Entrevista a Carme Pinós (AxA)
Publicada a Barcelona Metrópolis abril 2022 | Núria Moliner
Carme Pinós és una arquitecta que ha obert camí. El 1991 va fundar el seu propi estudi en un àmbit en què les dones eren una excepció, i després de molts obstacles i molta perseverança —sobretot de molt treball— s’ha convertit en una de les nostres arquitectes més reconegudes internacionalment. Acaba de rebre el Premi Nacional d’Arquitectura 2021, el màxim guardó espanyol en el seu camp, que afegeix a una llarga llista de premis i mencions. Per ella, aquest art és un repte, un joc i, sobretot, una manera de ser; i la seva feina ho engloba tot: grans edificis, reformes urbanes, obra pública, fins i tot mobiliari. Li interessen totes les escales, perquè l’arquitectura és a tot arreu i fa ciutat. I sobretot, com diu ella mateixa, perquè l’arquitectura “no és feina, és viure”.
Carme Pinós (Barcelona, 1954) va compartir la seva primera etapa professional —i també vital— amb el també arquitecte Enric Miralles. Junts van crear un llenguatge propi i innovador que els catapultaria internacionalment, amb obres com el cementiri d’Igualada o les instal·lacions olímpiques per a tir amb arc de Barcelona. Ja en solitari, amb el seu propi estudi, continuaria desenvolupant aquesta arquitectura amb llibertat i gran potència creadora, amb la voluntat d’arriscar i investigar. Des d’aleshores, ha construït i ha donat classes per tot el món, plena de passió i responsabilitat. Entre les seves obres destaquen el CaixaForum de Saragossa, dos gratacels a Mèxic i el projecte arquitectònic i urbanístic de la plaça de la Gardunya, a Barcelona.
Després de tants anys treballant tant, et continua fent il·lusió la seva feina?
Molta! És un estímul increïble estar etresolent reptes. Em prenc l’arquitectura com un servei a la societat i al mateix temps com un art. I això emociona.
Això és el que més t’omple del dia a dia?
Sí. Treballar és una manera d’estar en el món, oferint la teva feina. Sento que formo part del món des del meu paper com a arquitecta. A més a més, és un joc. Ho gaudeixo i ho comparteixo amb la meva gent.
T’agradaria seguir treballant molts anys més?
Treballaré sempre que pugui. M’encanta fer arquitectura, però en lloc de fer, fer i fer, també m’agradaria reflexionar. La meva il·lusió és acabar la meva vida en una fundació des d’on fomentar el pensament, el debat i l’esperit crític. Perquè l’esperit crític està en crisi.
És necessari construir aquest esperit crític. També entendre que l’arquitectura és cultura.
L’arquitectura és absolutament cultura! Parla de transcendència, de cultura i d’art. Què és l’art sinó aquesta necessitat de transcendir que tenim? No sé si és un error o no, però és el que ens fa humans.
És evident que l’arquitectura t’apassiona, però també pot ser una professió molt dura. Què és el que més et frustra o la defrauda?
Hi ha massa regles i obstacles. Ens tracten com a delinqüents! Les normes estan per evitar males praxis, per controlar els especuladors, però paguem justos per pecadors. Al final no queda espai per a la creativitat i és una gran frustració. També em frustra molt com funciona el mercat. L’arquitectura és una professió en què, per treballar, hem de començar pagant. Ara estem participant en un concurs i és complicadíssim; són molts mesos de molta gent treballant, i perdem moltíssims diners… I dels quinze estudis d’arquitectura que ens hi presentem, només un cobrarà. La resta de la feina es llença! És com si li diguessis a un metge: si em cures, et pago; si no, no. O a un fuster: fes-me quatre cadires i ja veuré si me’n quedo alguna.
La professió s’ha desvirtuat?
Molt, ha baixat en picat. L’arquitectura s’ha convertit en una mercaderia. I els habitatges. Tot. Ara es fan cases per guanyar el màxim de diners i el promotor se’n desentén al cap d’un segon d’haver-les venut. Ja no hi ha amor pel que fas.
“L’arquitectura s’ha convertit en una mercaderia. I els habitatges. Tot. Ara es fan cases per guanyar el màxim de diners i el promotor se’n desentén al cap d’un segon d’haver-les venut.”
Fa falta més empatia?
Sí, sí. Entendre el treball com un acte de generositat. És utòpic, però la feina hauria de ser una manera de formar part del món, tot pensant en els altres.
