Cal agilitzar els tràmits, però no es pot caure en una desregularització encoberta, ni en una gestió privada sense auditar
Publicat a L’ARA el 18 d’agost de 2026
Patim un excés de burocràcia, sobretot ara que gairebé tot s’ha d’auto gestionar, despersonalitzadament i virtualment, des de l’ordinador i l’smart phone. Però la burocràcia, eina del poder, és tan antiga com l’imperi egipci, tal com va explicar Lewis Mumford en el llibre El mito de la máquina. Com la ideologia neoliberal del capitalisme, la seva essència és imposar-nos que no hi ha altres mons possibles que el de les normes, aplicacions i condicions contractuals existents.
Les dificultats per tenir els papers o passar certes fronteres, els dies plens de gestions kafkianes amb les grans companyies d’energia i comunicació, o situacions lamentables, com quan vas a correus a recollir una tramesa d’una persona que no hi és i et reclamen la seva autorització, encara que sigui des de la tomba, en són una mostra. També la qualitat de la vida urbana està marcada per la normativa i vigilada pels funcionaris restrictius. Carrers i espais públics, habitatges i aules de les escoles, tot està definit prèviament per lleis, ordenances, mòduls i condicions de les subvencions, escrites per juristes que no tenen coneixement de les qualitats dels espais, de la vida real de les persones, ni de què és la cultura de les cures. Són massa els buròcrates que no surten del seu país, perquè si no veurien la diversitat de normes a cada ciutat i societat, i que és sa anar-les fent evolucionar.
En principi, l’excés de normativa és perquè no hi hagi especulació ni abusos. Però d’aquí en surten misèries com les mides esquifides dels nostres balcons, una vergonya contra natura si ho comparem amb països com França o Holanda, on estan permesos grans voladissos i terrasses. La vivència de la pandèmia va demostrar la fretura de les cases sense balcons o de les terrasses que, segons normativa, no poden fer més de 80 centímetres, com si per tenir més espai perjudiquessin algú. Només el País Basc ha incorporat, des del 2023, que les terrasses són obligatòries i han de tenir com a mínim 4 metres quadrats.
I és que la qualitat de l’arquitectura i dels espais públics té molt a veure amb les lleis i els plans urbanístics que prèviament els han definit. Es poden tenir les millors intencions per fer habitatges nous, però si el solar és on s’ha decidit que hi ha d’haver blocs o torres i no entre mitgeres, i que no hi hagi barri al voltant, no hi ha manera d’aconseguir la continuïtat amb el teixit urbà. Podem reproduir la frase del 1992 de James Carville: “És l’urbanisme, estúpid”.
Precisament, ara el govern de la Generalitat anuncia l’avantprojecte de llei de simplificació de tràmits en l’àmbit urbanístic i mediambiental, que està a consulta pública fins al 30 de setembre. Paral·lelament s’unificaran les lleis en un text únic que superi l’actual hiperregulació de baixa qualitat i la fragmentació administrativa, i s’evitarà així el laberint de contradiccions i solapaments. És inadmissible que es trigui gairebé un any de mitjana a obtenir una llicència d’obra. La nova llei vol que es pugui atorgar en un mes, i que el planejament urbanístic en comptes de trigar dos anys es resolgui en sis o vuit mesos. Per poder construir els 50.000 habitatges a Catalunya promesos per Salvador Illa, és una condició vital, ja que un dels obstacles per a tota política d’habitatge és la lentitud dels tràmits. Això pot implicar que els projectes i plans no passin per l’examen dels tècnics municipals, sinó per unes Entitats de Certificació de l’Àmbit Urbanístic, les ECAU; i aquestes entitats priva des han despertat certes alarmes. Cal agilitzar els tràmits, però no es pot caure en una desregularització encoberta, ni en una gestió privada sense auditar. Per tant, s’ha de reclamar el paper protagonista dels col·legis professionals en la revisió tècnica i urbanística.
És una bona notícia que una part de la burocràcia s’aprimi i es faci més eficaç, en matèria d’habitatge, urbanisme i medi ambient, però això no ha de significar reduir la participació ciutadana, ni les garanties que els projectes tendeixin al bé comú, ni les possibilitats d’innovació: avui Antoni Gaudí no podria fer la seva obra, ni podem reproduir els projectes francesos de rehabilitació d’habitatges d’Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal. Cal un canvi de mentalitat, i passar de la rigidesa i l’actitud defensiva dels buròcrates a una administració pública que sigui proactiva i transparent, amb funcionaris oberts a l’experimentació i als projectes pilot; buscant els interessos generals i no la satisfacció del seu exercici de poder; i incorporant mecanismes de diàleg i adaptabilitat a cada situació i context
