Aquest 2026, Barcelona és la Capital Mundial de l’Arquitectura per designació de la UNESCO i la UIA. Acull el Congrés Mundial d’Arquitectes i, amb l’impuls de les administracions i l’ecosistema arquitectònic de la ciutat, és una oportunitat per divulgar el valor afegit que l’arquitectura de qualitat pot aportar a la ciutat i a les nostres vides
Publicat a Barcelona/Metròpolis el 26 d’abril de 2026 | Il·lustracions: Gala Pont
Barcelona ja va ser seu del Congrés Mundial d’Arquitectes fa trenta anys, el 1996. Des d’aleshores, la ciutat, la societat i la disciplina han evolucionat. Podem imaginar avui els canvis que ens portaran els trenta anys vinents? Com podria ser la Barcelona del 2056?
Escala 1:1500, l’urbanisme i l’espai urbà
A l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili, un magnífic edifici racionalista construït en un interior d’illa de la Nova Esquerra de l’Eixample, premi fad d’arquitectura 1961 i exemple de patrimoni modern salvat per a les futures generacions, hi trobem la nova gran maqueta de la ciutat de Barcelona. Està construïda a escala 1:1500, i es pot visitar gratuïtament de dimarts a diumenge. Mostra el pla de Barcelona comprès entre els rius Besòs i Llobregat, incloses les ribes oposades de cada riu i els dos vessants de la serra de Collserola, barceloní i vallesà. I la mar Mediterrània, les platges, el port.
Aquesta maqueta és una eina que ens permet conèixer millor la ciutat. Ser conscients de la seva geografia i la seva topografia; entendre’n la dimensió, les distàncies físiques que sovint no es corresponen amb les que tenim prefigurades, la diversitat i riquesa dels teixits urbans que la componen. Les maquetes, aquesta i totes, ens ajuden a comprendre l’objecte d’estudi, ens permeten una mirada alliberada de concepcions preestablertes, ens ajuden, mostrant-nos el que realment és, a imaginar el que podria ser.
La maqueta no permet, en canvi, identificar els límits administratius del terme municipal de Barcelona respecte a les ciutats veïnes, com tampoc els percebem a la ciutat real. Un tret distintiu de la manera de fer d’aquesta ciutat és l’ambició sostinguda al llarg dels anys de construir espai públic de qualitat a tots els barris. Mantenir aquest objectiu en la transició de districtes a municipis i saber evolucionar amb la societat sobre el que s’entén per espai públic de qualitat són interrogants que s’aborden des de l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatgisme, i que hauríem de veure a la Barcelona del 2056.
Tornem a la maqueta, que ens mostra la ciutat com una trama urbana contínua de carrers i edificacions, places i parcs, i ens demostra que una trama urbana contínua no ha de ser homogènia: Ciutat Vella, l’Eixample, Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris… Tots fan la Barcelona Capital Mundial de l’Arquitectura amb la seva diversitat de teixits urbans que han anat responent a la planificació i el creixement al llarg de dos mil anys d’història. Potser el més interessant i nou de la maqueta és la claredat amb què es veuen les vores de la ciutat: el principi, o final, de la trama urbana en connexió amb el territori en què s’insereix; la realitat física del medi natural i construït dels barris i districtes perimetrals, sovint poc presents en l’imaginari col·lectiu; la prolongació dels camins, les valls, les ciutats que l’envolten.
La Barcelona del 2056 haurà reforçat i millorat la continuïtat de la trama urbana entre municipis veïns? Ho sabrà fer reconeixent la identitat dels barris i les traces de la topografia i dels sistemes naturals? L’acupuntura urbana aplicada en teixits diferents dels de la ciutat compacta, els nous desenvolupaments en zones de gran transformació, les transicions entre la ciutat i el medi natural que l’envolta, la possibilitat que només es dona a les ciutats d’entreteixir espais d’esbarjo i de cures, activitats industrials i econòmiques, oportunitats educatives i culturals: ben segur la ciutat continuarà sent el laboratori urbà que explora necessitats i assaja solucions compartides o compatibles a tantes altres ciutats del món.
Escala 1:50, la pell dels edificis
Quan es pregunta pel futur de l’arquitectura, sovint s’esperen respostes sobre grans requalificacions, nous barris, edificis espectaculars… Aquesta és una escala de l’arquitectura, cert, però hi ha una escala petita, més propera a la vivència humana quotidiana, on destaca el valor afegit que l’arquitectura pot aportar i on la millora de la qualitat de vida es fa tangible.
Descórrer una cortina, deixant entrar la llum del sol i permetent que la mirada s’escapi enfora. Apujar o abaixar una persiana, obrir o tancar un porticó, són accions que transformen absolutament una estança. Feu la prova ara mateix: si l’habitació on sou no té finestra, imagineu per un moment que poguéssiu foradar la paret i crear-ne una. On la voldríeu? Què s’hi veuria? Esteu fent d’arquitectes.
