Anna Ramos (Barcelona, 1974) va assumir la gerència de la Fundació Mies van de Rohe, impulsora del premi europeu d’arquitectura homònim, abans de l’estiu, després que la institució estigués un any escapçada, sense directora. En aquesta entrevista exposa el seu pla d’actuació.
L’Ajuntament es va afanyar per acomiadar l’anterior directora de la fundació, i es va demorar per nomenar-la responsable, amb el càrrec de gerent. Hi va haver un any d’interregne.
El vaig viure amb preocupació. La de la fundació és la història d’un èxit, que llavors hauria pogut estar en perill.
Aquell any sense direcció va afectar la marxa de la fundació?
No. Perquè el seu equip no va deixar de treballar. Una prova és el monumental Atlas [més de 800 pàgines] sobre el nostre premi Mies, un completíssim panorama de l’últim quart de segle d’arquitectura europea, amb 2.881 projectes, que ja hem acabat.
Però la Fundació no funciona igual amb director que sense.
Esclar que no. Ha funcionat aquest any,però a la llarga la falta de rumb, que marca el director, s’hauria notat.
Per què va optar al càrrec?
Com a subdirectora de relacions internacionals de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, tenia contacte amb la fundació. També coneixia el pavelló des de nena [Fernando Ramos, pare d’Anna Ramos, va ser un dels impulsors de la reconstrucció]. Sabia el que feia la institució, coincidia amb els meus interessos im’hi vaig postular.
Quines idees per renovar la fundació va aportar amb la seva candidatura?
Aprofundir en la divulgació de la cultura arquitectònica de base, amb les eines excel·lents que són el pavelló i el premi. Potenciar els tallers al pavelló, per aescolars i adults. I fer servir el premi per projectar l’arquitectura contemporània. No és un premi qualsevol, és “la Champions dels premis d’arquitectura”, en paraules de Tarald Lundevall, de Snohetta.
Pot precisar més la seva línia de treball?
El més immediat són els programes de visites escolars, l’exposició dels30anys de la reconstrucció del pavelló, desenvolupar una aplicació que faciliti la visita al pavelló, promoure una beca Lily Wright per fomentar la visualització de les arquitectes, buscar un espai on exposar el nostre arxiu… Del 13 al 15 d’octubre farem un congrés acadèmic al CaixaForum. I tenim, amés, dos documentals nous.
Quin mandat ha rebut de l’Ajuntament? Coincideix amb el seu programa?
De moment no ha desautoritzat les meves propostes, ni m’ha demanat res en particular.
Quant de temps li ocupa el premi?
Al voltant del 80%.
Com va afectar l’any sense director les relacions de la fundació amb la Unió Europea, l’altre impulsor del guardó?
El primer que vaig fer va ser anar a Brussel·les per conversar amb el director de Creative Europe. Em va dir que volia que ens continuéssim ocupant de l’organització del premi. Però que volien introduir algun canvi en la gestió, per multiplicar-ne l’impacte mediàtic. Alguns d’aquests canvis són difícilment assumibles per Barcelona o la fundació. Estem negociant. No n’hi puc dir res més.
Barcelona pot perdre la seva vinculació al premi? Hi ha altres ciutats interessades?
No ho crec. Em penso que tampoc no hi ha altres ciutats candidates.
La seva antecessora va introduir novetats al premi, com ara la sessió en què els finalistes presentaven els seus projectes.
No sé si seràpossible repetir-ho. Els finalistes de l’última edició no hi van estar còmodes iho van manifestar clarament. Els que van guanyar el premi, sí. La resta, no. Ja ho veurem. Al maig es decidirà el pròxim premi.
Barcelona té un prestigi arquitectònic i urbanístic internacional, que es va concretar en el model Barcelona i va propiciar la marca Barcelona. L’actual Ajuntament creu que és un model esgotat.
Hi va haver excessos i banalitzacions relacionats amb la marca Barcelona. Ara qualsevol empresa espavilada mira d’associar el seu nom aBarcelona. Això pot tenir sentit econòmic, però no cultural. Cal buscar un equilibri. Els noms es gasten.
Com es pot actualitzar i millorar el model?
A nosaltres ens interessa més la idea de model que la de marca. Continuem perseguint un model de millora urbanística i, per tant, social. La manera com ho fem pot ser una altra. Hi ha àrees ciutadanes en estat d’emergència que reclamen intervenció.
Podria passar que aquestes intervencions assistencials en barris no generessin un model de la potència i el ressò que va tenir el model Barcelona de l’era socialista?
L’arquitectura i l’urbanisme continuen sent eines per a la transformació dels espais de relació comunitària. Però no podem actuar com abans. Ja no és viable desallotjar tres illes de cases de la ciutat per donar-hi usos nous sense tenir en compte els veïns. Les formes han de ser més respectuoses amb els individus. Això és fonamental. Iaquests canvis de mètode a escala local poden contribuir també a la transformació global
