Un reconeixement de l’arquitectura com instrument cultural que no només aporta solucions a la societat, sinó que li aporta valors intangibles per a una millor qualitat de vida
L’atmosfera legalista i normativista en la que vivim és una trampa mortal. Ens creiem la virtualitat d’un món ideal reflectit als butlletins oficials mentre la realitat (aquell lloc en el que paraules tan passades de moda com ètica, dignitat o responsabilitat individual i col·lectiva podien tenir un sentit) es veu laminada fins a la seva suplantació. Massa normes esdevenen al capdavall màquines de desresponsabilització perquè pretenen fixar un sistema de valors quantificable objectivament. Les alçades d’una barana o les dimensions d’una estructura les fixa el Codi Tècnic, no pas el projecte. “Ho diu la llei” és un argument inapel·lable que elimina tot diàleg i sovint tota reflexió. Però malgrat les aparences, l’arbitrarietat dels que s’ho poden permetre segueix predominant.
Tan important o més que el redactat de la llei és l’esperit que l’anima: d’aquí el paper crucial dels reglaments i dels jutges. Però a Espanya sovint no és el cas. Sense anar més lluny, aquest article que esteu llegint va ser escrit en català, una llengua per la que constitucionalment les institucions, i encara més les culturals, han de vetllar, però que la Fundació ARQUIA ignora sobiranament invisibilitzat-la al seu blog, per exemple.
Aquesta és una visió negativa de l’hipertrofisme legalista en el que vivim, que inclou també les lleis d’arquitectura. D’aquí un cert escepticisme davant del que es pugui legislar, perquè no n’hi ha prou amb una llei per canviar les coses.
Però pot haver-hi una visió positiva, és clar. Aquella que tenia Lluís Comerón quan va impulsar primer a Catalunya la Llei de l’arquitectura (2017) i després, en un acte de generositat típicament d’ell i típicament català, la va voler impulsar per a Espanya (2022). Un reconeixement de l’arquitectura com instrument cultural que no només aporta solucions a la societat, sinó que li aporta valors intangibles per a una millor qualitat de vida -o ben tangibles i monetitzables, si hem de fer cas de les estadístiques del turisme cultural.
La llei catalana, amb totes les seves imperfeccions, insisteix molt en els processos de contractació de projectes d’arquitectura. En això reconeix explícitament que la qualitat depèn de la dignitat amb que es compensa econòmicament la feina dels arquitectes. No ho fa d’una manera ni prou contundent ni prou generosa (la sobrevola una llei de contractes de l’estat uniformitzadora i molt impermeable a factors de qualitat), però com a mínim ho intenta. El més important de tot, i que hauria de donar recorregut a tota una sèrie d’actuacions i reglaments, és al meu entendre l’article 4, que estableix succintament que “la creació arquitectònica és d’interès públic”. Tant la promoguda des de les administracions com la promoguda pel sector privat. L’article 3 de la llei espanyola fa una transcripció més enrevessada del mateix principi, però també és important que hi figuri explícitament.
Ara bé, ¿poden tenir ambdues lleis una transcendència real, és a dir, ser efectives més enllà de les declaracions? Per a mi la resposta és força clara: en les seves redaccions actuals, i donada la precedència legislativa, em sembla que no. Siguem precisos: estem parlant de diners. Estem parlant que una feina tan complexa, que requereix tanta preparació, i que està exposada a tanta responsabilitat, social i civil, ha d’estar compensada econòmicament d’una manera proporcional. Captar el millor talent perquè està més ben pagat és la millor manera per assegurar la qualitat. Fa quinze anys, almenys a Catalunya, l’obra pública era molt exigent, però s’adjudicava amb concursos raonables i es pagava correctament. Ara no. Ara l’exigència ha augmentat, els honoraris han baixat, i el sistema de concursos és un híbrid entre escorxador i loteria.
¿Com aborden aquestes qüestions les lleis d’arquitectura? Amb bona voluntat, començant per reconèixer implícitament que la situació no és bona, i d’aquí la seva existència. Però sense eines efectives, ni disposant criteris clars i contundents. Només dos exemples: Els Consells sobre la Qualitat de l’Arquitectura són mers òrgans assessors, i no pas fiscalitzadors, i els seus informes no són vinculants; i la contractació conjunta de projecte i direcció és merament potestativa, i no pas obligatòria com hauria de ser per assegurar la cadena de valor. ¿Com es pot assegurar el compliment de les lleis o la consecució de la qualitat si dos aspectes cabdals ja no hi són contemplats als redactats principals?
Per acabar, voldria posar el focus en dos temes que em semblen crucials per al futur dels i les arquitectes i, en definitiva, de la qualitat de l’arquitectura que puguem fer. Tenen a veure amb l’estructura del nostre ecosistema arquitectònic, amb el nostre teixit productiu, per dir-ho en altres termes.
Per una banda, penso que a la llei espanyola s’hi ha ficat amb calçador massa temes que no tenen relació directa amb la qualitat de l’arquitectura però que són fàcilment quantificables, com ara la digitalització centrada en el BIM, i que en canvi s’insisteix molt poc, i es desenvolupa o fomenta encara menys, una qualitat molt pròpia del nostre saber, que és la capacitat de relacionar objecte i context creant llocs, aquells llocs que les lleis diuen que són tant importants per als ciutadans. Aquest saber, si no s’explicita i es fomenta, pot desparèixer anorreat per forces que són, simplement, des-civilitzadores.
I per altra banda, i d’alguna manera relacionat amb això, sobta l’escàs reconeixement que a la llei es fa de l’arquitecte com a figura principal o cardinal per assolir la qualitat arquitectònica. El mateix CSCAE (Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España) es lamenta al respecte, però poc, quan explica que a la llei “se concibe la arquitectura como una ‘actividad multidisciplinar’ en la que por tanto intervienen diferentes profesionales.” Però no ens preocupéssim: “Ahora bien, el hecho de que la Ley no mencione a los arquitectos no significa que el conjunto de preceptos del texto normativo no se refiera e incida en los arquitectos y en su actuación profesional.”
És a dir, ens veiem afectats, però no en tenim el control. Més o menys com passa a la vida real, on molts agents de diferents camps, amb diferents nivells de preparació, i amb diferents responsabilitats, acaben incidint en el projecte, a vegades de manera determinant però sense assumir la responsabilitat que, aquesta sí, recau en nosaltres amb tot el seu pes. Abans deia que la qualitat s’assoleix pagant bé, i ara afegeixo que, a més, la qualitat s’assegura escatint amb precisió els rols i les jerarquies. Sense aquestes dues condicions, que formen part de l’arquitectura de la qualitat, cap llei d’arquitectura podrà assegurar que el nostre entorn es construeixi, tal com pretenen, amb excel·lència.
Enric Massip-Bosch, 28.03.2023
Aquest article va ser publicat al Blog de la Fundación Arquia el 4 d’abril de 2023, traduit de l’original en català per Jaume Prat
