Entrevista a l’enginyer de camins, canals i ports que fa recerca a Harvard en innovació urbana i disseny de ciutats
Publicat a Vilaweb el 16 d’abril de 2024
Barcelona arrossega un disseny urbà i una planificació territorial dels anys setanta que, ja llavors, bevia dels plans republicans dels anys trenta, interromputs per la dictadura franquista. Ara som en un punt d’inflexió. Entrem en un moment de canvi estructural, i podem aprofitar-lo –o no. És la tesi de Ramon Gras, enginyer de camins, canals i ports que fa recerca a Harvard en innovació urbana i disseny de ciutats i, a més a més, elabora uns quants plans per a transformar l’àrea metropolitana a Aretian, la start-up on treballa. “S’obre una oportunitat per a donar un impuls al disseny urbanístic i territorial de la ciutat”, explica. Una altra cosa és que les administracions acompanyin prou en aquest procés de reconversió. Gras considera que el desenvolupisme dels anys setanta encara impregna la majoria de visions polítiques sobre la necessitat del país. “No hi ha hagut una visió ni a Barcelona ni a Catalunya de superar aquesta estratègia, pròpia de països subdesenvolupats”, diu.
Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
Unes zones set vegades més ben planificades que unes altres
Gras explica que, del punt de vista tècnic, el disseny de ciutats ha evolucionat molt aquests últims anys i que hi ha eines disponibles que permeten de detectar ràpidament les fortaleses i febleses d’un criteri arquitectònic o urbanístic. Un dels indicadors més clars de la qualitat o harmonia de l’espai és la fractalitat –el model de l’Eixample, per exemple. “Si classifiquem les 1.100 seccions censals de Barcelona i els setanta i escaig barris, veiem que les àrees més ben dissenyades, com el centre de l’Eixample, de l’alta Diagonal, de Sant Gervasi, són quasi set vegades més ben dissenyades que les que ho estan pitjor, com ara algunes zones de Nou Barris, o altres que es van fer de manera precipitada, sobretot en el franquisme tardà i els primers anys del règim actual”, apunta.
Un estudi intern de l’Institut Municipal d’Urbanisme ha conclòs que prop d’un terç del parc d’habitatge, que és en aquestes àrees de poca qualitat de disseny, s’han de redissenyar integralment o bé s’han de substituir a mitjà termini, “perquè hi ha grans dificultats per a adaptar-los, per exemple, a la transició energètica, al sistema de transport públic o a l’accessibilitat a escala urbana i metropolitana”. Aquests edificis, diu, “presenten un llegat molt fort de males praxis que empobreixen la qualitat de vida dels ciutadans que viuen en aquestes zones”. Gras ha participat en un estudi a punt de publicar-se que compara Barcelona, Amsterdam, Boston, Estocolm i Munic, i que troba que a l’àrea metropolitana barcelonina “hi ha zones que tenen un nivell de densitat anormalment elevat, sobretot l’Hospitalet, Badia del Vallès i altres”, i suggereix que a mitjà termini es reconstrueixin edificis.
El pont ensorrat de la innovació
En un altre estudi, encarregat per l’ajuntament per analitzar com es podia millorar l’ecosistema econòmic de la zona del Besòs, Gras hi indicava que Barcelona concentra força talent però té un dèficit estructural: el pont d’innovació s’ha ensorrat. Això s’explica, diu, perquè “en bona mesura, les metodologies de disseny urbanístic, planificació i gestió del territori que s’han emprat de manera generalitzada aquestes últimes dècades són força obsoletes, i no hi ha hagut grans canvis des dels anys vuitanta fins avui”. Els centres de recerca són molt concentrats a l’alta Diagonal. La transferència del coneixement, en canvi, és sobretot al 22@, al Poblenou i Sant Martí. “Al mig –diu Gras– hi ha un esvoranc.” En canvi, explica, el model que sol funcionar és “un districte que tingui una lògica interna completa, és a dir, que en una proximitat de 10-15 minuts caminant, hi hagi aquests diversos centres que permetin transitar” d’una fase a una altra de tot el circuit d’innovació.
Prenent nota dels errors que hi ha hagut, per exemple, al 22@, on considera que hi havia una idea molt lúcida però que no es van triar bé els camps de recerca, Gras proposa d’optar decididament pel coneixement, perquè la zona del Besòs faci “el salt d’una economia industrial base a una economia industrial o de serveis del coneixement”, cosa que no ha permès fins ara la lògica desenvolupista. En les zones de polígons del Besòs, diu, hi ha ara prop de 8.500 treballadors. Allà, segons Gras, n’hi hauria d’haver, en la fase de desenvolupament madur, prop de 32.000. “Hi ha camp per a generar pràcticament 25.000 llocs de feina”, diu. S’haurien d’ocupar segons cinc grans camps de coneixement: materials d’altes prestacions i nanotecnologia, manufactures avançades, instrumentació d’alta precisió, materials de construcció i de suport al desenvolupament sostenible i transició territorial i energètica.
Transformar ambiciosament la zona d’Esplugues
Gras també treballa en un projecte a l’altre extrem del límit municipal, en la clivella que uneix el nord-oest de la ciutat, sobretot la zona de Pedralbes a la vora de les universitats, i la zona d’Esplugues de Llobregat, del nord a la muntanya de Finestrelles fins a la intersecció amb l’Hospitalet. Allí hi ha una grandíssima concentració d’universitats i, a més a més, és on hi ha l’hospital de Sant Joan de Déu, que ha de duplicar la capacitat tant d’espais com de recercadors i professionals. L’Hospital Clínic també es desplaçarà del centre de l’Eixample cap allí, i passarà de nou mil treballadors a divuit mil. Gras proposa que s’hi unifiquin activitats en quatre camps de coneixement: el mèdic, farmacèutic i biotecnològic; les ciències de la salut, la gastronomia i l’agroalimentació; la intel·ligència artificial i la ciència de dades; i el desenvolupament urbà sostenible. La intenció és de construir-hi 110 hectàrees i crear-hi 52.000 llocs de feina.
L’operació, és clar, podria tenir riscs si no va acompanyada d’un pla perquè en cullin els fruits els qui ja són veïns de la zona, per exemple amb programes específics de formació professional o amb mesures per a evitar alteracions importants del mercat de l’habitatge. Gras explica que treballen amb les administracions públiques per maximitzar els efectes positius i per “mitigar els potencials efectes negatius, que sempre hi són”, tot i que creu que serien menors. “Es tractaria de generar aquests llocs de treball perquè ciutadans de totes les edats, però particularment els més joves que han estat greument afectats per la crisi del 2008 puguin trobar un camí per al seu futur professional”, diu. No té por que passi com amb uns altres plans, per exemple l’anomenat CAUFEC, que també havia de transformar la zona i ha deixat forats i obres inconcluses. “Si la idea és ben pensada pot aportar fonamentalment una elevació substancial de la qualitat de vida del ciutadà”, diu.
