Hauríem de prendre mesures abans que l’asfalt de BCN es fongui, com alguns carrers de Delhi. El doble de verd i menys plàstic, menys aire condicionat i la meitat d’asfalt són objectius possibles.
Publicat a El Periódico el 11 de juny de 2019
La ciutat es posa a punt. Les terrasses de bars i els bancs s’omplen de gent i hi ha més alegria en carrers i places. No obstant, l’afluència de visitants comporta sobrepressió en l’espai públic. Para-sols i tovalloles envairan les platges. Sorolls i fums es multipliquen. L’augment de deixalles i la major utilització de plàstics multipliquen els residus tòxics. Les altes temperatures fan més difícil la gestió dels consums d’energia. Algunes mesures podrien contribuir a millorar la situació.
1. Amb la calor vindran algunes apagades per l’alt consum d’aires condicionats a grans superfícies i comerços. Consum que es dispara també en vivendes, especialment en aquelles zones on el soroll impedeix obrir les finestres a la nit. L’aire fred expulsa la calor al carrer i, per tant, augmenta la temperatura de l’entorn. És per això que és important donar suport als sistemes passius als edificis, com la ventilació creuada o recuperar la persiana, per controlar la temperatura ambient. Una primera mesura, exemplar, seria reduir a la meitat l’aire fred als edificis institucionals.
2. El consum més desordenat i el menjar al carrer fa que els residus augmentin exponencialment durant l’estiu. Impulsat per iniciatives com la setmana sense plàstic, el sector de l’alimentació incorpora materials alternatius per empaquetar. Les qualitats del plàstic no justifiquen la seva proliferació abusiva que acaba construint esculls al mar, organitzant muntanyes tòxiques i empastifant paisatges. De la mateixa manera que es paguen les bosses i això ha canviat els hàbits, és oportú aplicar al producte el cost del que significa reciclar l’envàs. Si per exemple l’aigua en bars, restaurants i xiringuitos, com passa a França o els EUA, fos distribuïda en gerres i el seu cost incorporat al consum com un cànon, reduiríem milions d’ampolles. El plàstic és fonamental per al desenvolupament de moltes activitats, però no és innocu.
Sincronitzar semàfors, com al carrer d’Aragó, va ser una idea genial que no té cap sentit avui
3. Multiplicar les zones d’ombra a l’espai públic és una mesura urgent si no volem reescalfar més l’entorn. A les carreteres s’han de tornar a plantar els arbres alineats, arrencats als anys 60, que van transformar camins intransitables en esplèndides rectes poblades d’arbres. Això comportarà trajectes més bonics i més confort en els viatges. A la ciutat compacta queden enrere els anys en què l’espai públic s’omplia de pèrgoles enginyoses, arbres metàl·lics i fanals decoratius. Avui, les ciutats multipliquen els arbres per contribuir a la reducció de l’efecte d’hivernacle i controlen la proliferació de fanals per rebaixar els nivells de contaminació lluminosa. On no es poden plantar arbres, perquè hi ha trens a sota, poden col·locar-se envelats i emparrats, com és tradició en ciutats com Sevilla, acostumades a bregar amb el sol.
4. Una mesura paral·lela a l’ampliació de zones d’ombra és desasfaltar carrers. L’asfalt negre contribueix a augmentar de manera brutal les temperatures. Fa unes dècades els carrers eren de llambordes. Es van pavimentar més tard amb asfalt, i més recentment amb asfalt rugós que esmorteeix els sorolls dels cotxes. Una mesura rellevant ja que la velocitat de circulació a Barcelona és la més alta d’Europa, amb carrers com el d’Aragó en què és possible creuar a més de 70 km/h el centre de la ciutat. Sincronitzar semàfors per millorar la fluïdesa va ser una idea genial fa 30 anys que no té cap sentit avui.
Actualment hem de desfer el camí i tornar a fer permeable i verd el terra de la ciutat. «Sous les pavés, la plage!’» (¡Sota el paviment, la platja!), va ser l’eslògan poètic de la protesta del 68 a París, on segueixen els carrers empedrats com a Lisboa o a Buenos Aires, complicant la vida als cotxes.
Desasfaltar la meitat dels carrers de l’Eixample i deixar que el terra transpiri seria un canvi substancial. Cada encreuament pot ser una plaça amb 16 arbres més al centre i voreres àmplies com s’està implantant davant les escoles, cada carrer pot reduir a dos els carrils de circulació –un per a transport públic i un altre per a vehicles diversos. ¿Imaginen el canvi ambiental i estètic, si un carrer com Urgell, amb una calçada de 16 metres d’asfalt negre, en desasfaltés la meitat i plantés un riu verd de vuit metres d’ample fins al mar?
Hauríem de prendre mesures abans que l’asfalt es fongui, com alguns carrers de Delhi. El doble de verd i menys plàstic, menys aire condicionat i la meitat d’asfalt són objectius possibles.
