Carta al Degà del COAC Guim Costa Calsamiglia
Benvolgut Degà,
Des de fa temps, una sèrie d’esdeveniments han fet que la figura de l’arquitecte vagi perdent pes i el seu camp d’actuació vagi quedant cada vegada més delimitat. És per això que hi ha un cert desassossec sobre el futur de la professió.
És evident que la construcció de la ciutat és un treball col·lectiu, fruit de la col·laboració de diferents professionals: sociòlegs, advocats, economistes, enginyers, i un llarg etcètera, dirigits i recolzats per la voluntat política dels nostres gestors. Però també és gràcies al treball, la dedicació i la responsabilitat dels arquitectes el que ha portat a l’arquitectura catalana al prestigi que ha tingut en els últims anys.
Aquest reconeixement s’ha aconseguit gràcies a la capacitat de síntesi que tenim els arquitectes per a interpretar la complexitat urbana, lligar-la als criteris funcionals i programàtics i, aquests, als constructius i formals d’un edifici, amb l’objectiu d’aconseguir un equilibri entre qualitat i economia.
D’altra banda no es pot oblidar que la confiança del client públic o privat amb l’arquitecte que pensa, projecta i dirigeix la construcció d’un edifici és el que històricament ha garantit la qualitat i la creativitat de l’arquitectura.
Perdona, apreciat Degà, aquest llarg preàmbul per a parlar-te del tema de la reconstrucció del Camp Nou i per a donar-te el suport personal i de tants altres arquitectes que han vist amb bons ulls la teva intervenció com a degà del COAC. Tal com es contempla en els seus estatuts i així es corrobora a la llei d’arquitectura, entre les seves finalitats essencials està: “Desenvolupar la informació, la sensibilitat i l’esperit de participació de la societat en els camps de l’arquitectura, l’urbanisme i el medi ambient”. Per això la teva intervenció no sols és obligada si no necessària.
Permet-me abundar en un tema que pot posar-se com a exemple de la realitat actual que posa en evidència la poca consideració que des d’institucions privades i públiques es té cap a la nostra professió, una qüestió que ve des de lluny.
Fa bastants anys, en la revista Arquitectura BIS, l’arquitecte Oscar Tusquets va publicar l’article “Per què Cruyff sí i Alvar Aalto no?”, en el qual exposava una crítica al llavors president del Barça Agustí Montal amb motiu de la primera ampliació del Camp Nou.
El títol era eloqüent, ja que indicava el fet que una de les entitats més importants de la ciutat tingués en compte els millors professionals per a l’equip de futbol i, no obstant això, s’encarregava la nova imatge de l’ampliació de l’estadi a professionals de poca rellevància arquitectònica.
Crec pertinent un esment d’aquest article perquè quaranta anys més tard se’n podria començar un altre de la mateixa manera, si tenim en compte els arguments que han aparegut en els mitjans de comunicació sobre l’inici de les obres de la renovació del Nou Camp, nomenant les empreses que definitivament el portaran a terme i quedant eliminats l’equip d’arquitectes que fins al moment hi havia treballat.
No es tracta de fiscalitzar les decisions del club, però sí de posar de manifest les contradiccions d’aquesta decisió. Per a això és necessari recordar el llarg procés que ha portat a la situació actual i que es va iniciar l’any 2006 quan el president Joan Laporta en nom del club convoca un concurs, secundat pel COAC i l’ajuntament, al qual van convidar arquitectes de gran renom internacional i nacional i que, després d’algunes vicissituds, el club va adjudicar el projecte a Norman Foster.
Semblava que les coses estaven ben encaminades, però va haver-hi un aparcament del projecte fins que, anys més tard, al 2016, es convoca un altre concurs també secundat pel COAC i l’ajuntament, al qual es continuen convidant a respectats arquitectes, però aquesta vegada en companyia amb grans enginyeries expertes en la construcció d’edificis esportius.