Expresses sovint que l’arquitectura és la teva manera de formar part del món. Fins a quin punt la feina s’ha convertit en la teva vida?
És que no és feina, és viure. No separo les parcel·les perquè per mi forma part d’un tot. Entrego les meves forces per formar part d’alguna cosa que va més enllà de mi mateixa. Soc arquitecta tot el dia, no tinc horaris. Però no en un sentit workaholic.
Quan la nostra professió és vocacional i passional, és una sort. Però alhora correm el risc de treballar i treballar i deixar la resta en un segon pla. L’arquitectura t’ha demanat molt? Has hagut de renunciar a altres coses?
No he tingut fills i no sé com seria si els hagués tingut. Suposo que m’hauria espavilat, no soc l’única dona arquitecta. Però ha anat així. No he format una família, però d’alguna manera la meva família és molt més extensa.
Aquesta professió també t’ha portat grans vivències i èxits.
No m’agrada la paraula èxit, perquè comporta el contrari, el fracàs. I no entenc la vida com un èxit o un fracàs. L’entenc vivint-la i gaudint-la. L’èxit parla de com et veuen, no tant de com et sents. Gaudir o no sí que reflecteix el que sents.
Has gaudit, gaudeixes, la vida?
La gaudeixo moltíssim, cada dia. No he tingut una trajectòria gens fàcil, però no he deixat mai de gaudir del que faig.
Quan mires enrere i veus tot el que t’ha portat fins aquí, com et sents?
Contenta. També preocupada pel futur incert que ens espera. Però al·lucinada amb tot el que he viscut fins ara. Qui ho havia de dir! [Riu.]
Vas començar a construir de molt jove.
Cert, amb Enric Miralles vam coincidir en una època en què a Espanya estava tot per fer. Als vuitanta hi havia moltes ganes de fer coses i donar pas als joves, i ens vam beneficiar d’aquell moment. Després em vaig quedar sola i va ser molt dur continuar. Sobrevivia com podia.
Vas obrir el teu propi estudi el 1991, l’any que jo vaig néixer. Durant aquests trenta anys, i entre la teva i la meva generació, han canviat moltes coses.
Sí! Et diria que sobretot va canviar després de la crisi econòmica del 2008. Va marcar un punt d’inflexió, cap a malament. Veníem d’una època d’especulació, de bombolla immobiliària, de l’arquitectura espectacle. Allà es van rebentar moltes coses. De cop i volta tot cau, els honoraris van a la baixa i es desprestigia la nostra feina.
L’arquitectura de l’espectacle va malmetre la imatge de l’arquitecte. Encara ho estem arrossegant?
Absolutament. Es van llençar molts diners i es van fomentar les estrelles de l’arquitectura. I l’estrella es construeix, i no cal que sigui el millor arquitecte. Hi ha un abans i un després amb el Guggenheim de Bilbao, de Frank Gehry, que va ser un encert, va transformar la ciutat. Però tothom va voler tenir un Guggenheim i això va fer molt mal. El boom especulatiu tampoc hi va ajudar.
Al llarg d’aquests anys també ha canviat el paper de les dones a l’arquitectura. Abans, les dones arquitectes eren una excepció. Ara, a les aules d’arquitectura les dones són la majoria.
Sí. Però crec que això també té molt a veure amb la crisi de la professió. L’home sempre va a buscar l’èxit, cosa que jo odio. I donat que avui l’arquitectura ja no dona diners, els homes han anat a omplir altres universitats i carreres més rendibles. Les dones no ens regim per això, som més generoses, més empàtiques. Històricament, sempre ens hem ofert a cuidar els altres. Per això ara ens resistim en l’arquitectura.
Però alhora hem de celebrar que les dones hàgim accedit a un àmbit històricament masculinitzat, que és un pas cap a la paritat.
És que si tenim espai a l’arquitectura és perquè els homes han marxat. Tinc aquesta sensació. L’altre dia vaig estar en una escola d’arquitectura de Madrid i diria que el 80% dels alumnes eren dones.
Si aquestes dones dissenyen els edificis i les ciutats que habitem, és una oportunitat per incorporar-hi les cures i l’empatia que trobes a faltar a l’arquitectura?
Sí, i no només és necessari a l’arquitectura. A la política, a tot. L’empatia no ha de ser necessàriament una qüestió de dones, l’home també hauria de ser empàtic, però nosaltres tenim encara més capacitat empàtica per genètica.
