Mor als 82 anys Ricardo Bofill, el «nòmada» de l’arquitectura catalana

Mor als 82 anys Ricardo Bofill, el «nòmada» de l’arquitectura catalana

El seu llegat inclou grans edificis com el TNC, l’hotel Vela i la T1 del Prat

Publicat a l’ARA el 14 de gener de 2022 | Antoni Ribas Tur

L’arquitecte Ricardo Bofill, conegut per edificis com el Teatre Nacional de Catalunya, el Walden, l’hotel Vela i la T1 de l’aeroport del Prat, ha mort de coronavirus aquest divendres als 82 anys. Al llarg de la seva trajectòria va construir un miler d’edificis arreu del món i grans obres urbanístiques, com la prolongació de l’avinguda de la Castellana a Madrid. “La meva personalitat està construïda a partir de les circumstàncies d’un nòmada que va proposant idees en llocs diferents», va dir ell mateix quan la UPC el va fer doctor honoris causa fa uns mesos. Precisament la seva formació va arrencar en aquesta universitat, però el van expulsar el 1957 en plena dictadura franquista i va continuar els seus estudis a Suïssa. “No es pot projectar a Pequín tal com es faria a Barcelona”, va dir també Bofill aleshores. El comiat se celebrarà els dies 26 i 27 de gener al seu estudi.

Ricardo Bofill, nascut a Barcelona el 1939, es definia a ell mateix com un «nòmada» per tota la feina que va fer arreu del món. Va estar en actiu fins a l’últim moment: el seu estudi, el Taller d’Arquitectura, té en curs la creació d’una ciutat intel·ligent a la Xina i altres projectes a Rússia, el Marroc i el Pròxim Orient. Al començament de la seva trajectòria va ser conegut per la utopia social de La Ciutat en l’Espai, de la qual és un reflex el Walden 7 a Sant Just Desvern, i més endavant pel postmodernisme amb tints classicistes de l’INEF i el TNC. També va ser una figura trencadora al sector català, i el juliol de l’any passat va afirmar que no li havien donat el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, «per una qüestió d’enveges».

Bofill, que d’alguna manera sempre va ser un excèntric respecte a les tendències dominants a Catalunya, assegurava que els canvis que havia experimentat al llarg dels anys, des de les utopies dels seus inicis fins al postmodermisme classicista posterior, eren el resultat de les circumstàncies que li havien tocat viure. «Vaig tenir problemes polítics: em van fer fora la de la universitat [de la UPC el 1957, per la seva militància política], el país em va tornar a fer fora, i això va fer que marxés, primer a França, després Algèria, Suècia, els Estats Units, el Canadà, el Japó…», va dir durant una conferència al juliol com a president del guardó internacional dels premis Fad d’arquitectura. «No vull ser el model de ningú –va afegir–. Al final el que m’agrada de l’arquitectura, el que crec que sé fer, són dues coses: el disseny urbà, la gran escala, i intentar crear llenguatges arquitectònics diversos i no repetir sempre els mateixos». Bofill va tornar a fer una demostració de força al novembre quan la UPC el va investir doctor honoris causa. En un acte que es va celebrar a la basílica de Santa Maria del Mar, va assegurar que “Catalunya és un país inacabat, en construcció, on la situació de l’arquitectura no és òptima».

Arquitecte precoç

Bofill va fer servir el despatx del pare per fer el primer projecte quan tenia 19 anys i la primera obra pròpia, una casa unifamiliar per a una tieta a Eivissa, als 21. Des del començament de la seva trajectòria va treballar amb molta ambició. El 1963, quan tot just tenia 24 anys, va fundar el Taller d’Arquitectura, un grup format per professionals de diferents disciplines per donar resposta a les problemàtiques arquitectòniques des de la mirada d’enginyers, urbanistes, sociòlegs, escriptors, directors de cinema i filòsofs. Des d’aleshores treballava des de Barcelona, però intentant entendre adaptar-se a la situació social i econòmica de cada lloc del món on desenvolupava un projecte. «Haver-me convertit en un nòmada em dona una altra visió del món, molt particular i que només pots compartir amb gent que també viatja molt», deia Bofill, que en el terreny més personal va ser una de les cares més emblemàtiques de la Gauche Divine i va estar casat amb l’actriu de l’escola de Barcelona Serena Vergano.

Des del començament de la dècada dels 2000 la tasca principal del Taller d’Arquitectura es va reagrupar a la seva seu barcelonina, en una antiga fàbrica de ciment a Sant Just Desvern. Els seus fills Ricardo i Pablo continuen amb l’estudi, que té projectes en curs a països com la Xina, el Marroc, França, els Estats Units, i Rússia i asseguren que «el vertader llegat» que deixa és també els més de cent professionals de trenta nacionalitats que treballaven per a ell.

Interior de l’edifici Walden, de Ricardo Bofill, a Sant Justa Desvern. GREGORI CIVERA / PATI NUÑEZ AGENCY