Publicat el 20 d’agost de 2014 en EL PUNT AVUI
Fa cent anys les elits d’un país que volien construir una mena d’estat civilitzat van arreplegar d’uns llogarrets rústecs i per camins intransitables un conjunt de joies patrimonials amb les quals es va bastir al Cap i Casal el discurs canònic de l’art i l’arquitectura medieval de la Catalunya vella i per extensió de la seva canònica idiosincràsia cultural i política cristiana i europea que quadrava el cercle amb les arrels clàssiques que suportaven les simultànies polítiques d’excavacions arqueològiques del litoral mediterrani.
Aquesta actuació que es pot entendre d’emergència en el context del mercadeig mundial no regulat de les antiguitats que fluïa cap a les grans metròpolis era, casualment o no tant, contemporània d’una banda de la instal·lació dels grans transvasos energètics des de les noves centrals hidroelèctriques de les rústegues valls del Pirineu fins a les fàbriques de la segona revolució industrial barcelonina, i d’altra banda de les grans migracions del camp a la ciutat drenades pels ferrocarrils de les línies d’Aragó i de València.
Indústries elèctriques, infraestructures del transport, emigració, immigració, patrimoni artístic i arquitectònic, arts de la península Ibèrica i construcció nacional conflueixen de l’any 1915 a l’any 1929 en diverses situacions d’equilibri inestable en els projectes de Puig i Cadafalch, Cambó i els governs de la ciutat sobre la muntanya de Montjuïc.
Acabat de retornar de vacances, des de l’austera quietud aportada ja fa uns anys a Sant Joan de Boí per la mesurada i vibrant actuació de l’enyorat arquitecte Lluís Maria Vidal, llegeixo als diaris les proclames que anuncien novament el part del Museu d’Arquitectura que es vol ara Nacional i els bressols que li preparen a la muntanya màgica de la Barcelona dels prodigis i els creuers, com si aquells palaus de les arts imaginats per Puig cent anys enrere poguessin ser ara realitat.
Molts som els que ens podem sentir alineats amb aquesta aposta col·lectiva per unir esforços i posar en relleu l’arquitectura però quan sento la música que hi posen a les notes de premsa, no puc estar-me de pensar que alguna cosa massa gran, centralista, endiumenjada, capitalina, i caduca, estem a punt, i massa tard, d’infantar.
No seré pas jo qui discuteixi la solvència com indústria turística del complex fenomen Gaudí-Modernisme-Ciutat mediterrània, ni la identitat mundial alternativa i eficaç que la urbs olímpica ens proporciona als desconeguts catalans, tantes vegades simplement peninsulars del nord-est. Tampoc puc ni vull de cap manera relativitzar el magnífic rol que en la cultura arquitectònica universal juguen institucions locals amb ambició europea, especialment el Centre de Cultura Contemporània, la Fundació Mies van der Rohe, la Biennal de paisatge del COAC o l’Institut Ramon Llull. I encara menys podria, per la meva implicació de tants anys, devaluar els riquíssims fons d’arxiu acumulats sobretot pel Col·legi d’Arquitectes en les diverses seus territorials, però també per l’Arxiu Nacional i per bon nombre dels arxius locals d’arreu del territori.
Certament la ciutat de Barcelona concentra un extraordinari patrimoni arquitectònic contemporani, però, es imaginable cent anys després dels nostres avantpassats noucentistes una operació que pivoti en un centre que drena tot el territori? Quina és avui la matriu geogràfica dels fars de l’arquitectura catalana?
Doncs amb la capital, indiscutible, un conjunt de nodes que articulen un escenari molt més ampli que la corona metropolitana i que és el resultat precisament de la construcció efectiva, en la versió menys beatífica, de la tant de temps anhelada Catalunya-Ciutat, o sigui l’àmbit productiu unificat per les infraestructures on s’implanta des de la colònia industrial fins a la casa burgesa d’estiueig tot passant pels habitatges i els equipaments dels successius estats corporatiu i del benestar. Mirem si no què ens ensenyen uns pocs exemples:
Cap a l’extrem nord-est de l’Empordà, a Roses la casa Rozes de Coderch, en el conjunt de Cadaqués, la casa Villavecchia de Correa-Milà, la Senillosa de Coderch, la Pérez del Pulgar de Barba Corsini, la Mary Callery i tantes altres de Harden i Bombelli, i fins i tot a Portlligat la casa Dalí. O a Ullastret els paviments de Josep Lluís Mateo, i a l’Estartit i Pals les primeres obres de Ferrater.
En l’entorn de Girona la Farinera Teixidor i la Fundació Casa Masó, i la casa Masramon a Olot d’aquest mateix. Equipaments capitals de Bonell i Clotet. Una bona mostra de l’obra de Pepe Pratmarsó, Mas Vidal, Mas Garbà i Casa Cantarell a Vall-llobrega i Begur, i una bona mostra de l’obra de Bonet Castellana, Casa Raventós, Casa Castanera i Casa Cruylles a Begur i Palafrugell, les cases d’en Nadal a la Fosca i la casa Cendrós de Ribas Piera a Sant Feliu.
A la muntanya la Fàbrica Asland de Guastavino a Castellar de n’Hug, les cases a Ventolà i a la Seu d’Urgell, i l’Hotel a Puigcerdà de Sostres, l’obra de Lluís Maria Vidal i Arderiu de la Cerdanya, la Seu i la vall de Boí i fins a Castelló de Farfanya. A l’interior el Cementiri Nou de Miralles-Pinós a Igualada, o el conjunt de l’obra lleidatana de Ramon M. Puig
Cap al sud, a Reus el conjunt de Domènech i Muntaner i la petja de Gaudí, el barri de Bofill o les obres de Pau Pérez, a Tarragona, el Govern Civil de la Sota, i el teatre Metropol de Jujol, i d’aquest darrer el Mas Bofarull als Pallaresos, els apartaments de Sostres a Torredembarra i la casa Agustí de Sitges, l’obra de Bonet Castellana a Salou,i l’Hospitalet de l’Infant…
Alguns d’aquest fars ja llueixen amb llum pròpia gràcies a iniciatives amb complicitat de la societat civil (Fundación Alejandro de la Sota, Fundació Jujol, Fundació Masó, Fundació Gala Dalí, MNACTEC,…) i d’altres podrien afegir-s’hi si una llei del mecenatge adequada fos possible en el país.
El visitant interessat vol cada cop més experiències reals i hauríem de ser capaços, en una situació d’infraestructures de comunicació incomparablement més desenvolupada d’oferir una autèntica xarxa de patrimoni contemporani visitable sobre el conjunt del territori, amb homologació qualitativa de continguts informatius, protocols universals d’accés, etc.. de manera que les arquitectures del país sencer fossin les sales del museu a cel obert.
La fertilitat de la recerca requereix certament algunes economies d’escala, però atesa realistament la dispersió territorial dels arxius que avui en dia, a diferència de fa cent anys amb les pintures, resulta impensable traslladar físicament, la política de país hauria de passar prioritàriament pel tractament coordinat dels diversos fons independents i per la seva màxima disponibilitat en xarxa.
Res, en aquesta diversitat i riquesa territorial no em fa pensar en un model francès, estatal, centralitzat i gran, d’una Barcelona cofoia, sinó més aviat em venen al cap experiències civils, menudes i eficaces com els English Heritage, el formigueig de centres universitaris de recerca i els seus congressos, els premis territorialitzats del Riba, o la 20th Century Society.
