Publicat el dimecres, 3 de juny del 2014, al diari EL PUNT AVUI Comarques Gironines
Albert Viaplana i l’arquitectura contemporània
Així responia Albert Viaplana a una estudiant de l’escola d’arquitectura, en preguntar-li per on començava un projecte. I això, en les seves millors obres, es traduïa en una estria, traçada amb la inclinació de la mina, que deixava un solc protagonista en el dibuix, una línia mestra que supeditava i dominava la resta. Una ratlla destinada a distribuir i organitzar la geometria gairebé per si sola, creant un ordre implícit a l’arquitectura, proposant una solució abstracta i jeràrquica al problema plantejat. Pel més difícil. I això es concretà en el sòl ondat d’una plaça, provocat per generar un univers nou i controlat, una mica aixecat del lloc inhòspit al qual pertanyia; una catifa de granit, en vol rasant, que limitava l’espai públic. O es pot estudiar en un diagrama de circulació invisible, dissenyat per permetre en un espai urbà popular el desplaçament simultani d’autobusos, cotxes, vianants i vaixells, cadascun al seu ritme. O en la proposta d’un museu amb el recorregut a l’inrevés. O pot sintetitzar-se en una ombra potent, que divideix en dos un alçat, partint un reflex; o en aquest mateix reflex convertit en un mirall mat bicolor, disposat per oferir-nos el mar en ple centre històric i recrear un espai escènic.
També es pot notar en l’imperceptible trapezi que soluciona la trobada triangular d’un especejament de pedra, o en les perpendiculars seriades que resolen la intersecció amb l’adversa topografia en pendent, o al plànol inclinat destinat a esquivar la junta incòmode entre l’arquitectura contemporània i la cornisa d’un edifici antic. Pel més difícil. I això es plasma en un bloc residencial en cantonada resolt com un ventall, o a col·locar sempre una habitació independent amb lavabo de cortesia a l’accés a l’habitatge (per si no hi ha lloc per al despatx) oferint un espai propi per a l’adult, allunyat de la bullícia familiar. O a evitar fer arquitectura allà on no calia (només amplitud i llum als llocs petits). O a intentar aconseguir, a l’espai domèstic, una distribució canviant per a l’usuari (les famílies varien al llarg de la vida, cal que puguin eixamplar i dividir les habitacions al seu gust).
O en la renúncia a copiar el seu mentor, l’arquitecte Antoni Moragas (agosarat mestre del contrast entre colors, materials i textures mestisses), per construir, en gris, una arquitectura dibuixada. O a suprimir la junta constructiva, per arribar a la màxima abstracció, amagant-la darrere del fi revestiment de pedra provocant que una esquerda es convertís en un tall profund i ombrívol. O a haver estat, al CCCB, un home capaç de girar l’arquitectura.
Albert Viaplana no va ser un arquitecte còmode. Trià jugar dur el seu paper de franctirador implacable. Ja feia temps que havia decidit partir sense acomiadar-se, i nosaltres l’havíem deixat marxar tan sols amb una protesta lleu. Ara és mort. Aquest personatge de Vinebre ha impregnat l’arquitectura catalana contemporània. Espais i edificis tan coneguts a Barcelona com el Maremàgnum, el Centre d’Art Santa Mònica, els habitatges de Galileu o de la vil·la Olímpica, la (ja destrossada) plaça dels Països Catalans, i l’extraordinari Centre de Cultura Contemporània varen ser obres capdavanteres de final del segle XX. Aquells als quals ha ensenyat i influït ho reconeixen sense embuts. La mort només iguala els mediocres i els oblidats; ell no era un mediocre. A la nostra mà està protegir i no deixar perdre el seu llegat.
