El futur social i ecològic de Barcelona no passa per créixer, sinó per millorar allò que ja s’ha erigit, el seu vetust parc de blocs de pisos, amb una data mitjana de construcció del 1947, a partir de criteris de sostenibilitat ambiental i eficiència energètica
Publicat a El Periódico el 7 de juny de 2022 | Natàlia Farré
¿Com serà la ciutat del futur? L’arquitecte Josep Bohigas explica que la pregunta és recurrent per part dels visitants de Barcelona Regional, el think-tank que dirigeix i es dedica a repensar el futur urbà, i la resposta que ofereixen és sempre la mateixa: portar el personatge que interroga cap a la finestra i contestar que possiblement serà igual que allò que es veu però millorat, ja que la idea d’una ciutat perfecta dissenyada des de zero ni tan sols arriba al grau d’utopia. I aquesta millora significa treballar sobre el que existeix per fer-ho més eficient. Barcelona, com la majoria de les capitals europees, ja està construïda, queda poca cosa per tornar a aixecar, i més per aquesta zona, on l’espai buit és gairebé inexistent.
Així que el que s’ha de fer és agafar allò ja construït i rehabilitar-ho seguint els paràmetres de màxima sostenibilitat i mínima empremta ecològica. El futur, doncs, tant urbà com planetari passa per frenar l’emergència climàtica també des de l’arquitectura. Això val per a totes les escales de l’urbanisme, vivendes incloses o, millor, sobretot per a les vivendes.
Les dades avalen l’afirmació: l’energia necessària per a la construcció, manteniment i ús dels edificis suposa el 40% del consum de la Unió Europea, i els edificis es troben, a més, entre els principals emissors de diòxid de carboni (CO2 ): en concret, el sector domèstic és el responsable del 20,4% del total, molt per davant de la indústria (7%) i només una mica per sota del transport (27,41%).
200 euros de mitjana
Més xifres, aquestes centrades en Barcelona, una ciutat amb un parc de vivendes molt envellit i molt poc eficient, que implora l’aposta per la rehabilitació: L’any mitjà de construcció de les finques és el 1947 i el 80% estan fora de la normativa energètica (la que obliga a l’aïllament tèrmic). De fet, la classificació energètica de la majoria de les cases de Barcelona és pèssima (categoria E). Tot això porta a una factura energètica mensual mitjana de 200 euros a les vivendes dels barcelonins. Una despesa econòmica i ecològica tan insostenible com millorable. I que sumeix moltes llars en la pobresa energètica.
Dimecres passat, es va parlar d’això, i de molt més, en la presentació de ShowPass, la primera vivenda rehabilitada a Barcelona amb el segell Passivhaus que l’acredita com a casa passiva. Hi ha més vivendes que s’agencien aquesta denominació, però la que ens ocupa, i ocupava la setmana passada un bon nombre d’arquitectes, és l’única que ha sigut auditada i llueix el segell creat a Alemanya als 90 per mitigar la pobre[1]a energètica.
En aquest cas, la sostenibilitat ecològica i la social van de la mà però per entendre-ho sembla necessari explicar el concepte de casa passiva, que no és cap altra que la vivenda que s’adapta a les condicions climàtiques del seu entorn, i que a través de diferents estratègies arquitectòniques manté un nivell òptim de confort (fresc a l’estiu i càlid a l’hivern) sense gairebé aportacions energètiques (calefacció o refrigeració). El resultat és una dràstica reducció de la factura energètica, entre el 80 i el 90%, i de les emissions de CO2 .
El resultat també és una mirada al passat, quan el concepte passiu formava part de la construcció de manera natural. Així, l’arquitecte Micheel Wassouf, autor i propietari de la ShowPass, recordava com Sòcrates (V aC) va redissenyar el mègaron (el gran saló principal de les construccions de la Grècia clàssica) donant-li una forma trapezoïdal per aconseguir captar més energia solar a l’hivern i a l’estiu tenir el sol a ratlla, i el confort amb els sortints del porxo. Tot i que no fa falta remuntar-se a l’antiguitat per constatar que no fa gaire l’arquitectura continuava sent passiva.
La construcció tradicional
Ho recordava Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes: «Ho és l’arquitectura mediterrània tradicional: protecció solar, parets gruixudes, ventilacions creuades i finestres obertes quan no toca el sol i tancades quan pica. Confort sense necessitat de màquines». I ho recolzava l’arquitecta Beth Galí: «Les generacions anteriors sense saber-ho feien cases passives. Llavors els estudis d’orientació, les ventilacions creuades i les proteccions solars eren tan o més importants que la forma de la casa».
La cosa va començar a anar malament quan es van deixar els materials naturals, els edificis es van fer impermeables i es va imposar, per sobre de tot, l’estètica. «Potser el més innovador és anar cap al passat i recuperar les coses que es feien, amb l’avantatge que ara es poden quantificar i mesurar, es poden certificar i provar per veure què funciona millor», afirma l’arquitecte Miquel Àngel Julià.
I això és, ni més ni menys, allò que ha fet Wassouf a ShowPass, la casa centenària del Poblenou, que no només ha convertit en passiva i en habitable (allà viu amb la seva família) sinó que ha transformat també en un laboratori (està totalment monitoritzada per comprovar què funciona i què no) i en un showroom obert a tots els interessats a veure com canviar una vivenda per fer-la sostenible.
El sobrecost de tanta sostenibilitat és d’un 7%, que Wassouf assegura que s’amortitza ràpidament amb l’estalvi de la factura energètica. El repte és controlar els costos per fer-ho assequible a totes les rendes (a Navarra ja s’està construint vivenda de protecció oficial amb els estàndards de casa passiva). I el repte és, també, la rehabilitació en un país on priva la propietat horitzontal. Guanyar eficiència en una sola vivenda és possible però hi ha coses que s’han de fer de manera integral i aquí les comunitats de veïns cal que es posin d’acord. Una tasca que des del Col·legi d’Arquitectes s’emprèn amb mediadors.
«La rehabilitació energètica pal·lia la contaminació, redueix la pobresa energètica i millora la salut, i a la llarga estalvia diners al privat i a l’administració pública», afirma Bestraten, mentre recorda que els fons Next Generation de la UE per a la reconstrucció postcovid són una gran oportunitat per subvencionar tots aquests canvis. I mitigar la pobresa energètica que viu un 10% dels ciutadans de Barcelona.