No creus que en part és una construcció social i cultural?
Crec que hi ha molta biologia. El fet que un nadó surti de dins teu no el pots obviar. La dona és, sobretot, mare. Jo no ho soc, però em sento mare constantment. No ho puc evitar, cuido la meva gent.
Vas ser una de les primeres dones a liderar el seu propi estudi d’arquitectura. Com van ser els primers anys?
Difícils! Perquè no em donaven oportunitats. Però alegres, perquè m’encantava projectar. Vam començar amb un equip molt petitet, però l’he mantingut i consolidat al llarg dels anys.
Es parla poc de la precarietat estructural que hi ha en aquest àmbit.
Malauradament, és un repte que tenim. Avui en dia pots tenir un projecte en marxa i pot ser que l’endemà, amb una trucada, ja no el tinguis. Ens donen cops per tot arreu, en part perquè hem sigut còmplices de tota aquesta barbàrie, i perquè no sabem explicar-nos. M’agradaria fer una exposició col·lectiva per mostrar el procés creatiu dels arquitectes. No el resultat, sinó com hem arribat a la proposta, què pretenem, quins estudis hem fet i la càrrega que tot això ens comporta. Apropar l’arquitectura a la gent.
Ens ha faltat apropar l’arquitectura al conjunt de la societat.
Sí! Som massa elitistes. Ens agrada parlar d’una manera que no s’entén. Hem d’explicar què és l’arquitectura perquè ens tornin a veure amb bons ulls. La majoria no som ni elit ni còmplices de l’especulació. Som responsables i tenim un compromís amb la societat.
“Hem d’explicar què és l’arquitectura perquè ens tornin a veure amb bons ulls. La majoria d’arquitectes no som ni elit ni còmplices de l’especulació.”
No podem oblidar que l’arquitectura és l’escenografia de les nostres vides. És essencial per a tots i totes.
Absolutament. L’arquitectura pot transformar-ho tot.
Pot donar felicitat, l’arquitectura?
No sé si felicitat o no, perquè no sé què és ben bé, això de la felicitat, però l’arquitectura pot donar dignitat, i també ens la pot treure. La covid-19 ho ha posat de manifest. Confinar-se en espais sense llum ni ventilació, sense poder veure res, és treure la dignitat. L’últim treball que vaig fer com a professora a la Universitat de Berkeley era un camp de refugiats, i demanava als alumnes que, a través de l’arquitectura, tornessin la dignitat a la gent que ho havia perdut tot.
La docència ha estat una part important de la teva vida.
Mai he parat de donar classes a diferents parts del món, però ara estic començant a dir que no, fins i tot a càrrecs molt alts. A l’estudi ho soc tot. I no puc seguir amb el mateix ritme d’abans. En pocs dies passava de donar classes a Berkeley a treballar a Austràlia, París o San Francisco.
I de l’etapa amb Enric Miralles, amb què t’has quedat?
Amb tot. Amb l’Enric vam descobrir una manera de fer que després he continuat desenvolupant. No hi ha hagut un trencament en la meva arquitectura, ha estat una continuació total, però alhora inconscient. Sempre treballo amb molta llibertat, no em miro, no busco referències. És el consell que donaria als joves: que no es mirin, que no es comparin. Comparar-se pot ser molt frustrant.
Vau crear un llenguatge molt propi, amb Enric Miralles.
Sí! Per això, perquè ens concentràvem en el que fèiem. Ens movíem amb molta llibertat, sense prejudicis de cap mena, i les geometries sortien segons el lloc, el programa, el que volies oferir. I ara també. Cada projecte és diferent, i no tinc una geometria que em pertanyi, cada lloc me’n demana una.
En canvi, el vostre llenguatge ha creat escola i molts imiten les geometries Miralles-Pinós.
Sí, però molt mal interpretat. Han sorgit molts seguidors de la nostra arquitectura, però s’han quedat a la superfície. Fan formes corbes perquè sí. Per nosaltres cada corba responia a alguna cosa: eren espais, recorreguts, integració. Mai eren simplement gestos. Però si ha servit perquè la gent se senti més lliure a l’hora de crear arquitectura, genial.
Com recordes aquells anys?
Treballant molt, potser amb massa ambició. No en tinc tanta, jo, ara, comparat amb el que era Miralles-Pinós. Sobretot Miralles. Ell tenia molta energia, es volia menjar el món, i jo no tenia aquest objectiu a la vida. Aquí hi havia un cert desequilibri…
Parlàveu de tu a tu a l’estudi?
