Publicat a El Temps de les Arts el 26 de maig de 2021 | Foto: L’obra d’Enric sortint dels arxius, imatge de l’interior del parlament escocès. Foto de Duccio Malagamba. Exposició virtual a la fundació Enric Miralles
Kandinsky parla de l’art des d’un punt de vista espiritual. Deia que dins de cada obra, l’artista havia deixat un fragment o un tros de la seva Ànima. D’altra banda, Walter Benjamin parla de l’art tot referint-se a Aura. Deia que ara que ens trobem en un món de fotografies i reproduccions, l’art ja no es valora com un objecte en si mateix, sinó que s’ha de llegir més enllà de l’objecte. Per exemple, tant la fotografia de la Mona Lisa estampada en una samarreta, com la que està pinzellada a mà per Leonardo da Vinci pertanyen a la mateixa obra.
Dubto que Da Vinci, mentre dibuixava aquesta dona de misteriós somriure al seu taller, es pogués imaginar que aquesta obra (la qual mai no va considerar acabada) arribés a convertir-se en un objecte conegut a tot el món, tan de moda, dit en altres paraules un souvenir, impresa en diferents samarretes, pòsters i, fins i tot, en encenedors.
La reproducció de l’obra podria considerar-se una distorsió vulgar de l’“original”; no és el mateix encendre’s una cigarreta amb l’encenedor de la Mona Lisa que tenir la pintura original al davant. Això no obstant, la samarreta, l’encenedor i el pòster de la Mona Lisa aconsegueixen transformar i recontextualitzar l’obra en si. La Mona Lisa ha viatjat i ha entrat a les cases, les butxaques i els armaris de molta gent. L’obra d’art ja no és un objecte a venerar, sinó que es valora pel missatge que comunica, la intenció de l’artista: l’Àura per a Walter o l’Ànima per a Kandinsky.
Quan es parla d’arquitectura, d’entrada a un li vénen imatges de cases, edificis i construccions. No obstant això, hi ha persones que, com el meu pare Enric, consideraven que l’arquitectura es troba expressant-se en nombroses altres formes, com amb el cas de la samarreta de la Mona Lisa.
L’arquitectura és aquest art de concebre i comunicar una construcció a partir de fragments. Es comença amb una idea, un esbós o una maqueta, potser. Després, el projecte passa a tenir més definició dibuixant plantes, alçats, detalls… fins a arribar al punt on es pugui comunicar un concepte tan complex com el d’un edifici, vist solament a través d’aquests objectes abstractes i petits. Quan es desplaça, encara que fragmentat i intangible, es pot arribar a llegir amb claredat l’edifici en tota la seva totalitat, fins i tot abans d’haver-hi posat els primers maons. Per molt diferents que siguin aquests fragments entre ells (com una maqueta de cartó amb el dibuix d’un detall), tots tenen aquest denominador comú: la totalitat de l’edifici que representen.
Quan penso en l’obra del meu pare la veig com una sola conversa on se li dóna la mateixa importància a un esbós en una samarreta que al pilar de formigó que sosté una pèrgola. L’un i l’altre ens parlen, i l’un i l’altre, encara que allunyats i fragmentats, tenen aquest fort denominador comú per l’arquitecte Enric Miralles; intuïtiu, expressiu, fort, i a la vegada meticulosament precís, i gairebé capriciós.
Mentre escric això, les maquetes, esbossos i dibuixos que contenien aquesta essència del meu pare, l’Aura per a Benjamin o l’Esperit per Kandinsky ha sortit de les caixes i carpetes on estava ben arxivada i guardada per a ser exposada en diferents sales de Barcelona per primera vegada. I, sorprenentment, darrere de tots aquests anys de treball, el que jo veig és una conversa; un diàleg únic.
Es poden veure les maquetes, esbossos i dibuixos parlant entre ells. Hi ha punts en comú, friccions, tensions, contrastos i fins i tot dubtes. Però sempre la mateixa constant. En l’essència de totes aquestes obres, sigui en el formigó o en una línia animosament dibuixada, es percep aquesta característica ferma i persistent: i allí està l’esperit de l’Enric.
Aquesta sèrie d’exposicions podria considerar-se com una petita obertura al món del que ell veia al seu voltant. