L’exposició del premi que la Fundació Mies van der Rohe atorga a projectes de final de carrera revela l’ambició dels futurs professionals
Publicat a l’ARA el 19 de maig de 2023 | Antoni Ribas Tur
Els estudiants d’arquitectura que es van llicenciar el 2021 i el 2022 van haver de fer el projecte de final de carrera tancats a casa a causa de la pandèmia del covid. Això no els va acovardir ni tampoc els va marcar, com es pot veure al Palazzo Mora de Venècia, que acull l’exposició del premi als joves talents de la Fundació Mies van der Rohe, l’EUmies Awards per a joves talents 2023. Als autors dels disset projectes finalistes, de 46 participants, no els intimiden els reptes relacionats amb la recuperació de llocs als marges que han quedat deprimits, ni els espais afectats per l’explotació industrial durant anys, ni les energies renovables ni l’impacte del canvi climàtic en el territori. Tampoc no es fan enrere a l’hora d’experimentar amb materials més sostenibles, desenvolupar projectes on conviuen diferents usos i abordar qüestions identitàries amb les eines de l’arquitectura. “L’ambició d’aquests projectes és sorprenent, i alguns d’ells són utòpics”, afirma la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Anna Ramos. “Aquests arquitectes imaginen un món completament nou, treballen amb la idea que tot és possible”, subratlla.
“Una cosa que aquesta generació d’arquitectes té assumida és que no fan projectes de nova planta, sinó que intervenen en algun edifici existent”, afirma l’encarregada de desenvolupament de la fundació i conservadora Anna Sala. “Els casos més experimentals tenen a veure amb el mateix territori, en la memòria i en les capes que té, com si fos un palimpsest”, explica. Als llocs que han quedat als marges dels territoris és on ara hi ha “molta transformació per fer”, diu Ivan Blasi, comissari de premis i programes de la fundació. “Una tònica força general és la de projectes que estan col·locats en llocs perifèrics i que serveixen de catalitzador per activar-los”, explica. Un d’aquests casos és el d’una fàbrica de maons més sostenibles fets amb cànem en una zona abandonada de Smatevz (Eslovènia), de Lenart Piano (Universitat de Ljubljana). Una altra de les finalistes, l’espanyola María de la O Molina Pérez-Torné (Universitat Politènica de Madrid), també s’endinsa en el món vegetal: proposa la creació d’un dipòsit de llavor perquè Madrid es pugui assegurar el seu patrimoni verd. “En una gran aglomeració urbana, hi ha una dificultat creixent perquè els ciutadans puguin tenir contacte amb la natura”, afirma aquesta arquitecta.
L’exposició és un dels vuit eventi collaterali de la Biennal d’Arquitectura de Venècia. Les escoles participants són europees i africanes, i els quatre guanyadors es faran públics el 29 de juny. Un altre dels trets destacats de la selecció és la “diversitat” de les propostes. Un dels projectes que s’han construït és un edifici de fusta temporal d’Eli Wendlein i Jaakko Torvinen (Universitat Aalto) per acollir les activitats d’un palau de congressos d’Alvar Aalto a Hèlsinki (Finlàndia) mentre el rehabiliten. D’altres tenen un fort caràcter especulatiu: la finalista sud-africana, Katya Krat (Universitat de Ciutat del Cap), planteja la recuperació del suburbi de Salt River inspirant-se en la pel·lícula Stalker (1979) del cineasta rus Andrei Tarkovski.
Els arquitectes més joves són optimistes, a més de valents. El bosnià Dinko Jelečević (Universitat de Tecnologia de Graz) proposa aturar l’abandonament i el deteriorament del parc memorial i la fortalesa de Vraca introduint-hi nous usos públics, com ara tallers multifuncionals, una sala per a reunions, conferències i debats i sales d’exposicions. El grec Dimitrios Mitsimponas (Universitat de Tessàlia) proposa recuperar el paisatge miner de l’illa de Giali, de la qual s’extreu pedra foguera, en una fàbrica de geotèrmia i unes termes. La barreja d’usos també és una de les constants a The Cloud Cooperative, de la finlandesa Tiia Partanen: un complex a la costa d’Edimburg que inclou una instal·lació submarina de servidors de dades, perquè hi estiguin refrigerats, i un centre de recerca sobre les dades perquè el públic sigui més conscient dels seus drets. Hi ha un altre finalista que treu suc dels llocs on es poden instal·lar els servidors: la turca Merve Sahin (Universitat d’Arts Aplicades de Viena) els col·loca al soterrani d’un gran búnquer de la Segona Guerra Mundial a Berlín que converteix en un lloc on ser anònim físicament i digitalment, pensat per a les persones que són perseguides políticament.
Les noves lectures de l’arquitectura tradicional i com els arquitectes poden combatre els excessos del colonialisme ofereixen alguns dels moments més intensos de la mostra. Els habitatges amb els quals la libanesa Shaha Raphael (Architectural Association de Londres) vol contribuir a recuperar la vall de la Bekaa, al Líban, criden l’atenció per unes voltes de fang inspirades en l’arquitectura tradicional del lloc i en unes formes ancestrals de treballar el fang. “Per desenvolupar el sistema constructiu, la Shaha va fer recerca històrica i entrevistes sobre com la població local treballa la terra amb les mans. Les voltes que ha creat són com refugis”, diu Anna Sala. I la irlandesa Laura Hurley (Universitat College Cork i Universitat Tecnològica de Munster) proposa unes intervencions al paisatge de Doonmore a Inishbofin com un Arxiu de Cartografies Oníriques Desplaçades per recuperar la història i la topografia del lloc prèvies a la invasió britànica.
