Una biografia de l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles i els records pòstums de
l’urbanista Joan Antoni Solans revelen aspectes ocults de la construcció de la ciutat
Publicat a El país el 19 detembre de 2021 | Marc Andreu
La polèmica sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat agafa perspectiva històrica si es llegeix a la llum de dues novetats editorials que expliquen Barcelona amb noves claus i els interessos ocults d’una altra infraestructura: els túnels de Collserola. Un llibre és Josep Maria de Porcioles (Base), on l’historiador Josep Lluís Martín Berbois biografia el notari i alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973. L’altre llibre són les memòries de l’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans (Barcelona, 1941 – Palafrugell, 2019), pare de la revisió del Pla Comarcal de 1953, concretada en l’encara vigent Pla General Metropolità (PGM) de 1976. Delegat d’Urbanisme de Barcelona (1976-1980) i director general d’Urbanisme de la Generalitat fins el 1997, Solans va morir fa dos anys, just quan havia entregat el manuscrit ara editat pel Museu d’Història de Barcelona (Muhba): Barcelona 1969-1979. Els anys decisius del planejament de la metròpoli.
“El punt a què ha arribat l’urbanisme de Barcelona demana que algú expliqui les interioritats del procés que més ha influït en la millora de la ciutat a partir dels anys setanta: l’aprovació del PGM”, que Solans subscriu que “va esdevenir el nou contracte social d’aquell moment, de més efectes locals que els Pactes de la Moncloa”. Compara la seva rellevància amb el Pla Cerdà, segons la tesi de com n’és d’erroni explicar la construcció de les ciutats a través de grans esdeveniments que no es posen en context històric.
La revolta de 1868 que va precedir la Primera República és una de les “greus crisis socials que crearen les circumstàncies polítiques que permeteren el planejament”, en aquest cas el Pla Cerdà, que ja llueix a l’Exposició Universal de 1888. Solans argumenta que la lluita obrera antifranquista i l’oposició veïnal a la Barcelona de Porcioles van facilitar l’aprovació del seu PGM, que va transformar la ciutat i va lluir amb els Jocs Olímpics de 1992. El problema és que “la història es modula exclusivament a través dels personatges històrics que organitzaren aquells fets singulars de la ciutat, fossilitzats com moments estel·lars d’esplendor”.
Un d’aquests personatges és el Porcioles teòric de la Gran Barcelona, l’alcalde que en una ciutat de creixent immigració i barraquisme horitzontal i vertical va densificar l’Eixample amb remuntes escripturades a la seva notaria, com també amb promocions mancades de serveis en molts barris populars. “La recuperació de la febre constructora de Barcelona va beneficiar clarament els notaris”, diu Martín, que explica com Porcioles va ser art i part en no tancar mai el despatx i haver estat decisiu en la llei hipotecària de 1944. A més, en el patronat de les Vivendes del Congrés va teoritzar que el règim de propietat era adequat per a la classe obrera perquè “dona velocitat a la rotació de capitals”, tesi que es va avançar a la famosa proclama del ministre José Luis de Arrese: “No queremos una España de proletarios, sino de propietarios”.
La cara simpàtica de Porcioles és la de qui va acollir Floquet de Neu, va fer venir llevaneus d’Andorra el 1962 i va ser l’artífex del Museu Picasso i la Fundació Miró (operacions d’interès per al notari Raimon Noguera).
Però al costat fosc de Porcioles, amb la coartada d’una Exposició Universal el 1982, hi ha els túnels del Tibidabo, d’Horta (mai construït) i de la Rovira (“caprici exclusiu de Barcelona”, diu Solans), impulsats pel benefici especulatiu i d’una “xarxa de constructores i bancs dirigits per moltes persones del seu cercle íntim”, certifica Martín. Aquests interessos incloïen els cinturons de ronda, les autopistes i el transvasament del Ter, que Porcioles “va aconseguir que es fes per mitjà d’un túnel” projectat per Pere Duran Farell.