Aquesta vegada el jurat adjudica la remodelació a un interessant projecte obra dels arquitectes Joan Pascual i Ramón Ausió en col·laboració amb Nikken Sekkei, un dels estudis d’arquitectura més importants del Japó.
Una altra sèrie de vicissituds fan que els arquitectes catalans abandonin el projecte, que segueix en mans de Nikken Sekkei amb la col·laboració de l’arquitecte Fermín Vázquez i l’empresa IDOM.
Fins aquí, vicissituds a part, les coses teòricament funcionaven i s’aconseguia que, després de molta feina, reunions i temps, es pogués concretar i presentar el projecte al COAC i a l’ajuntament fins a arribar a la seva aprovació definitiva.
Malgrat les dificultats s’havia aconseguit reconduir la frase d’Oscar Tusquets en “Lewandowski sí, però Nikken Sekkei també”.
No obstant això, per art de màgia, les coses canvien.
Després de més de 15 anys de projectes i dos referèndums; d’haver comptat amb la col·laboració de grans despatxos d’arquitectura, més de 20 estudis si tenim en compte els dos concursos; de la quantitat de plans, renders i vídeos presentats amb la quantitat de temps i pressupost econòmic gastat pels diversos arquitectes (guanyadors i participants en els concursos), que en la majora de casos representa més del triple del que es cobrava per participar; i, després del treball desenvolupat pels últims arquitectes i l’empresa IDOM en el projecte executiu; resulta que, en pocs dies, davant l’estranyesa i l’estupor general, el projecte cau en mans d’uns constructors de naus industrials que, malgrat el respecte professional que mereixen, no semblen els més adequats ni tenen currículum necessari per a respondre a una de les obres de major envergadura que es pot fer en aquests moments i en la qual ha desaparegut la figura de l’arquitecte.
Tot el que he comentat fins aquí alimenta la inquietud de la professió cap a les maneres com la societat actual resol els problemes arquitectònics, ja que no és lògic que en aquest cas, com en tants altres, l’arquitecte que guanya un concurs i després del treball, el temps i els diners gastats perquè fos aprovat, vegi diluïdes les seves esperances d’acabar l’obra perquè apareixen altres empreses que ofereixen honoraris més reduïts, sense haver fet cap esforç, sense haver participat en cap concurs ni tenir els coneixements del projecte.
És evident que les coses canvien i la nostra professió ha d’estar alerta a aquests canvis, que ja no té res a veure amb la dels anys cinquanta del segle passat, quan els gols de Kubala van fer necessari el Nou Camp i Francesc Mitjans, l’arquitecte que el va fer possible, controlava totes les fases del projecte i la direcció de l’obra, aconseguint així, una de les millors obres esportives del seu temps i que van servir per a engrandir la història del nostre club. Esport i arquitectura es van unir.
No es tracta tant de criticar les decisions del club, que com a entitat privada pot fer el que li convingui, però sí de posar de manifest una situació en la qual canviant d’escala i transcendència ciutadana és el que està passant, tal com enunciava al principi d’aquest escrit, amb la pèrdua d’influència dels professionals de l’arquitectura en els moments actuals.
En aquest sentit, el tema dels concursos és prioritari. No és lògic que el major percentatge de treball per als arquitectes s’aconsegueixi a través dels concursos i estem comprovant com en la majoria de casos es converteixen en fiascos que arruïnen a la professió, i s’està configurant un marc en el qual fer arquitectura en condicions professionals dignes resulta pràcticament impossible.
És per això, estimat degà, que et faig arribar aquest escrit, per a comentar el que està succeint al voltant de la nostra professió i que malgrat els nous temps hem de ser capaços de reconduir.
Esteve Bonell, Arquitecte d’AxA
Barcelona 23 de setembre de 2022
P.D. El fet que en aquests últims dies es torni a negociar la continuïtat de Nikken Sekkei no canvia en absolut el missatge d’aquest escrit.
