El que cal, sobretot i urgentment, és una nova eina d’interpretació de l’arquitectura, per aprendre a saber-la veure, a reconèixer-la. És urgent, perquè la ciutat la construïm entre tots, no només els arquitectes. Tots en som corresponsables. Però cal donar eines i instruments als ciutadans per, conjuntament, construir millor el debat i el diàleg.
Publicat el dimecres 1 de març de 2016
Fa pocs anys la màxima responsable d’un dels museus d’arquitectura més importants del món em va dir sense embuts que aquesta era una pregunta que no es podia contestar. I em va semblar inversemblant: si un directiu de museu no creu en la transmissibilitat del coneixement que aquest allotja, com pot pretendre que els seus visitants el comprenguin? En Rem Koolhaas ja va declarar que l’arquitectura és hostil a la revelació i, no obstant això, s’ensenya cada dia a les universitats d’arreu. L’arquitectura és, com totes, una disciplina comunicable. El tema és: què s’explica i com.
La crisi econòmica ha posat en espera el projecte del Museu d’Arquitectura de Catalunya. Es parla des de l’Ajuntament de Barcelona –un dels seus promotors– d’altres prioritats. Però el punt interessant de la discussió no és si hem de construir o no un nou museu sinó com podria ser aquesta nova institució: estem davant l’oportunitat de repensar-la.
I la bona notícia és que la col·lecció del museu –les seves peces més preuades–, en realitat, ja la tenim: són els millors espais de les nostres ciutats i els seus millors edificis.
El que cal, sobretot i urgentment, és una nova eina d’interpretació de l’arquitectura, per aprendre a saber-la veure, a reconèixer-la. És urgent, perquè la ciutat la construïm entre tots, no només els arquitectes. Tots en som corresponsables. Però cal donar eines i instruments als ciutadans per, conjuntament, construir millor el debat i el diàleg.
Cal oferir una interpretació de l’arquitectura comprensible i que parli exclusivament de l’experiència de l’espai. Una interpretació no basada en coneixements distants, abstractes o conceptuals, sinó en l’assumpció que l’arquitectura estructura, ordena, articula experiències espacials, individuals, concretes i perceptibles. I que el millor estímul per transmetre coneixement arquitectònic és fer-ho a través de l’experiència directa i real.
Perquè la realitat arquitectònica conté una capacitat d’emoció que no posseeix cap de les seves representacions –igual que no es pot assimilar l’audició d’una melodia a la visualització de la seva partitura original– i perquè el coneixement recordat és el coneixement viscut, experimentat.
Els espais del museu els tenim a l’abast: són els edificis i les places de la ciutat, esperant que algú els ajudi a fer-se visibles, recognoscibles, interpretables i transmissibles.
