Publicat el 7 de Desembre a El País
La notícia de la venda per 150 milions d’euros de la Torre Agbar al grup Hyatt per fer un nou hotel posa algunes qüestions sobre la taula que crec que són interessants per reflexionar amb relació a l’arquitectura. La primera és que sembla que els hotelers coincideixin amb els veïns, partidaris d’enderrocar el viaducte, una qüestió que no ens hauria de passar per alt. Però encara que la notícia reafirma l’opinió que Barcelona sembla haver apostat per convertir tot el que es pugui en un hotel, no voldria referir-me a això, sinó al que una operació com aquesta suposa respecte al projecte d’arquitectura. En primer lloc, perquè per més opinable que sigui i més crítics puguem ser amb la Torre Agbar o altres edificis similars, resulten més evidents com a fracassos de disseny d’un producte —un fracàs comercial com a edifici d’oficines— que com a arquitectura. Des d’un cert punt de vista, i amb la perspectiva que l’ocasió ens dóna, hem de considerar que resulta més intel·ligent qui dissenya un edifici així que no pas qui l’encarrega i n’accepta el disseny.
En tot això hi ha una considerable dosi de divorci entre l’objecte arquitectònic i l’ús que se’n fa, fins al punt que convé que enterrem definitivament el funcionalisme arquitectònic, que pensava ingènuament que la funció feia la forma. És evident que ben sovint l’edifici és el resultat de l’activitat que s’hi fa, i que en alguns casos resulta complicat separar-la de la forma de l’edifici, com passa per exemple als teatres. Però en la major part dels casos, la forma sembla tenir autonomia respecte a la funció. Aquesta és més l’expressió de la seva estructura formal que del seu ús. És clar que, dins d’aquest grup, figuren amb ple dret els edificis singulars, que, pensats com a icones urbanes, semblen representar aquest problema histriònicament. Tenen tal component publicitari que no és estrany que es busquin per ocupar-los amb altres activitats. Són icones a la venda.
En aquest cas, per il·lustrar-ho de manera col·loquial, seria alguna cosa així: la Torre Agbar no es va projectar tant com a edifici corporatiu d’una empresa sinó com a projecte d’una torre, i la seva utilitat és secundària. Des d’aquesta òptica, el projecte és alguna cosa semblant al disseny d’una forma, però no pas d’un ús. Però la qüestió, o una de les qüestions, que adquireix un interès especial és la repercussió que té això sobre el que anomenem projecte d’arquitectura. Si això ja suposa certs matisos a la idea comuna que en tenim, encara ho podem fer més complex en afegir que hi haurà la necessitat de fer un nou projecte arquitectònic per acoblar l’edifici a un nou ús; la reforma costarà 35 milions d’euros, de manera que no es tracta d’una qüestió irrellevant. Sigui quin sigui el resultat, l’edifici producte d’aquest procés serà fruit de dos projectes: de l’inicial i del que permeti la nova funció.
El que resulta remarcable és que l’edifici, en part “el mateix” edifici, probablement serà més interessant com a cas d’estudi amb aquest segon projecte que no ho era amb el primer. La modificació a partir del que ja existeix, com en aquest cas, seria semblant a guanyar una partida d’escacs a partir dels moviments iniciats per un jugador a qui substituïm. La consciència del que ja s’ha fet i el condicionament dels moviments són aquí cabdals. Paradoxalment, l’edifici reprojectat com a hotel a partir d’un edifici d’oficines serà, de ben segur, més motiu de curiositat arquitectònica que un altre hotel, el Renaissance Barcelona Fira Hotel, a la plaça d’Europa de l’Hospitalet, una torre doble, blanca i amb dibuixos de palmeres a la façana, projectada per la mateixa mà que la Torre Agbar.