Quan començàvem un projecte parlàvem en igualtat de condicions. Podíem compartir tot el que pensàvem. Després, l’Enric tenia més capacitat de desenvolupar els projectes, de dibuixar-los. Però a l’inici, el moment en què sorgien les idees, era absolutament de tu a tu.
Què ha canviat des d’aleshores?
El ritme, l’ambició. Tinc la mateixa mirada, però la meva ambició és fer les coses bé i poder continuar. No menjar-me el món.
Com abordes els projectes? Què tens en compte?
Context i sensibilitat. El més important és entendre on estic actuant, saber escoltar, perquè el lloc et parla. I el programa també. Alhora, has d’escoltar el client, perquè has de fer realitat els seus somnis, els has de saber interpretar i treballar amb sensibilitat. No vull imposar-me. Vull dialogar, articular la ciutat i el paisatge, buscar el dinamisme, les vistes tangencials i la simbiosi amb la terra.
“Vull dialogar, articular la ciutat i el paisatge, buscar el dinamisme, les vistes tangencials i la simbiosi amb la terra.”
D’entre tots els edificis que has dissenyat, de quin et sents més orgullosa?
De tots. Sempre dic que estic enamorada de l’últim que he fet, però la Torre Cube I, a Mèxic, va ser un punt d’inflexió a la meva carrera. Els clients van dipositar en mi tota la seva confiança, i sense confiança no hi ha bons projectes.
Després d’haver construït molt a Catalunya durant l’època Miralles-Pinós, vas començar a construir només a fora. Per què?
A mi em va salvar la internacionalitat. Quan em vaig separar de l’Enric, aquí em van donar l’esquena totalment, i a l’estranger vaig rebre molt més suport i vaig entrar a grans universitats. En canvi, a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona m’havien rebutjat diverses vegades. És cert que ningú és profeta a la seva terra, però m’he sentit molt més valorada fora que no pas aquí.
Et vas sentir sola o incompresa?
Sí, absolutament… L’any 1996 es va organitzar el congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA) a Barcelona i em van ignorar per complet. La gent sabia on era Enric Miralles, però Carme Pinós havia desaparegut.
Ara et sents més valorada a casa?
Sí! En general, a Espanya, però no especialment a Catalunya. Vaig fer una exposició de la meva obra a Madrid, al Museo ICO, i encara hi ha gent que em pregunta per què no va ser a Barcelona. Doncs perquè em van cridar a Madrid! Ara també a Sant Sebastià m’han dedicat l’exposició més important de la Biennal. A Catalunya no m’ha cridat ningú.
Recentment ha estat l’Any Enric Miralles i s’han organitzat diferents actes i exposicions a Barcelona.
A mi ningú me’n va dir res. Només em van demanar fer una tertúlia ridícula i m’hi vaig negar. Si l’única cosa que els interessa de mi és que hi vagi per explicar quatre anècdotes… va a ser que no.
A part dels projectes que vas fer amb Enric Miralles, finalment vas tornar a construir aquí.
El concurs de la plaça de la Gardunya va ser un projecte molt important per a mi. Em van seleccionar per al concurs i finalment el vaig guanyar. Vaig sentir que apostaven per mi i confiaven en mi.
Allà vas fer arquitectura i ciutat: edificis i espai públic.
Totalment. L’arquitectura fa ciutat, és ciutat.
“És un error pensar que la ciutat pot créixer indefinidament. Hem de pensar com articular les ciutats, el territori, la natura, l’agricultura i la indústria.”
Com és la ciutat que necessitem davant els reptes del segle XXI?
Crec que necessitem una ciutat d’una mida adequada. És un error pensar que la ciutat pot créixer indefinidament. Hem de pensar com articular les ciutats, el territori, la natura, l’agricultura i la indústria. Podríem entendre que tot Holanda és una ciutat feta de ciutats petites ben articulades entre elles, amb unes distàncies i unes comunicacions fluides. El repte és com donar cabuda al creixement de la humanitat i crear una bona convivència amb la naturalesa. Com ens estructurem en el planeta? Aquest és el debat.
Què podem fer com a ciutadanes?
Respectar l’altre. Fomentar el debat i participar-hi. Escoltar i fer preguntes. Creure’ns que tenim responsabilitats i que podem aportar el nostre gra de sorra.
