Hi ha moments en què els problemes deixen de ser conjunturals i esdevenen estructurals. L’habitatge és, avui, un d’aquests casos. La dificultat creixent d’accedir-hi, la tensió entre mercat i dret, o la distància cada cop més gran entre salaris i preus no són episodis passatgers, sinó símptomes d’un model esgotat
Publicat a Barcelona Metròpolis juliol de 2026 / Il·lustració: Pablo Amargo
En l’esgotament del model d’habitatge actual s’hi amaga també una oportunitat: la d’aprofitar l’avinentesa per repensar el model de cap a peus; posar en qüestió no només quants habitatges produïm o quin n’és el cost, sinó també quin retorn es genera a partir dels recursos que activem, el teixit productiu que potenciem, les emissions que evitem o els vincles comunitaris que possibilitem. En definitiva, cal decidir el model de societat que impulsem, a partir d’on i com el construïm i, sobretot, com hi vivim.
Fer-ho exigeix sortir de les respostes parcials i de les inèrcies. L’habitatge és una peça central en la manera com ens organitzem com a societat, com habitem el territori i com ens relacionem amb els recursos. És, en essència, una cruïlla en la qual conflueixen els grans reptes del nostre temps. I és precisament en aquesta intersecció on es fa evident la necessitat d’un canvi de mirada.
El primer d’aquests reptes és el social. La societat canvia ràpidament: envellim, amb una esperança de vida elevada i una natalitat baixa que transforma l’estructura demogràfica. El creixement del nombre de persones més grans de 65 anys i, especialment, de més de 85 és una realitat imminent que interpel·la directament el model residencial. En aquest context, emergeixen també noves formes de vulnerabilitat, com la soledat no desitjada, sobretot entre la gent gran, que és un problema creixent amb impactes directes sobre la salut, l’autonomia i la qualitat de vida.
Al mateix temps, les formes de convivència es diversifiquen. Les llars unipersonals augmenten, les parelles sense fills es consoliden, els habitatges compartits es normalitzen i el teletreball altera les relacions entre vida domèstica i laboral. Aquestes transformacions redefineixen no només la mida dels habitatges, sinó la manera d’entendre què vol dir habitar. Avui, moltes tasques que abans es feien separades es barregen en l’entorn domèstic. Tot i la necessitat d’atendre els canvis contemporanis, continuem produint, en gran mesura, habitatges pensats per a un model familiar que ja no és el majoritari. Això genera un desajust entre oferta i demanda que no és només quantitatiu, sinó qualitatiu.
A tot això s’hi afegeix una qüestió que sovint queda en segon pla, però que és determinant: la percepció social de l’habitatge assequible. Tot i l’ampli consens sobre la necessitat d’incrementar el parc d’habitatge protegit, aquest consens es dilueix quan es concreta en el territori. Massa sovint apareixen resistències locals a la seva implantació, associades a prejudicis o temors que cal abordar. Aquesta tensió evidencia que el repte no és només construir més habitatge social, sinó dotar-lo de qualitat, dignitat i capacitat d’integració urbana, alhora que es reforça la pedagogia col·lectiva. En una paraula, ens convé que sigui exemplar.
Edificis climàticament intel·ligents
El segon gran repte és l’ambiental. Vivim un canvi d’època marcat pel declivi progressiu dels combustibles fòssils i per l’acceleració del canvi climàtic. Aquest doble procés té implicacions profundes no només en l’economia o la geopolítica, sinó també en la vida quotidiana i, per extensió, en la manera com habitem. L’augment de temperatures, la freqüència de nits tòrrides o la intensificació dels fenòmens meteorològics extrems ja no són escenaris futurs, sinó realitats presents. En aquest context, l’habitatge deixa de ser un simple contenidor per esdevenir un element clau en l’adaptació climàtica, una forma d’augmentar la resiliència col·lectiva.
Tanmateix, la resposta dominant de les darreres dècades ha estat una dependència creixent de sistemes mecànics. Hem omplert els edificis de màquines que ens permeten mantenir condicions interiors estables independentment del clima exterior. Aquest model, en part importat de contextos climàtics diferents, ha anat consolidant una cultura de l’aïllament. Fins al punt que, en molts edificis contemporanis —especialment, en oficines i hotels—, ja no és possible ni tan sols obrir les finestres. En un clima com el mediterrani, en què durant molts mesos de l’any les condicions exteriors són favorables, aquesta situació resulta, com a mínim, paradoxal. Ens hem acostumat a viure en ambients totalment controlats, desvinculats de l’exterior. Ens hem, en certa manera, «aburgesat» climàticament.
