En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
No he tingut antecedents familiars en l’arquitectura, on sé que vaig accedir-hi, entre d’altres, pel seu caràcter artístic, per la influència d’algunes lectures d’aquella època i sobretot, per l’Oriol dels articles a Serra d’Or a començament dels 60s.
Aquells van ser els anys d’aprenentatge, on gaudíem a més del saber –si no del directament prohibit- i sobretot d’allò nou i fora de regla. En aquest sentit, la participació al grup de treball preparatori del clandestí CCC –Congrés de Cultura Catalana- suposà conèixer i establir un tracte personal amb l’Oriol, que encapçalava l’apartat d’arquitectura.
En aquell ambient, on revisàvem tota l’arquitectura catalana del noucentisme en endavant, recordo especialment el viatge a Girona a casa d’en Rafael Masó – enmig dels seus papers, o als marges, dibuixos de galls pels petits de la casa – amb el recent incorporat David MacKay, objecte d’ironies durant tot el viatge pel seu curiós accent català. En aquella ocasió, l’Oriol em va recomanar que sobretot llegís la Rodoreda que s’estava a punt d’editar. Enmig dels primers 60s era una joia gaudir d’un mestre que t’eixamplava el camp disciplinar a l’hora que et connectava amb la revolució cultural que representava Edicions 62.
Coneguts de feia temps, vàrem tornar a coincidir com a alumne i professor quan al 64 l’Oriol va entrar a l’escola d’arquitectura. Més tard, coincidirem també al seu despatx fins que la participació de tots dos en l’assemblea constituent del sindicat democràtic d’estudiants al convent dels caputxins de Sarrià que la policia va desmantellar, va suposar l’apartament de l’Oriol a la càtedra i la interrupció dels meus estudis durant una temporada. El 1970, quan vaig acabar la carrera, em va demanar que m’incorporés a la càtedra que acabava de guanyar. Com és conegut, no jurà els “principios del movimiento” i en va ser desposseït. Més endavant, quan el van rehabilitar, vam reprendre el contacte a l’escola.
A mitjans dels 60s, vaig passar una temporada al despatx de MBM al carrer Calvet. Allà vaig veure i aprendre què vol dir passar dels dibuixos a la construcció. La capacitat de pensar les coses perquè siguin fetes i de fer les coses amb el que tens a l’abast. Un exemple eren els famosos detalls de fusteria (la semàntica és l’adequada) que preveien totes les possibles situacions on serien necessàries: portes, finestres al pla de façana o a l’interior del mur,… llavors les fusteries es dissenyaven, i no com ara que s’adscriuen al catàleg. La majoria dels estudiants que érem allà vam procurar tenir-ne una còpia!
Apreníem la dificultat de fer. D’acabar un projecte amb totes les indicacions per ser construït en les famoses “verbenes”: tot el despatx tota la nit, com a experiència iniciàtica del triomf de la voluntat. També amb el seu punt esperpèntic quan, a la matinada, algú va advertir que, en els plànols, un baixant sorgia inevitablement a sobre el bell mig del hall d’entrada d’un bloc d’habitatges de Sarrià que havíem d’acabar aquella mateixa nit… Inevitable! El tema va ser curosament resolt adaptant-hi un moble ad hoc, millor recepta que canviar el centenar de plànols del projecte…
L’Oriol era generós accedint a visitar les primeres obres que vaig fer tot sol, encara que fossin un xic allunyades, com passa sovint amb els encàrrecs primerencs de parents i amics. En una d’aquestes ocasions, recordo com la seva tirada pel modern va fer que veiés –i em deixés ben clar- com “error sintàctic” alguna disposició que jo amparava en el “Complexity and Contradiction” del Venturi. El mateix que va passar quan Quaderns va encarregar un article sobre Venturi i venturians: al meu rastreig li’n va trobar masses, i em deia que estava “molt ben escrit però… totalment equivocat”. Error tàctic!
Quan l’any 81 l’alcalde Narcís Serra li encomanà la direcció de la transformació de la ciutat, l’Oriol començà amb l’agosarada convicció que això es podia fer amb petites intervencions, com a catalitzadors que iniciessin la ignició. Recordo el comentari d’un col·lega, que davant la petitesa de l’encàrrec de les Places de Gràcia, em comentava que almenys així es realitzarien. Se’n van fer només quatre, però l’empenta inicial va arribar on tots sabem.
Quan el 1986 Barcelona va iniciar els treballs pels Jocs Olímpics, l’Oriol ens va encarregar el disseny d’una de les Supermançanes de la Vil·la Olímpica, com a comprovació o mediació entre el seu masterpla (MBM + Puigdemont) i els encàrrecs específics dels projectes executius. Aquella va ser la primera vegada que en un encàrrec públic podíem treballar amb honoraris a preu de mercat!
“Anem fent però inevitablement coincidim de tant en tant”, deia l’Oriol: CCC, Escola d’Arquitectura, pràctiques al despatx, càtedra, intervals i novament càtedra, així com en nombroses trobades internacionals: Biennal de Buenos Aires, Frankfurt, Guadalajara, etc.
En una d’aquestes trobades ocasionals, érem un nombrós grup a casa de l’Helio Piñón a l’edifici del Bonell. De sobte ens van avisar que als baixos, a la botiga “Saltar i Parar” de la Montse Esther, hi havien entrat a robar. Vam sortir corrent i vam poder retenir uns lladres que just estaven tractant de sortir per la part alta del finestral. En arribar la policia ens van “demanar” que calia algú de testimoni… I ja ens tens a l’Oriol i a mi cap a Via Laietana! No cal dir que ben aviat ens van saludar: “Hombre! A ustedes les conozco!”. Per sort, ja eren temps més tranquils i la cosa no va anar a més.
Sempre ens vam tenir una gran estima, encara que el tracte fos discontinu, o més ben dit, lligat a ocasions especials: les nits del dia de nadal a casa seva amb tota la família, les festes que fèiem a casa, les trobades casuals en diferents esdeveniments,… en algunes d’aquestes ocasions amb escenes pròpies del personatge. Una d’elles que recordo especialment va ser a l’exposició d’arquitectura catalana a Frankfurt. La presència d’un conegut catalanòfil alemany a l’auditori induí l’Oriol a fer tota la conferència en català mentre aquest li traduïa a l’alemany. Crec que només ell, el traductor i jo mateix, assegut a primera fila, vàrem gaudir del seu domini del llenguatge. O una altra, quan a la Biennal de Buenos Aires m’agafà pel braç i amb un whisky doble a la barra del bar del costat del Teatro Colón em digué: “Ara veuràs com desmunto tot aquest Hi Tech que m’ha precedit”. Dit i fet!
Tenia aquests estirabots, perquè la seva intel·ligència i cultura li ho permetien, i a més, ho feia sempre transparentant un sòlid i argumentat fonament ètic que el converteixen en un referent, tant per a mi personalment, com per a vàries generacions. L’Oriol ha estat una d’aquelles persones que potencien la transmissió de la línia de cultura que l’ha precedit, un àmbit d’influència que només és restringit a uns pocs; a aquells que podem anomenar Mestres.
Jaume Bach
Desembre 2021
