En record d’Oriol BOhigas i Guardiola
Repassant la vida pròpia, comprovo que està plena de relacions amb l’Oriol Bohigas.
Si vaig entrar a ser professor de l’ETSAB, a on quan ja feia cinquè curs era becari amb l’Ignasi de Solà-Morales i donava classe als estudiants de quart, va ser gràcies a l’entrada el 1977 de l’Oriol com a director que, amb la seva clarividència i capacitat de gestió, va aconseguir contractar a gairebé un centenar de professors i professores joves que havíem acabat els estudis d’arquitectura a finals dels anys setanta. Bohigas va redirigir totalment l’escola amb un pla d’estudis molt adequat per aquell moment, per recuperar el temps perdut, però que avui, més de quaranta anys més tard, lògicament, hauria de ser molt diferent, desenvolupant noves eines per afrontar uns reptes llavors inimaginables.
Com que va ser el director amb més caràcter, també va ser amb el que vàrem polemitzar més. Era una primera lliçó de democràcia que calia practicar.
I la polèmica va continuar al llarg de tota la vida. Amb escrits i en un parell d’ocasions, en taules rodones, a les que la meva màxima aspiració va ser quedar empatat amb la gran capacitat dialèctica i irònica de l’Oriol.
Possiblement els dos temes amb els que més vàrem discrepar més van ser la meva defensa del patrimoni industrial, que ell odiava de manera inquietant, només explicable des d’una mentalitat noucentista, allunyada de l’avantguardisme que va admirar el món de la màquina; i la meva crítica a la Vila Olímpica, tant en relació amb el patrimoni sacrificat, com amb la seva gestió de privatització, sense gairebé gens d’habitatge públic, i el seu “urbanisme tan poc urbà”. Un pas entremig entre la Barcelona existent i la ciutat tematitzada de Diagonal Mar, i un pretès paradís pels que volien fugir de la Barcelona real.
Més enllà de les polèmiques, Bohigas era especialment generós i, tot i sabent de les nostres amistoses diferències, em va proposar articles i llibres, que al principi de la meva carrera acadèmica varen ser molt importants.
Recordo, també, que el 1987 vaig estar treballant, per encàrrec seu, en la edició dels seus escrits des de 1945 fins al 1988, per Edicions 62. Tenia el llibre totalment estructurat i amb una introducció titulada “Oriol Bohigas, arquitecto e intel·lectual”. El que no recordo és per quina raó el projecte no va prosperar.
És obvi que una figura amb tanta capacitat, intel·ligència, cultura i activitat com l’Oriol, almenys des del meu punt de vista, la va encertar en la majoria de les ocasions, va fallar en algunes i va ser prou ambigu en d’altres.
Però el més important és la seva aportació a la cultura i a l’urbanisme, la seva responsabilitat i dedicació en relació al seu entorn, i la consciencia, de la que tant vaig aprendre, de que política i societat i arquitectura i urbanisme tenen una estreta relació.
El recordarem com el millor director que ha tingut l’Escola des de fa moltes dècades; el lúcid i il·lustrat urbanista als inicis de l’Ajuntament democràtic a Barcelona; el creador de la política cultural de les biblioteques municipals; l’autor de llibres i articles claus, alguns d’ells a Arquitecturas bis; l’arquitecte amb MBM de molt bons projectes, especialment a les dècades del seixanta i setanta; i moltíssimes coses més en les que la seva intervenció i empremta continua viva.
Serà ben difícil tornar a tenir a Catalunya un referent en arquitectura i urbanisme, tan intens i polèmic com ha estat l’Oriol Bohigas. I és cert que ara en tenim l’ herència, especialment en la seva companya Beth Galí i en el seu fill Josep Bohigas.
Que la terra li sigui lleu i que durant molts anys puguem seguir aprenent d’ell.
Josep Maria Montaner
