ARQUITECTURES ESCRITES | AMOO (AXA)

ALTRES ARQUITECTURES DE CADAQUÉS

2020

Què és el que ens fa entendre l’arquitectura d’un lloc, o què fa que l’arquitectura sigui d’un lloc i no d’un altre és sovint difícil de destriar. La de Cadaqués, sobretot i en particular, és molt conscient de la seva identitat, però aquesta no ha estat fruit d’un procés voluntari de construcció d’una imatge pròpia, sinó que la seva singularitat ha estat detectada per ulls aliens que l’han fixada. Fixada, entre d’altres, mitjançant l’art, que a partir de la pintura, la fotografia i la literatura ha fabricat un ideal que possiblement més tard ha provocat la presa de consciència col·lectiva d’aquesta identitat.

Aquesta arquitectura que tothom sabria descriure amb els ulls tancats té molt a veure amb el construir contra el pendent, adaptant-se a una topografia accidentada i a un parcel·lari molt fragmentat; amb l’agregació de volums blancs, amb cobertes inclinades de teula ceràmica i ornamentació popular nul·la o austera, però sempre orgullosa.

En definitiva, una arquitectura forjada pel temps i pels recursos —rehabilitació, addició i construcció sobre allò existent—, erosionada com les passanelles de la platja, per la necessitat i la precarietat fins quedar-ne només allò més essencial sobre la qual, des dels anys 50 en endavant, la modernitat hi ha anat introduint progressivament nous elements, inicialment dins del bressol del regionalisme crític.

En aquest sentit, ja en l’any 1955, al bell mig de Portdoguer, La casa Villavecchia dels arquitectes Federico Correa i Alfonso Milá introdueix la idea de la remunta com a lògia superior on disposar un estar-menjador amb vistes de forma integrada, com després repetirien la vil·la Glòria de l’estudi d’arquitectura Harnden&Bombelli —al carrer des Pianc i d’una forma molt més expressament vernàcula— i tantes d’altres. La casa Senillosa de José Antonio Coderch, poc temps després i a pocs passos de Portoguer, es fa seva la nova aportació i la radicalitza, proposant una nova tipologia de façana moderna amb grans finestrals i dobles alçades, però indiscutiblement fusionada amb el poble. Una nova tipologia de façana per al poble que, primer conjuntament Harnden&Bombelli i, després de la mort del primer, només Bombelli, anirien depurant al llarg dels anys en diverses obres des de la Riba des Poal fins a l’Avinguda Victor Rahola, portant cada cop més la radicalitat de Coderch cap a un producte fàcilment digerible per a un públic indiferent a l’arquitectura i per a unes institucions poc predisposades a la novetat, malgrat sigui precisament aquesta la que dóna l’actual imatge del poble. És paradoxal que, amb el cel normatiu actual, obres destacades i catalogades com les anteriorment citades, possiblement mai s’haguessin pogut realitzar.

Més contemporàniament, les obres de reforma i rehabilitació de l’estudi Liebman-Villavecchia arreu del poble, dónen continuïtat umbilical a aquesta comprensió de l’arquitectura del poble, sempre aportant nous elements foranis personals i aplicant-los amb immensa sensibilitat dins les restriccions actuals; citar-ne només una no tindria cap sentit, ja que cadascuna de les obres s’entén per continuïtat amb el conjunt de la seva pràctica.

Aquest és el Cadaqués sobre el qual sempre parlem, l’emmarcat dins de la fotografia, una sort de Cadaqués ‘intramurs’ que es té a si mateix com a teló de fons.

Hi ha, però, un segon Cadaqués —i fins i tot un tercer. Aquest segon Cadaqués és extensiu i d’un romanticisme menys fàcil, més agrest. L’arquitectura moderna també ha procurat entendre aquest segon poble, cercant les eines per instal·lar-se ‘extramurs’; a manca de tenir el nucli urbà com a referència, té el paisatge del Cap de Creus, els bancals i el conreu i intenta domesticar un terreny feréstec amb recursos bàsics com els murs de pedra seca, i altres elements que es tenen a mà. Aquestes intervencions han de solucionar la implantació en parcel·les molt majors, i alhora definir volums edificats singulars i autònoms, però també han de casar la sensibilitat d’aquestes dues operacions amb les aspiracions de certa notorietat de qui es compra una parcel·la per construir-se una casa, moltes vegades amb la ingènua intenció de dominar un paisatge més que d’integrar-s’hi.

