A l’estudi de l’arquitecte Jorge Vidal (AxA), quan pensen en la reforma que van fer de la casa Sa Vigia, els ve al cap un lloc a l’ombra
Publicat a l’ARA el 30 de març de 2021 | Cristina Ros | Fotografies: José Hevia
A l’estudi de l’arquitecte Jorge Vidal, quan pensen en la reforma que van fer de la casa Sa Vigia, els ve al cap un lloc a l’ombra. En bona part, perquè una de les intervencions més significatives d’aquest projecte, la que també ens va fer fixar-nos-hi per sobre de qualsevol altre encert, que no són pocs, és la manera que els seus autors van tenir de crear un gran espai d’ombra. La pèrgola lleugeríssima de canya menorquina que aquest equip amb despatx a Barcelona va situar en bona part del perímetre d’una casa al camp de Sant Lluís, a Menorca, va multiplicar les possibilitats de gaudi de l’habitatge. El van convertir en un refugi molt mediterrani, propiciador d’una manera de viure que cerca l’ombra sense perdre el contacte amb tot allò que la natura pot oferir a l’exterior. Ara bé, per a Jorge Vidal, Un lloc a l’ombra és també, o sobretot, el llibre d’escrits de l’arquitecte indi Charles Correa, que sabia que al seu país de sol el que s’ha de fer és cercar un refugi, un lloc a l’ombra.
Amb aquest referent i amb l’encàrrec de reformar una casa construïda als anys 90 però que necessitava estar més arrelada al paisatge menorquí, es van afrontar intervencions a petita escala que, lligades les unes a les altres, han canviat no només la imatge sinó especialment l’experiència d’habitar-la. Canvis subtils, o no tant, però canvis cap a una major subtilesa, això sí. Substitució del terra interior –era de rajoles de gres porcellànic– per un paviment continu natural, sofert i fresc, fet amb àrids de la zona i morter de calç. Canvi del color rosa de la façana per una pintura de calç d’un blanc menorquí que fa rebotar la llum fins als espais interiors. Construcció amb morter de calç del mobiliari de la cuina i dels banys per integrar-ho tot. Per això, mantenir el marès de les voltes i de l’entrebigat, potenciant-lo pintant de blanc les bigues, és crear una atmosfera unitària, calmada i respectuosa amb l’entorn.
Tot i que Jorge Vidal i els arquitectes del seu estudi es refereixen a una reforma d’intervencions petites, el fet de no tocar els volums originals de la casa no vol dir que la transformació no hagi estat més que notable. Per aconseguir més confort i qualitat atmosfèrica, es van fer obertures –petites i estratègicament posicionades algunes al finals dels passadissos, ben crescudes les altres cap als porxos–. També es van fer desaparèixer algunes parets. Així, la llum natural flueix per la casa, com a guia dels recorreguts diversos d’una casa que fomenta l’ambigüitat entre els espais interiors i els exteriors. Igualment, el fet de conservar els volums no significa mantenir la relació entre ells, ni la percepció de les dimensions. Amb la reforma de Jorge Vidal Studio, es van anar relacionant uns volums amb els altres, les sales amb els porxos, les habitacions amb els patis, passadissos amb petits jardins quasi interiors. La reforma va tenir en compte tant la casa existent com els arbres que li podien donar més ombra i discreció, així com la vegetació que la podia refrescar.
És més, en aquest exercici d’arrelament i recuperació subtil d’alguns dels elements més característics de la tradició constructiva menorquina, s’ha aconseguit variar la percepció de les dimensions d’aquesta casa. Avui, en observar Sa Vigia entre els arbres, amb les porxades lleugeríssimes, els espais oberts, els canvis de direcció del seu perímetre, en cap cas es té la percepció d’una casa de grans dimensions, fet que redueix notablement el seu impacte en el paisatge.
Els espais intermedis o la idea de transició
El perímetre de Sa Vigia ha pres un gran protagonisme en la reforma de l’estudi d’arquitectura Jorge Vidal. Prenen importància els espais intermedis, que, en una edificació que no té un sol recorregut, són patis, espais de vegetació, porxos, pèrgoles… Es potencia a la casa la idea de la transició. Pots passar del dormitori a una porxada, d’aquesta a un petit pati o a cercar refugi sota un arbre. Són grans espais d’ombra o per guanyar discretes i efectives entrades de llum que tenen molt a veure amb l’aclimatació a la vida mediterrània, tan present en l’arquitectura popular.