Per ordenar tot això, Porcioles va encarregar, el 1966, la revisió del Pla Comarcal a l’enginyer Albert Serratosa, que va delegar en Solans una feina que es va acabar girant en contra de molts interessos ocults. Autodefinit com a “liberal socialdemòcrata” i sense cap altra militància que el “sacerdoci urbanístic per a la millora de les ciutats”, Solans tenia “l’obsessió que aquells plans no fossin utòpics”. Servidor públic incorruptible, confessa: “Mai vaig requalificar terrenys contra el que fixaven els plans generals”. Porcioles, com documenta Martín, va guanyar la Legió d’Honor francesa pel simple mèrit de requalificar uns terrenys a les Escoles Franceses.
Solans explica la clau de volta dels túnels: “Apareixien per a una certa burgesia com a l’oportunitat de redimir-se de la ciutat que aixecava aquell règim i s’obrien camí pel desarrollisme, el nou turisme i una indústria catalana concurrent amb l’europea i amb baix cost de la mà d’obra”. Un Ajuntament sense diners a la caixa “va autoenganyar els bancs amb el prestigi i la facúndia de Porcioles” i va adjudicar els túnels a Tabasa, constructora de Banca Catalana i Banc Sabadell presidida per Enric Masó i amb Miquel Roca de secretari.
Era 1969, l’estrella de Porcioles declinava i el moviment veïnal, que Martín gairebé ni menciona i Solans destaca, va sentenciar l’alcalde plantant-li cara en múltiples fronts: al Poblenou va aturar el Pla de la Ribera; a Nou Barris, el cinturó, i al Carmel, el túnel de la Rovira per les esquerdes de les barrines de Tabasa. En aquest marc, Porcioles va desar al calaix el pla de Solans i el 1973, després que veïns del Carmel i Nou Barris li ocupessin el ple, va ser cessat.
Els interessos de Tabasa van portar l’empresari Masó a ser el substitut de Porcioles. El 1974, Masó va aprovar el PGM amb l’objectiu que les plusvàlues urbanístiques permetessin a l’Ajuntament pagar l’adjudicatària. Va haver-hi dimissions i maniobres de tota mena per aturar un pla que convenia a Tabasa però lesionava altres interessos arreu, meticulós com havia treballat Solans. Masó va caure i el 1975 es va nomenar al seu lloc el porciolista Joaquim Viola.
El governador i després ministre Rodolfo Martín Villa va entrar en escena intentant acontentar rendistes i mitigar l’explosió veïnal arran del PGM. Com diu Solans, “a Madrid el que més preocupava eren les associacions de veïns”. Paradoxalment, qui va convèncer el president del Govern “perquè el Pla seguís, donat l’escàndol que havia aixecat, fou, amb el seu proverbial nas polític, Porcioles, que li subratllà que hi havia altres problemes polítics més importants”.
Josep Maria Socias Humbert va substituir Viola el 1976. “Socias no provenia del franquisme econòmic ni de les classes mitjanes catalanes”, i, canviant-se la camisa blava, “va atendre les demandes de les associacions en comprendre que el panorama heretat no era satisfactori”. Per això, i per gestionar els focs del PGM, va nomenar Solans a Urbanisme. L’endemà, a Solans li van punxar el telèfon de casa. De poc serviria, perquè passava “dies de més de 24 hores” al despatx, vigilant funcionaris ineptes o corruptes i reunit amb veïns.
Solans confessa que va copiar el pla urbanístic de la Bolonya comunista per a la Barcelona de la Transició, adquirint centenars d’hectàrees per a zones verdes i equipaments sota dues condicions: no faria “cap canvi de qualificació” per interessos privats i exigiria “màxima honestedat personal i pública”. Per això valen molt més les memòries de Solans que les també pòstumes (1994) de Porcioles.
