Catalunya és i ha estat un país que sempre s’ha distingit per la qualitat de la seva arquitectura. Una constatació que es pot acreditar en clau externa, pel reconeixement internacional que han obtingut i obtenen els nostres arquitectes, com també en clau interna, pel fet que, a Catalunya, qui més qui menys entén d’arquitectura. En aquest sentit, amb els arquitectes ens ha passat una mica com amb els cuiners, que s’han fet populars i han dotat el país d’un orgull col·lectiu molt necessari en temps de crisi. És, ni més ni menys, que un valor de marca.
Als grans noms d’ahir, els quals ens han deixat una empremta inesborrable, els hi hem de sumar els d’avui i els que estan cridats a protagonitzar el demà. Ja no són només els Gaudí, Jujol, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Sert, sinó també contemporanis que demostren un gran sentit i sensibilitat en les seves creacions, amb especial atenció cap a qui ja són més que joves promeses, com ara Beth Capdeferro o Olga Felip, per posar dos noms d’una generació que puja amb força. Gent creativa, imaginativa i innovadora que destaca, indistintament, tan en els projectes d’arquitectura privada com també en els d’arquitectura pública. No obstant, m’és especial motiu de satisfacció que, encara ara en temps d’ajustos i dificultats, equipaments públics com l’escola de Sant Roc d’Olot, obra d’Antoni Barceló i Bàrbara Balanzó, siguin premiats per la delegació gironina del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
Les polítiques d’ajust de les finances públiques no han d’implicar una pèrdua de qualitat arquitectònica, perquè deixaríem una herència culturalment pobre i socialment alienadora als nostres fills. En aquest sentit, cal recordar la nefasta política d’habitatge protegit que va caracteritzar molts països europeus durant els anys 60 i 70, que ha deixat un paisatge de barris i ciutats desangelats, marcats per les problemàtiques socials i per la manca d’oportunitats econòmiques. El desaparegut historiador Tony Judt va criticar de manera vehement el principi de “la dida en sap més”, inherent en aquelles polítiques d’habitatge i urbanístiques d’antany, tot afirmant que no responien a una modernització, sinó que eren símptomes d’un poder descontrolat i insensible. Afortunadament, la Catalunya dels darrers 30 anys no ha caigut en aquesta trampa, sinó que s’ha esforçat a compaginar un bon nivell arquitectònic amb la funcionalitat i en fer possible el sentit del lloc. Garantia de cohesió contra el perill de la segregació.
Potenciar una arquitectura de qualitat, doncs, ha de ser una prioritat de país degut a les seves múltiples derivades socials, culturals i també econòmiques. Fa pocs mesos, durant el transcurs d’una conferència al COAC, vaig fer públic un compromís: el de dotar-nos, ben aviat, d’una llei d’arquitectura. L’objectiu ha de ser ressaltar el paper públic de l’arquitectura, garantir la seva preservació com a bé patrimonial i distingir-la com fonamental pel benestar i la cohesió social. Es tracta d’enfortir i reforçar l’arquitectura que ens distingeix, radicalment innovadors però fidels a uns orígens i a una forma de fer les coses i, fins i tot, a una determinada manera de concebre la vida.
Article publicat el 7 d’octubre de 2013 a El Periódico
