LLUÍS CASALS (1954-2021) Fotògraf
La galeria d’arcs del Museu d’ArtRomà de Mèrida amb un raig de llum solar que cau en diagonal sobre un mur de maó. Aquesta és la imatge més coneguda d’una de les grans obres de l’arquitectura contemporània espanyola, projectada per Rafael Moneo. Porta la firma de Lluís Casals i captura perfectament la inspiració històrica de l’edifici i l’aire del present. Com també porten la seva firma incomptables fotos de la majoria dels edificis de les etapes inicials de Studio Per, Bach Mora, Garcés Sòria i altres arquitectes barcelonins destacats dels anys vuitanta i noranta del segle passat, una època de feliç eclosió per a l’arquitectura catalana. Així, edifici a edifici, foto a foto, Lluís Casals es va convertir en el notari fotogràfic de l’arquitectura catalana moderna. En el fotògraf que n’aixecava acta gràfica, donava fe de la seva existència i en fixava la imatge.
Lluís Casals i Coll, nascut a Barcelona el 1954 i mort en aquesta ciutat dimarts, afligit d’una malaltia respiratòria, es va enamorar de la fotografia als 15 anys, quan va assistir al revelatge d’unes imatges a casa d’un amic. Format a Elisava, es va iniciar en l’ofici quan encara era adolescent, i aviat es va inclinar per la fotografia d’arquitectura. Quan va començar, era un terreny gairebé verge. Català Roca fotografiava les obres de Coderch de Sentmenat, però també atenia encàrrecs molt diversos. Casals es va centrar en la foto arquitectònica, un terreny en què va ser pioner, amb Ferran Freixa.
El mètode Casals era senzill.“Es tracta de descobrir on és el cor del projecte i esperar l’hora en què hi ha la millor llum per fotografiarlo”, em va dir el 2015. Però advertir on batega el cor d’un projecte no és tan fàcil. “No ho és –va admetre– fins que no has vist molts edificis i has après a desxifrar les decisions que van guiar l’autor; després d’això, ja és més fàcil”. Aquest mètode es complementava amb vocació descriptiva –basada en la composició, la geometria, la llum…–, esperit de servei i generositat. “Amb les meves fotos vull explicar per a què serveix l’obra, com s’assenta al lloc, quins materials utilitza, què preocupava l’autor… Alguns capten imatges perquè la gent digui que són un tros de fotògraf. Jo en capto perquè qui les veu digui: ‘Quin tros d’arquitecte’”.
Els arquitectes que van confiar en ell encara l’hi agraeixen. “Les nostres primeres fotos ens les van fer Colita o Maspons. Ells ens van recomanar un jove Casals. Aviat ens va agradar. Era molt natural, no buscava la foto artística, i això ens complaïa. Si podia fer un alçat no buscava l’escorç”, diu Lluís Clotet. “Entenia de seguida la intenció de l’edifici, era curós, construïa molt bé les fotos”, recorda Jaume Bach. “A part de descriure l’obra, de documentarla –opina Jordi Garcés–, les seves fotos tenien entitat per si mateixes, això es veia tot d’una”.
Bona part de l’obra de Casals es va publicar en revistes d’arquitectura, de vegades per donar notícia d’un nou edifici, d’altres per reunir un dossier sobre un autor. La seva cartera de clients, àmplia a Catalunya, es va estendre a Madrid, Galícia, Andalusia. També són seus llibres monogràfics sobre l’Alhambra o el pavelló Mies van der Rohe, sobre Montserrat, les cases mediterrànies o les colònies tèxtils. Inquiet, de mirada viva, sempre animós i cordial, Casals gaudia de la seva feina. “Et permet viatjar, conèixer gent interessant, veure edificis, aprendre… També t’ofereix experiències laborals tan gratificants com estar un dimecres, a mig matí, gaudint de l’Alhambra”. Descansi en pau.
