Arquitectura sense arquitectes | Jordi Badia (AxA)
Us imagineu que el jove cirurgià que us està a punt d’obrir hagués après tan sols amb professors que mai han exercit la medecina? Doncs la nova llei universitària a punt de ser aprovada proposa reduir a un màxim de quatre hores setmanals les hores lectives assignades a professors que practiquen l’ofici i fa incompatible a la resta fer-ho. Això és així perquè un dels objectius de la llei és resoldre la contractació irregular dels professors temporals, curiosament anomenats associats, i això és lloable, però tindrà greus conseqüències en l’àmbit de l’arquitectura.
Aquesta figura es va preveure per aportar el coneixement pràctic de la professió en els estudis universitaris, però el cas és que al llarg dels anys se n’ha abusat tant d’aquests contractes barats que a l’ETSAB, el cas que conec més de prop, la xifra de professors associats és actualment del 67,4% i la nova llei es proposa reduir-la dràsticament en poc més d’un any a un màxim del 8%. Sembla impossible, no?. Doncs aparentment això s’aconseguirà millorant els contractes a tots aquests professors sense fer acomiadaments, limitant tan sols les seves hores lectives. A mi no m’acaben de sortir els números.
Sigui com sigui, des d’un punt de vista acadèmic, això suposarà una pèrdua del pes a la carrera dels arquitectes que exercim l’ofici i on això tindrà més impacte serà en els tallers de projectes, on la majoria de professors pertanyen a aquest col·lectiu. No es pot pretendre ensenyar a projectar hospitals, escoles i biblioteques si mai n’has fet cap, no?. Doncs bé, per adaptar-se als nous contractes, no crec que hi hagi cap altre alternativa que reduir el temps dels tallers de projectes a aquestes quatre hores. És una pena que l’assignatura troncal dels estudis sigui la que tindrà menys hores de dedicació per un problema merament contractual i no per una reflexió docent profunda.
Crec que això ens hauria de posar en alerta perquè afectarà directament el disseny del nostre entorn més immediat. Gaudim d’un paisatge i ciutats agradables perquè durant molts anys els arquitectes catalans han tingut un bon nivell, reconegut internacionalment, i això té molt a veure amb la qualitat dels estudis universitaris que aquí s’impartien. No estic massa segur que això encara sigui així.
Tots aquells anys en que es lloava tant el model Barcelona, els arquitectes que la construïen donaven classe de projectes en aquestes universitats i dedicaven generosament part del seu temps a formar futurs professionals. En aquella època, que va coincidir amb els primers anys de la democràcia, els millors arquitectes s’implicaven a la universitat amb una intensitat que encomanaven als estudiants: Bohigas, Miralles, Viaplana, Bonell, Llinàs, Ferrater, Mateo, Torres i Martínez Lapeña, Garcés i una llista llarguíssima de professionals d’un prestigi inqüestionable atreien amb el seu nom i el seu carisma als estudiants i els transmetien no tan sols la seva passió cap aquest ofici sinó també les claus d’una disciplina que dominaven per experiència pròpia. Jo vaig tenir la sort de viure-ho i aprendre d’ells.
Anys més tard, quan em vaig iniciar en les tasques d’ensenyar, vaig tenir també la sort d’aprendre d’un grup de professors joves que començaven a construir i que ja destacaven: els RCR, Flores i Prats, l’Emiliano López, Roldán Berengué, etc. que donaven continuïtat a la generació anterior. Vaig poder observar com els estudiants s’apassionaven sentint-los corregir i explicar les seves experiències, veient-los com un model a seguir.
En aquells anys, les nostres escoles estaven considerades entre les més prestigioses d’Europa, i ho eren en gran part pel prestigi dels professionals que hi donaven classe. Encara vivim d’aquell prestigi, però tots aquests arquitectes que he anomenat avui ja no hi són. La progressiva professionalització acadèmica de l’ensenyança a la universitat i la seva poca capacitat de retenir el talent ha anat desmotivant i apartant a molts d’ells. La majoria donen classes fora on tenen millors condicions i això no farà més que empitjorar amb la nova llei. Se’n ressentirà la formació dels futurs arquitectes i no sé si com a país ens ho podem permetre. Catalunya no excel·leix internacionalment en masses disciplines, però hi ha un cert consens en que l’arquitectura n’és una d’elles. Ho hauríem de cuidar més.
Hagués sigut tan fàcil com entendre la singularitat dels estudis d’arquitectura, tal com s’ha fet amb els estudis de medecina, i millorar els contractes sense reduir les hores lectives, però clar, aquest és un cost que no pot assumir la universitat pública. És millor que ho paguin els professors, com sempre. Ara entenc perquè ens anomenen associats.
Març 2023
