Encara pensem que el patrimoni necessita envellir per ser reconegut. I aquest és l’error
Publicat a l’ARA el 18 d’agost de 2026 | Foto: L’estat actual de les instal·lacions olímpiques dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós a la Vall d’Hebron. Pau de la Calle
Quan Barcelona va preparar els Jocs Olímpics del 1992 no va construir una ciutat. En va construir diverses. N’hi ha una que tots coneixem. N’hi ha una altra que gairebé hem oblidat. Dues operacions urbanes extraordinàries. Dos destins radicalment diferents. I, paradoxalment, dues històries que ens parlen del mateix fracàs.
Fa uns dies, en una visita organitzada per l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), vam recórrer de nou l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron. Més que visitar uns edificis, vam redescobrir una idea de ciutat extraordinàriament moderna que, trenta-quatre anys després, sembla haver estat abandonada per aquells que l’havien de continuar fent créixer. L’urbanisme d’Eduard Bru no era un projecte acabat. Era una estructura oberta, capaç d’evolucionar amb el temps, que volia reconnectar Barcelona amb Collserola. Passejos elevats que es transformaven en balcons sobre la ciutat, pèrgoles que generaven ombra i espai públic, plataformes que cosien els equipaments esportius i un paisatge pensat perquè el verd i l’aigua acabessin de donar-li sentit. Era un urbanisme que confiava en el futur. Però aquell futur no va arribar mai.
No es van completar els usos. No es van consolidar els espais. No es va mantenir el conjunt. I allò que havia de convertir-se en una de les grans portes de Barcelona cap a Collserola ha acabat esdevenint, massa sovint, un paisatge inhòspit, on el vandalisme ha substituït la vida i on l’abandonament ha anat esborrant, lentament, el projecte original. I, tanmateix, l’arquitectura continua emocionant.
El Palau Olímpic de la Vall d’Hebron, obra de Jordi Garcés i Enric Sòria, continua sorprenent més de tres dècades després. Exteriorment, és un gran volum de maó, gairebé un fortí, d’una rotunditat que sembla immune al pas del temps. Costa imaginar que darrere aquella aparent simplicitat s’amaguen dos pavellons esportius. Però és precisament a l’interior on l’arquitectura desplega tota la seva sensibilitat. El llarg passadís d’accés, entre les pistes de pilota, culmina en una gran vidriera que enquadra les tres xemeneies de Sant Adrià i converteix aquell final de recorregut en un autèntic balcó sobre Barcelona. A l’altre extrem, el pavelló d’handbol és un immens cub d’aire on una coberta reticular deixa entrar la llum amb una delicadesa inesperada, que sembla aturar el temps i fa que la coberta leviti damunt dels murs de maó. Una arquitectura austera i silenciosa que continua emocionant perquè la seva qualitat no depèn de les modes.
Però és a les instal·lacions de tir amb arc d’Enric Miralles i Carme Pinós on el relat esdevé més colpidor. Una part de l’obra s’ha desmuntat i les peces reposen apilades al costat del carrer, com si formessin part dels residus petris d’una deixalleria qualsevol. Costa imaginar una metàfora més dolorosa del tracte que dispensem al nostre patrimoni contemporani. L’altra part encara resisteix. Sense ús, vandalitzada i deteriorant-se lentament, però amb una força arquitectònica que continua intacta i que permet imaginar una recuperació respectuosa perquè torni a donar servei als equipaments esportius que l’envolten.
Mentrestant, a l’altra banda de la ciutat, la Vila Olímpica del Poblenou ha recorregut el camí invers. La proximitat al centre, la consolidació urbana i l’impuls del 22@ l’han integrada plenament dins Barcelona. Però avui afronta una altra amenaça: la d’un mercat immobiliari que comença a passar-li per sobre. Edificis emblemàtics s’abandonen i se subhasten; d’altres es venen a fons voltor que els buiden d’ànima, n’alteren els usos i transformen la imatge icònica d’una arquitectura concebuda com un conjunt coherent. No és l’abandonament de la Vall d’Hebron. És una altra forma d’oblit: la incapacitat de reconèixer el valor patrimonial d’una arquitectura contemporània abans que el mercat l’acabi desfigurant.
Són dues realitats oposades, però comparteixen una mateixa causa. Encara pensem que el patrimoni necessita envellir per ser reconegut. I aquest és l’error. El temps és només un dels valors que poden convertir una obra en patrimoni. També ho són la qualitat arquitectònica i la capacitat de transformar la ciutat, d’influir en la disciplina, de construir memòria col·lectiva i d’explicar una manera d’entendre el món. Els Jocs Olímpics no només van deixar edificis: van deixar una manera d’entendre la ciutat. I el que avui correm el risc de perdre no és només una arquitectura, sinó també la cultura urbana que la va fer possible.
Encara hi som a temps. Encara som a temps de recuperar els recorreguts de la Vall d’Hebron, de fer tornar l’aigua, de replantar el verd, de rehabilitar els pavellons i de revelar de nou aquella ciutat que la deixadesa ha anat amagant, gairebé com les antigues ciutats engolides per la selva. Però, sobretot, encara som a temps perquè algú se la torni a mirar, la reconegui, la conegui i la torni a estimar. Perquè només el que una societat estima és capaç de conservar-ho.
El patrimoni contemporani no desapareix perquè sigui vell. Desapareix perquè encara no hem entès que ja és patrimoni.
