Als arquitectes sovint ens fan nosa les finestres. Fa temps que las façanes son malles metàl·liques, gelosies, xapes; vels i altres recursos plàstics
Marçà juliol 2025 | Hospital Comarcal de Mora d’Ebre. Elies Torres i J.A Martínez Lapeña, Premi FAD 1988
Fa uns dies, una notícia de premsa explicava que a un jove arquitecte li havien encarregat el projecte d’una casa, amb la condició de que “no fos una casa d’arquitecte”. Tanmateix, tot semblava indicar que l’acord estava al caure i que, amb petites concessions, tot arribaria a bon port.
Recreava aquesta anècdota, al bar de l’Hospital de Sant Joan de Reus.
Amb l’edat, els arquitectes ,com tothom, ens convertim en assidus visitants d’aquests equipaments. En visitar la Cap Clínic de medecina interna, Rosa – assabentant-se que era arquitecte- em va demanar les raons per les què els despatxos de consulta dels metges, en un modern hospital com aquest, no tenien finestres. Vuit hores diàries, en un quartet blanc, llum de fluorescent i bates blanques, es feien difícil de suportar.
De moment vaig emmudir. A la tercera o quarta visita, li vaig comentar: Als arquitectes sovint ens fan nosa les finestres. Fa temps que las façanes son malles metàl·liques, gelosies, xapes; vels i altres recursos plàstics. Hem oblidat la composició arquitectònica. Pensem que les finestres, als grans edificis públics, rebaixen la seva monumentalitat i li donen un aspecte domèstic contrari al seu caràcter singular.” Mentre això li argumentava, vaig recordar el proper hospital comarcal de Mora d’Ebre. Un hospital amb finestres.
En aquestes edats, les visites adquireixen una freqüència no prevista i s’aguditza la necessitat d’ambients confortables, no violentats per gestualitats cridaneres i fora d’escala. Les visites consecutives a l’hospital, augmentaren la sensació d’esgotament d’un llenguatge aliè a aquella necessitat, pertanyent al món dels grans angulars, dels renders forçats o d’inquietants cossos volats.
Sí, sovint, el cos volat és un recurs contra natura de l’arquitectura, expressió d’un afany de mostrar una dificultat estructural inventada, que es justifica per la simple supressió de pilars. En aquest sentit, és difícil oblidar la proposta de MVRDV per l’edifici MoZoCo, construït en Amsterdam, entre 1994-1997,i dedicat a un centenar d’apartaments per a gent gran. Impressionants cossos volats, en un simple edifici residencial assistencial. Actitud, potser justificada pel cansament dels autors d’una suposada monotonia de la meravellosa experiència residencial neerlandesa, tot esperant que la gesticulació donés accés a la publicitat de les més afamades revistes internacionals, consumides amb fruïció pels estudiants d’arquitectura. Objectiu que els seus autors assoliren sobradament.
Altres vegades, el dramatisme del cos volat pretén amagar la dificultat de l’arquitectura per resoldre la seva adequació a espais de gran escala, com la Plaça de les Glòries de Barcelona, qüestió en la que sembla tornarà a insistir la municipalitat al projectar un mini-gratacel ( més baixet que la Sagrada Família) , per tal de incrementar la iconografia en tant significatiu espai urbà.
Els cossos volats no estan proscrits de l’arquitectura, al contrari, ella ofereix els coneixements per tal d’abordar-los sense necessitat de malbaratar recursos tècnics, estructurals o econòmics. Per exemple, el cos volat del mural de Picasso del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, és suportat per pilars, defugint de qualsevol complicació estructural. És una lliçó de relació entre idea i execució; entre el model imaginat i el possible. Entre creativitat i realisme. És la llibertat de la idea que s’expressa sense exigir malbaratament de recursos.
Sortosament, al bagatge de l’arquitectura trobem la intel·ligència i el bon tracte de la disciplina. Mestres ens ensenyaren que el confort no és aliè a la creació i és un objectiu que avui noves generacions d’arquitectes recullen, afegint-hi valors de sostenibilitat mediambiental, rigor constructiu i contenció de recursos materials i econòmics.
A l’altre extrem, s’albira el final d’una època de trumpisme arquitectònic. De gratacels , com Central Park Tower (2014-2020), proclamat com l’edifici residencial més alt del món (470 metres), en el qual la promoció assegura que des de la suite de la planta 131 es pot observar la curvatura de la Terra, o gratacels residencials al desert, que asseguren recollir les formes de vida de les haimes; o la proposta d’una de las empreses més ineficaces de l’Estat, ADIF, que construirà com a seu corporativa, l’edifici més alt de Espanya.
Avui no cal demostrar que s’ha aguditzat la dicotomia entre dues formes de fer arquitectura. Una s’impregna del canvi del paradigma climàtic, de la utilització dels recursos naturals, de les necessitats habitacionals o del seu compromís amb el confort de les persones. L’altra, deambula per terrenys d’autisme, atenta a sí mateixa, aliena a la seva responsabilitat social i climàtica, disposada a formalitzar la prepotència dels fons d’inversió o l’afany de notorietat.
Aviat es celebrarà a Catalunya el Congrés Internacional d’Arquitectura. Tradicionalment, els congressos abordaren qüestions programàtiques, de línies d’actuació o de posicionament davant dels problemes del món. Serà interessant veure si entitats com, el Col.legi d’Arquitectes, Associacions com AxA, o representants de les escoles d’arquitectura, continuaran en el confortable terreny de l’equidistància, o conclouran que, fins que el despatx de la Rosa no tingui una finestra, on posar una planta a l’ampit, i una foto de la seva família a la taula il·luminada naturalment, l’arquitectura no serà arquitectura.