Però aquesta dependència té límits. No només per una qüestió energètica o ambiental, sinó també per una qüestió cultural. L’eficiència tecnològica, en si mateixa, no garanteix una reducció del consum. Sovint, la millora dels sistemes comporta una reducció dels costos d’ús que acaba generant un increment del consum global. És el que s’ha anomenat efecte rebot.
Això ens obliga a replantejar la relació entre arquitectura, tecnologia i hàbits. La qüestió és fer edificis més eficients i, a la vegada, fer-los més intel·ligents en la seva relació amb el clima. Recuperar estratègies passives, potenciar la ventilació natural, treballar amb la inèrcia tèrmica o incorporar espais intermedis, com patis o galeries, no és nostàlgia, sinó una manera d’adaptar el coneixement acumulat a les condicions actuals.
Els criteris que sustenten l’oferta
El tercer vector és l’econòmic, que tensa tots els altres. A Catalunya, el desajust entre creixement demogràfic i producció d’habitatge és persistent. La pressió sobre el parc existent augmenta, mentre els costos de construcció s’incrementen de manera significativa. El parc de lloguer social continua molt per sota dels estàndards europeus i la inversió pública no arriba a nivells comparables. Aquest desequilibri configura un escenari estructural en què una part creixent de la població queda progressivament exclosa del mercat residencial, especialment en el segment assequible.
Davant d’això, no n’hi ha prou d’augmentar l’oferta: cal revisar els criteris que la sustenten, superar la lògica en què el promotor reprodueix el que el mercat valida i avançar cap a una concepció més exigent de la qualitat arquitectònica. És una qualitat que no es pretén formal ni conjuntural, sinó estructural: capacitat de donar resposta integrada a condicionants contextuals, socials, ambientals, funcionals i econòmics. Aquesta qualitat es juga en elements sovint invisibles: la llum natural, la ventilació, la flexibilitat d’ús, la relació amb l’entorn, la qualitat espacial o la configuració dels espais compartits en l’edifici. En aquest sentit, l’habitatge no és només un producte, sinó una infraestructura de vida.
Aquest canvi de paradigma requereix un impuls clar del sector públic. Cal una Administració capaç d’activar instruments àgils, orientats a l’interès general i allunyats tant de la rigidesa burocràtica com de les dinàmiques especulatives. Lideratges capaços d’integrar criteris socials, ambientals i econòmics, i d’atreure talent i innovació.
En aquest marc, l’arquitecte ha de recuperar centralitat com a dissenyador i com a agent de síntesi de complexitats, promotor de qualitat de vida, sostenibilitat i eficiència a llarg termini. Els concursos d’arquitectura són una eina clau si es formulen amb intel·ligència, transparència i exigència, si posen la qualitat de les idees al centre i disposen de jurats qualificats i participació municipal que assegurin rigor i arrelament territorial.
L’habitatge assequible ha de ser un camp d’excel·lència. Lluny de ser un producte de mínims, ha d’esdevenir una infraestructura essencial, capaç d’activar transformacions socials, ambientals i econòmiques, atenent les qüestions presents, però abordant les futures. Això implica redefinir els equilibris de la sostenibilitat integral. Entre sostenibilitat econòmica i ambiental, reduir i reciclar. Entre l’ambiental i social, esponjar i generar espais de relació que també siguin climàtics. Entre social i econòmica, compartir i optimitzar recursos.
A escala domèstica, això es tradueix en la necessitat d’innovar en relació amb els tipus d’habitatge. Han de ser més flexibles, menys jeràrquics i més adaptables, amb espais connectats, capaços d’assumir usos canviants al llarg del temps, amb estances polivalents i espais intermedis que amplifiquin les possibilitats d’ús. Habitatges pensats des de la diversitat, amb perspectiva de gènere i capacitat d’evolució.
A escala d’edifici, el repte és entendre’l com una infraestructura social. La incorporació d’espais comuns —cuines comunitàries, espais de reunió o treball, bugaderies, habitacions d’ús flexible o sales compartides— permet reduir superfície privada sense perdre qualitat i reforçar la vida col·lectiva. Els llocs comuns permeten imaginar un habitatge social menys segregat, més inclusiu i resilient.