Alguns intents notables han provat diferents sorts de comprensió d’aquest Cadaqués. La primerenca casa Julià  de Correa-Milá, a l’Avinguda del Pi, ja tímidament comença a incorporar elements propis d’aquest segon poble com la llibertat compositiva en planta o un imponent basament de pedra seca que evoca les volumetries de les barraques del camp, però encara manté un llenguatge entre dos aigües amb el primer poble. Coetàniament, la coqueta casa Zariquiey de l’arquitecte Francisco Juan Barba Corsini es proposa com un intrús modern de llenguatge desacomplexat i gairebé californià, sense importar-li excessivament la comprensió del Cadaqués on es situa, sinó més aviat del seu entorn més immediat en la Platja del Ros.

Segurament no és fins la casa Fasquelle també de Harnden&Bombelli, al Port Lligat, que es comprèn realment la voluntat d’aquest segon poble, utilitzant recursos com la horitzontalitat, la dispersió i el domini tant de la parcel·la com del paisatge, de l’agregació de volums de pedra-seca, de les llibertats compositives contingudes i el domini dels vessants de teula ceràmica. Aquesta fórmula seria depurada amb el temps pels mateixos arquitectes en d’altres obres i es poliria amb un llenguatge més contemporani en les diverses cases de l’estudi Mora-Sanvisens a s’Alqueria.

Serà el temps qui, tal i com comentàvem amb anterioritat, erosioni les arestes importades del llenguatge propi dels autors i n’esdevingui una arquitectura pròpia que s’integri de manera natural en el paisatge, inadvertida, com en una pintura de Koyama.

L’obra en malaurat etern procés de l’equip d’arquitectes Arquitectura-G a l’Avinguda de Sant Baldiri, trenca amb aquesta constant evolutiva i recau en llenguatges entre dos aigües, entre els dos pobles, però és que potser realment no es troba ni en un ni en l’altre, sinó que s’ubica en un de tercer. Un no-poble d’intersticis, d’estats intermedis, on hi poden succeir excepcions, on s’hi poden ubicar fàcilment peces d’una altra escala i ús, fins i tot.

En parlar de Cadaqués, tendim a simplificar i centrar-nos només en la casa unifamiliar —com pràcticament hem fet fins ara en aquest text— i obviem els conjunts edificats de gran escala, ja siguin agrupacions residencials o equipaments, que l’augment de la trama urbana ha hagut d’acomodar com ha pogut degut al no sempre controlat creixement turístic.

El repte és, en aquest cas, majúscul, i l’esperança en la consolidació d’un llenguatge propi que defineixi aquest tercer poble és gairebé inexistent. Tot i així, exemples com les cases Sagi de Correa-Milà a la Platja des Sortell, els apartaments Es Colomer de Lluís Clotet i Òscar Tusquets a l’Avinguda Verge de Montserrat o l’ampliació de l’antiga Escola Caritat Serinyana de Mora-Sanvisens ens revelen la seva habilitat en la resolució del conflicte. Altres, com els apartaments Urquijo de l’equip Cardenal-Ballesteros-la Guardia, al Rec de Palau, segurament no van saber-s’hi ubicar amb tant d’encert, malgrat l’interès de la seva arquitectura.

Totes aquestes visions, entre d’altres, acaben conformant l’arquitectura de Cadaqués i, tot i que en diferents fases de consolidació i en ordre decreixent, no per a això les darreres són menys valuoses sinó que són possiblement les que mereixen major estudi i interès.

Recordem que el què avui construïm serà el patrimoni del demà i que no val mirar només a allò que ens satisfà sinó que cal solucionar amb ofici i coneixement les operacions més complexes i desafiants com les d’aquest tercer poble, podent-les copsar l’endemà i reconèixer-les com el què són, com a arquitectures pròpiament cadaquesenques.

* Tant les arquitectures citades, com d’altres d’alt interès que defineixen el patrimoni arquitectònic modern de Cadaqués, les podeu trobar al nou projecte arquitecturacatalana.cat, endegat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, portal online que engloba més de 2.000 obres d’arquitectura dins del territori català.

** Aquest article es va realitzar en data de juliol de 2020 per encàrrec de la revista Sol Ixent de Cadaqués i no es va arribar a publicar degut a la COVID-19.

AMOO – Aureli Mora+Omar Ornaque, Arquitectes

Directors arquitecturacatalana.cat (COAC)