes de toba, el que permetia fer construccions molt econòmiques i que oferien magnífiques condicions tèrmiques. Fathy somniava en què Nova Gourna pogués convertir-se en una societat sostenible, però els residents mai van acabar d’acceptar les propostes. Poc a poc les restes de Nova Gourna s’han anat fonent amb les autoconstruccions modernes. Pitjor sort va tenir, encara, Nova Baris. Va ser construïda als anys 1960, quan es van descobrir reserves d’aigua en aquesta inhòspita zona desèrtica. Fathy va dissenyar la localitat com un poble agrícola, des d’on es pogués abastir de fruites i verdures tota la regió. Però la Guerra dels Sis Dies va interrompre el projecte, que mai no es va acabar i la localitat mai no va ser poblada. A principis de segle XXI es va tornar a restaurar, però les revolucions àrabs van provocar una segona paralització. Collins no s’enganya gaire quan assegura que Hassan Fathy era un home “amb mala sort”.
Fotografia fora de sèrie
La història d’aquestes dues ciutats és apassionant. Però Collins no vol centrar la seva exposició en l’aspecte documental de la fotografia. De fet, el títol del muntatge, Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit fa referència, justament, al teatre no usat de Nova Gourna i a l’ús que l’artista l’hi donaria. El centre de l’exposició és un audiovisual de 30 minuts, realitzat a partir de fotografies fixes, amb música de Duncan Bellamy, en què es van succeint les obres de Fathy, amb o sense pobladors. Dues grans fotografies de l’obra de Fathy, de tres per dos metres, revelades amb mètodes analògics, completen una mostra original, en què l’apassionant història central, l’utòpica aventura arquitectònica de Fathy, queda, dissortadament, diluïda.
Comissari: Carles Guerra
A la Fundació Antoni Tàpies
Fins el 13 d’octubre de 2019
Foto de portada: Nova Baris, de Hassan Fathy, Hannah Collins
