Els trens són cars però tenen derivades positives en l’economia, l’habitatge, la qualitat de l’aire i la connectivitat ecològica
Publicat a l’ARA el 2 de juny de 2022
Hi ha moltes maneres de planificar un país per fer front a l’increment dels preus dels pisos. Una variable fonamental, de la qual es parla poc, són les polítiques de sòl. Això, explicat de manera planera, vol dir treballar activament per designar àmbits de creixements simultanis a totes les ciutats grans d’un país en lloc de concentrar-ho tot en una única capital. Aquest model és el que treballen països avançats com Alemanya, Suïssa i els Països Baixos, per oposició a la concentració de capitals i activitat econòmica en ciutats globals com Londres o París.
Aquesta també era la idea de Cerdà quan va traçar una malla de carrers isòtropa sobre el Pla de Barcelona. Cerdà tenia una ideologia molt concreta que va materialitzar en un dibuix volgudament quadriculat, per distribuir la riquesa d’una punta a l’altra de l’Eixample.
No cal fer uns Jocs Olímpics, per connectar millor els Pirineus amb les Terres de l’Ebre. Cal un retorn just dels impostos
I la geografia i la geometria importen moltíssim. Llegir els sistemes muntanyosos, els boscos, els rius i les valls de Catalunya permet entendre que concentrar les activitats al voltant de Barcelona simplement no és possible, perquè hi ha unes reserves ecològiques (Collserola, el Garraf i el delta del Llobregat o el riu Besòs) que fan impossible el creixement il·limitat en taca d’oli.
Però això, agafat en positiu, reforça la idea d’un model territorial més igualitari, basat en un sistema de ciutats equivalents (com el model grec per oposició al de l’Imperi Romà, per entendre’ns). Aquest és un model territorial que ens assimilaria directament a Europa, que és una xarxa de mil ciutats intermèdies sense els Frankensteins urbans que dominen Nord-amèrica o la Xina. La història d’un territori mil·lenari articulat per un sistema de ciutats ben situades al llarg de rius i planes pot ser un actiu per a una societat capaç de fer front als interessos rampants del capital de concentrar-se en uns pocs llocs.
I, ara que s’han publicat les xifres de la desinversió , voldria recordar que el model territorial de Catalunya necessita molts recursos econòmics per a les infraestructures sostenibles. Això vol dir, principalment, invertir en trens. No cal fer uns Jocs Olímpics, per connectar millor els Pirineus amb les Terres de l’Ebre. Cal un retorn just dels impostos per executar els plans d’infraestructures.
Els trens són cars però tenen derivades positives en l’economia, l’habitatge, la qualitat de l’aire i la connectivitat ecològica
On és el Corredor Mediterrani? Connectar Barcelona i València en una hora i mitja ha de ser una prioritat política de qualsevol partit que no s’ho jugui tot a la carta de Madrid. I cal connectar bé el Corredor Mediterrani amb l’AVE cap a Madrid i cap a París, amb freqüències molt seguides per evitar trajectes equivalents en avió.
I també hi ha l’eix transversal ferroviari, que no és tan conegut com el Corredor Mediterrani però no menys important des del punt de vista de l’equitat territorial. Aquest és un eix pensat per dur passatgers i mercaderies per una línia de trens interior que connecti Lleida amb Cervera, Igualada, Manresa, Vic i Girona sense passar per Barcelona. El que és interessant del Corredor Mediterrani i l’eix transversal ferroviari és que constitueixen dues línies paral·leles que, amb les seves transversals, comencen a fer de malla.
A escala metropolitana, la línia orbital ferroviària que connecti Vilanova, Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró sense passar per Barcelona també pot actuar com una línia paral·lela capaç de reforçar la xarxa de trens.
El que és interessant és que el reforç d’aquestes línies i la millora urbana al voltant de totes aquestes estacions pot articular una xarxa efectiva de transport que ajudi a distribuir millor l’activitat econòmica i tregui cotxes i camions de les carreteres i autopistes. Els beneficiaris directes de totes aquestes infraestructures són, naturalment, els residents de les ciutats intermèdies de Catalunya, però també els barcelonins. Invertir en trens és la política de sòl més efectiva i, de retruc, podrien deixar d’escalar els preus dels pisos i els fums de Barcelona.
El Mediterrani és l’àmbit geogràfic més tensat del món, amb moltíssima pressió turística i uns efectes del canvi climàtic perillosos. Les inversions en tren em sembla que haurien de ser la proa de qualsevol Agenda Urbana per a l’any 2030, perquè són cars però tenen derivades positives en l’economia, l’habitatge, la qualitat de l’aire i la connectivitat ecològica.
