Sert, un català global | Llàtzer Moix

L’eco de la llum i del clima mediterranis es percep a les obres que va fer en diversos
països del món

Publicat a La Vanguardia el 12 de març de 2023

Si qualsevol motiu és bo per evocar la figura de l’arquitecte Josep Lluís Sert –nascut a Barcelona el 1902 i mort a la mateixa ciutat el 1983, ara fa quaranta anys (es compleixen el dijous que ve)–, ara coincideixen amb aquest aniversari dues raons més per a l’evocació: l’any dedicat, aquest 2023, al pintor Pablo Picasso el nom del qual va quedar unit al de Sert quan el seu Guernica es va presentar al pavelló de la República dissenyat per l’arquitecte; i també els festejos del 50è aniversari d’una altra obra clau de Sert, la Fundació Miró, que començaran a celebrar-se a finals de l’any que ve.

Sert és probablement l’arquitecte català de més projecció internacional. És cert que Antoni Gaudí (1852-1926) gaudeix de fama mundial, tot i que la seva obra es concentra a Catalunya; és cert també que Ricardo Bofill (1939-2022) va projectar obres per a molts països i va construir gratacel a Chicago, la ciutat que els va veure néixer, tot i que les seves millors obres són de joventut, i és cert a més que Enric Miralles (1955-2000) posseïa un geni singular, d’incalculable potencial, tot i que va morir molt jove, als 45 anys, sense Temps ni per veure acabades algunes de les seves grans obres, com ara el Parlament d’Escòcia  a Edimburg.

El cas de Sert és ben diferent al dels altres tres grans arquitectes catalans esmentats al paràgraf anterior. Tot just acabar els estudis el 1929, se’n va anar a París per treballar amb Le Corbusier, a qui havia convidat, sent encara estudiant, a fer una conferència a Barcelona. Després va muntar el seu propi despatx barceloní i va deixar a la nostra ciutat obres clau de l’arquitectura moderna local, com ara la Casa Bloc, el dispensari antituberculós del doctor Saye o l’edifici d’apartaments al carrer Muntaner. I no va ser menys important la seva tasca en l’elaboració del pla Macià, un projecte integral de transformació de Barcelona en què també van participar el GATCPAC, Le Corbusier i Pierre Jeanneret.

Home d’esquerres, el 1937 va firmar amb Luis Lacasa aquell pavelló de la República Espanyola a l’Exposició de París. Al final de la Guerra Civil, Sert va abandonar una França que aviat cauria en mans de l’Alemanya hitleriana i va posar rumb a l’exili nord-americà, durant el qual va desenvolupar el gruix de la seva exitosa carrera professional.

En la figura de Sert coincideixen diverses facetes. En primer lloc, la de gran arquitecte, acreditada al seu país i després revalidada als Estats Units, país d’on va adquirir la nacionalitat el 1951, i en molts altres, des de França, on va edificar l’espectacular Fondation Maeght (1958- 1971), a Saint Paul de Vence, fins a l’Iraq, on a Bagdad, la capital, va aixecar l’ambaixada dels EUA (1955-1963). També la faceta de gran urbanista, reflectida en el seu cèlebre assaig Can our cities survive?, i aplicada en els seus dissenys per renovar, entre d’altres, ciutats llatinoamericanes com ara Bogotà, l’Havana, Medellín, Chimbote o Cidade dos Motores, desenvolupades en la seva etapa novaiorquesa, que va comprendre des de la seva arribada als EUA fins a mitjans dels anys 1950. I hi coincideix també la faceta de gran figura acadèmica, després que el 1953 es convertís, per indicació del seu predecessor Walter Gropius, en el degà de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard, càrrec que va conservar durant quinze anys.

Aquesta combinació de talents arquitectònics, urbanístics i acadèmics és la que fa de Sert una figura d’enorme projecció, sens dubte en l’escena catalana, però també en la global. A tot això encara podrien afegir-s’hi altres facetes de la seva activitat, com ara la professional, amb la seva dedicació, des de la primera joventut, als congressos del CIAM, que va presidir durant uns quants anys. I que li va permetre mantenir relacions intel·lectuals i de camaraderia amb els grans arquitectes de la seva època, com ara Le Corbusier i Gropius, com ja hem comentat. I també amb artistes de la talla de Joan Miró, a qui el va unir una gran amistat.

L’arquitectura de Sert és un reflex de les seves preocupacions socials, de la revolució de l’arquitectura moderna que a Europa van encapçalar professionals com ara Le Corbusier o Mies van der Rohe, del seu propi afany investigador i, per descomptat, de la tradició constructiva mediterrània, que en el seu llarg exili americà va idealitzar i va destil·lar als diferents escenaris on va construir. “En la meva arquitectura hi ha ––va dir Sert durant un dels múltiples homenatges rebuts– una cosa fonamental: un element mediterrani que és com una nostàlgia del clima, de la llum, de tot el que els meus ulls van veure en el curs de la meva joventut al país on vaig néixer”.

Aquesta herència indeleble, combinada amb el seu interès per la cultura dels països on va construir, també per les millors expressions de la seva vitalitat artística contemporània, el va guiar en la seva tasca constructiva, allà on va anar. I es tradueix en el seu gust pels patis, les terrasses, les claraboies i altres elements que contribueixen que la seva arquitectura interactuï amb les condicions naturals del lloc. Tot això és molt patent, per exemple, en les seves obres a Eivissa, com ara les cases a Punta Martinet (1964-1969), on la connexió amb l’arquitectura vernacla es produeix d’una manera gairebé natural. Però també a les obres de la que seria la seva última etapa, i molt prolífica, a Cambridge (Massachusetts), des de mitjans dels anys cinquanta fins a finals dels setanta, que inclou obres de gran importància com ara Holyoke Center (1958-1966), o Peabody Terrace (1961-1964 ), amb els seus famosos habitatges per a estudiants casats, autèntics clàssics de l’arquitectura americana del segle XX, fins a altres d’escala domèstica. Per exemple, les seves pròpies cases a Locust Valley (Long Island) o la que es va construir després a Cambridge.

O de manera particular en algunes de les seves obres tardanes projectades a la seva intermitent tornada a Espanya primer com a ciutadà americà i després, sense traves, a partir del 1975, quan li van ser aixecades les sancions que li va imposar el franquisme i que durant molts anys li van impedir de construir al seu país natal. Entre les quals hi destaca especialment la Fundació Miró de Barcelona, projectada el 1968 i inaugurada el 1975, precisament uns quatre mesos abans de la mort de Franco. O el conjunt residencial de Les Escales Park, a Barcelona, d’agredolç desenvolupament per al seu autor. I també la Porta Catalana, una àrea de servei d’autopista a l’altura de la Jonquera, que no aporta novetats rellevants al seu catàleg, però que té el valor simbòlic de la porta sempre oberta i de la tornada al seu país, d’on va haver de marxar gairebé quaranta anys abans.