La construcció ha d’afrontar el seu propi impacte: el sector és responsable d’aproximadament el 40% de les emissions de CO2, del 40% de l’ús de recursos naturals i del 40% de la generació de residus. Com a resposta, la Unió Europea pretén que els edificis nous siguin de zero emissions l’any 2030
Els espais de circulació, els accessos o les cobertes també esdevenen part d’aquesta infraestructura relacional. Cada element pot generar comunitat, arrelament i cura col·lectiva. L’edifici deixa de ser contenidor per esdevenir ecosistema. Cada racó és una oportunitat: des de l’aparcament —concebut amb ventilació i llum natural i, per tant, amb capacitat d’adaptació futura— fins a les cobertes, que poden acollir usos diversos, des del lleure fins al cultiu.
En aquesta mateixa línia, els models basats en clústers ofereixen alternatives especialment suggeridores. Agrupar unitats de convivència al voltant d’espais compartits permet combinar privacitat i comunitat, reduir l’aïllament i optimitzar recursos. És una resposta possible tant a la precarietat del mercat de lloguer com a la soledat no desitjada.
Tot i la urgència d’impulsar un model basat en el lloguer assequible, la combinació de diferents règims de tinença, tipus i usos en un mateix edifici respon millor, a llarg termini, a la diversitat de necessitats i afavoreix la cohesió, l’estabilitat urbana i la sostenibilitat econòmica.
Tot plegat només serà possible si s’acompanya d’un canvi cultural. Compartir, adaptar-se i habitar d’una altra manera requereix temps, pedagogia i gestió professionalitzada. La seva eficàcia depèn d’incloure aquests canvis, i de com es configuren els edificis: dimensió, posició i, sobretot, la gestió dels espais comuns de relació. La innovació social és tan important com la constructiva.
Afrontar el propi impacte
En l’àmbit ambiental, el repte és igualment profund. No es tracta només d’incorporar tecnologies eficients, sinó de repensar la relació entre arquitectura, clima i hàbits. La ventilació encreuada, els espais intermedis o el disseny de pells intel·ligents poden reduir la dependència de sistemes com l’aire condicionat, però requereixen que els usuaris n’entenguin el funcionament i adoptin hàbits nous. En aquest sentit, el monitoratge i l’anàlisi de dades poden ajudar a fer visibles els impactes del comportament quotidià i afavorir l’aprenentatge col·lectiu per comparació.
La construcció ha d’afrontar el seu propi impacte: el sector és responsable d’aproximadament el 40% de les emissions de CO2, del 40% de l’ús de recursos naturals i del 40% de la generació de residus. Com a resposta, la Unió Europea pretén que els edificis nous siguin de zero emissions l’any 2030, dins l’objectiu de neutralitat climàtica del 2050. La rehabilitació del parc existent és prioritària, però també cal construir amb menys, optimitzar sistemes i utilitzar materials de baix impacte.
La industrialització, en aquest context, ofereix oportunitats per millorar la qualitat i la capacitat productives. Així i tot, planteja riscos si l’arquitectura queda subordinada als sistemes. El repte és, precisament, trobar l’equilibri: desenvolupar models reproduïbles a partir de processos flexibles que estiguin al servei del projecte, i no a l’inrevés.
La qüestió econòmica travessa totes aquestes dimensions. Incorporar qualitat, sostenibilitat i innovació té un cost, però també genera valor. La clau és avançar cap a una presa de decisions informada, capaç de comparar alternatives i integrar criteris diversos. Cada decisió —des del material escollit fins al model de gestió— contribueix a configurar un model de societat. Construir amb fusta local, per exemple, no és només una opció tècnica, sinó també una manera d’enfortir la gestió forestal del país i reduir els incendis.
Transformar el model d’habitatge requereix una mirada llarga i una acció coordinada, una comunitat professional compromesa, lideratges públics sòlids, estabilitat institucional i criteris de qualitat. A la vegada, també cal una ciutadania informada i implicada, capaç d’entendre el valor de l’arquitectura i participar en els processos de transformació. Apropar l’arquitectura a la societat és una condició per a la seva legitimitat.
Només des d’aquesta convergència es pot convertir la crisi en oportunitat. I només així podrem construir un model d’habitatge capaç de respondre a les urgències del present, d’anticipar el futur i de contribuir a una societat més justa i resilient.
