La gran exposició ‘Seny i rauxa’ repassa al DHub el recorregut arquitectònic des del 1875
Publicat a l’ARA el 23 de maig de 2026 | Antoni Ribas Tur
Un dels primers projectes de la façana d’El Corte Inglés de la plaça Catalunya de Barcelona està als antípodes del resultat final: al centre hi ha una torre il·luminada per dins i tota la façana està esquitxada de finestres triangulars, com el logotip dels grans magatzems. Aquest projecte d’Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña, que pocs anys abans havien inaugurat el funcional Hospital de Móra d’Ebre, fa pensar en l’audàcia i el lirisme d’algunes obres de Josep Maria Jujol. Però després el client hi va passar el ribot fins a arribar al projecte gairebé racionalista que es va fer realitat. De fet, a Josep Maria Jujol li havia passat el mateix amb la Casa Planells de la Diagonal, que havia de ser una explosió decorativa i va acabar sent un edifici gairebé racionalista. En tots dos casos, el seny es va imposar a la rauxa.
Aquesta dicotomia tan catalana entre la prudència i la passió és el puntal de l’exposició Seny i rauxa (en cartell fins al 6 de setembre), que el Disseny Hub Barcelona dedica als últims 150 anys de l’arquitectura catalana, des que es va fundar l’Escola d’Arquitectura. L’altra clau és que els comissaris, els arquitectes Victòria Garriga, Carme Ribas i Joan Roig, van de l’escala més petita a la més gran, és a dir, d’objectes i mobles –entre els quals hi ha un llit de Gaspar Homar– a macroprojectes urbanístics com el de l’Eixample i els eixos verds. També arriben fins a projectes utòpics, com la llegendària Ciutat a l’Espai de Ricardo Bofill.
La mostra s’estructura en diversos àmbits: l’habitació, la casa, les ca ses de veïns, els edificis, el carrer, la ciutat antiga, la ciutat nova i el territori. “Té tres objectius: el primer és ensenyar en un sol espai el bo i millor de l’arquitectura catalana dels últims 150 anys; el segon és intentar demostrar que hi ha un fil de continuïtat que la defineix, i el tercer és fer aflorar coses que normalment no s’ensenyen i, per tant, renovar el cànon de l’arquitectura catalana”, afirma Roig. “Hi ha dos tipus de cànons en l’arquitectura catalana i, en general, en l’arquitectura. Un el formen els noms de Gaudí, Bohigas, el Gatpac, Miralles. En l’exposició hi són, però són com arbres que fan ombra al que tenen al voltant, i també hem volgut fugir dels tòtems”, explica Roig, que per això parla d’altres noms com Alfons Soldevila, Pere Benavent de Barberà i Raimon Duran i Reynals.
Més de 500 obres
El resultat de tot plegat és una exposició molt sucosa, que mereix més d’una visita. Hi ha més de 500 obres –entre dibuixos, maquetes, fotografies, documents i obres d’art– dels arquitectes que han aixecat la Catalunya contemporània. I els experts i els professionals podran debatre la selecció i repassar casos concrets. Per exemple, la mostra inclou el mític diorama del Pla Macià, amb el front marítim presidit per gratacels. I es poden veure tres propostes urbanístiques de la zona de l’actual Vila Olímpica: el Pla de la Ribera, d’Antoni Bonet Castellana; la contraproposta d’Ignasi de Solà-Morales, i el pla de l’estudi d’Oriol Bohigas que es va acabar construint.
Mentre que al centre hi ha les maquetes i altres treballs de gran format, els plànols i dibuixos es concentren al perímetre de la sala, cosa que fa que la primera visita a l’exposició sigui impactant. S’hi pot veure un tòtem ceràmic de Miquel Barceló, fet amb totxos i amb el cap d’un drac; un exemplar de la taula Ines-Table, d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, i la versió que Josep Llinàs va fer de la tela de Josep Maria Jujol per als Jocs Florals del 1907. A més, un llum Disa, de Josep Antoni Coderch, i una maqueta de gran format de la mexicana Torre Cube, de Carme Pinós.
Als comissaris els hauria agradat incloure més treballs de Jujol, però el Museu Nacional i l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya els tenen reservats per a l’exposició de Jujol al MNAC al novembre, comissariada per Perejaume. Roig, que és el cofundador de l’estudi Batlle i Roig, i Ribas, que col·labora amb Pere Joan Ravetllat, s’han permès la llicència d’incloure una obra pròpia, totes dues a l’àmbit del territori: la restauració paisatgística de l’abocador de la Vall d’en Joan i una passarel·la a Lleida, respectivament. D’altra banda, l’exposició es complementa amb obres de Ramon Casas, Pere Torné i Esquius, Joaquim Vayreda, Joaquim Sunyer, Joan Miró, Pablo Picasso, Antoni Muntadas i Fina Miralles, perquè per a Carme Ribas hi ha “influències creuades” entre l’art i arquitectura.
Diàlegs molt reveladors
Una altra de les premisses de l’exposició és que els comissaris no han seguit cap ordre cronològic ni estilístic. Tampoc recreen una certa història de l’arquitectura catalana recent, en la qual Oriol Bohigas i els seus col·legues afins tenen un paper destacat, mentre que d’altres van tenir un paper més secundari –així i tot, el pes de Bohigas és ben evident al llarg del recorregut–. El que han fet ha estat crear agrupacions d’obres de diferents moments, tots molt eloqüents: al costat de l’Arc de Triomf, la pèrgola fotovoltaica del Fòrum de les Cultures, també de Torres i Martínez Lapeña, una icona de com els arquitectes responen als desafiaments del món d’avui.
Una altra d’aquestes parelles la formen una maqueta de conjunt de la Vila Olímpica, liderada per Oriol Bohigas, i una altra de la Sala Beckett, de Flores i Prats. Mentre que el projecte olímpic va ser criticat per què va implicar la destrucció de l’antic barri industrial d’Icària, unes dècades després Flores i Prats són reconeguts internacionalment per com reutilitzen els edificis sense renunciar a cap capa de la seva història.
Seny i rauxa. Notícia de l’arquitectura catalana forma part de les activitats de Capital Mundial de l’Arquitectura de Barcelona. Per a la directora de la Fundació Mies van der Rohe i membre del comitè científic de la candidatura, Anna Ramos, aquesta mostra “assenta els fonaments de la capitalitat, i és una lliçó sobre com explicar l’arquitectura”.