Com a Capital Mundial de l’Arquitectura, Barcelona ha apostat per aquesta arquitectura humana i propera. Davant la petició de la UNESCO i la UIA de convocar un concurs internacional per a joves arquitectes per construir pavellons efímers, la ciutat va replantejar l’objecte del concurs centrant-lo en un tema que no és nou, ja que el programa té més de trenta anys: la transformació de mitgeres en façanes. Això significa, exactament, poder obrir finestres i balcons en parets cegues, antigues mitgeres que per canvis urbanístics ja no tindran mai un edifici veí —mitgeres que han esdevingut façanes. Els cal un acabat que les protegeixi de la pluja i les aïlli tèrmicament, poden incorporar vegetació i sistemes de captació solar, i, el més important, obertures i balcons. Les estances interiors podran rebre llum del sol, ventilar, guanyar vistes, i els vianants i veïns veuran millorada la qualitat de l’espai urbà quotidià amb una nova façana que dignifica el seu carrer o plaça.
Com a resultat del concurs i com a llegat de la capitalitat, es transformaran deu mitgeres, una a cada districte de la ciutat. Fer-ho possible ha implicat i implicarà la feina de moltes persones, i teixir complicitats i il·lusions entre comunitats de veïns, propietaris individuals, joves arquitectes d’arreu del món, professionals i empreses locals, administració pública… Es tracta de petits canvis que són poderosos. L’atenció als detalls, la millora de la qualitat de vida de les persones i l’ambició de qualitat arquitectònica als espais domèstics són trets distintius que fan destacar la nostra arquitectura en el panorama internacional actual. Posar el focus en aquestes arquitectures «petites» és una declaració de primera magnitud.
La ciutat que tindrem el 2056 ja està gairebé tota construïda. La majoria dels edificis que tindrà aleshores ja existeixen, i molts tenen desenes, i fins i tot centenars, d’anys. La ciutat ja és referent en la cura de les arquitectures existents. El repte? Continuar cuidant, adaptant i millorant els edificis on vivim i treballem, reconeixent la diversitat d’estils de vida i l’especificitat del nostre clima mediterrani, dolç i assolellat però amb episodis climàtics extrems. Incidir en les pells dels edificis, que són les seves façanes i cobertes; preservar-ne la identitat i la qualitat arquitectòniques; avançar en l’optimització de recursos i l’eficiència energètica, i fer possible que les persones visquin en harmonia als espais que habiten, aprofitant les oportunitats del nostre clima i del nostre context urbà.
L’escala intermèdia de l’arquitectura
Malgrat tot, d’aquí al 2056 es construiran edificis nous a la ciutat. Molts ocuparan l’espai d’altres d’antics que s’enderrocaran; caldrà estar atents a la reutilització dels materials procedents de l’enderroc. Es podran reciclar completament per a l’edifici que es construeixi? De moment, la circularitat total dins el mateix solar és una utopia, potser ni tan sols desitjable. Però fer recircular els materials i convertir la totalitat dels enderrocs en nous recursos ho hauríem d’haver assolit molt abans del 2056.
Totes les construccions de nova planta, i també les grans rehabilitacions, hauran d’excel·lir en paràmetres de sostenibilitat. El consum energètic gairebé zero (o zero), els materials reciclats i reciclables que necessita la construcció en sec, els materials renovables… Aquesta revolució haurà triomfat el 2056?
Altres noves arquitectures seran ampliacions d’edificis existents, que n’augmentaran l’alçària o en modificaran l’aspecte o el volum. Tenim una llarga tradició d’arquitectura contemporània en diàleg amb arquitectures existents. La novetat és que els edificis que triem conservar i no enderrocar, però sí ampliar, potser no són tan antics, o no tenen uns valors patrimonials tan indiscutibles com els que tradicionalment havíem rescatat. L’arquitectura evoluciona amb la societat a la qual serveix.
Totes les construccions de nova planta, i també les grans rehabilitacions, hauran d’excel·lir en paràmetres de sostenibilitat. El consum energètic gairebé zero (o zero), els materials reciclats i reciclables que necessita la construcció en sec, els materials renovables… Fa més d’un segle el formigó va revolucionar l’arquitectura, i fa dos segles va ser l’acer. Vivim ara mateix la revolució de la fusta com a material estructural i constructiu de l’arquitectura contemporània a casa nostra, i n’explorem els límits, amb impacte des dels models d’explotacions forestals fins a les indústries de transformació. Aquesta revolució haurà triomfat el 2056?
He deixat per al final l’habitatge. Els arquitectes, al cap i a la fi, fem cases. A ciutat, són cases de pisos. Les projectem per a qui les encarrega, els promotors. Poden ser privats o públics. La majoria dels promotors privats revenen els pisos, i mostren poc interès o gens per la innovació o la qualitat arquitectònica de les llars que estan construint. Molt més interessants són les promocions privades de cooperatives d’habitatges que estem veient ara mateix: una altra revolució arquitectònica a casa nostra. Permeten un diàleg entre l’arquitecte i la persona que habitarà la casa, i permeten innovar o recuperar conceptes d’espais comunitaris com els terrats dels edificis (els millors espais d’aquesta ciutat, perduts i desaprofitats).
I, per al final del final, i ja sense temps, queda parlar dels habitatges de promoció pública, especialment de lloguer, que, els darrers anys —i esperem que per molts més—, destaquen per la seva ambició innovadora i qualitat arquitectònica.
La pregunta del milió: la ciutat del 2056 tindrà bones cases per a tothom?
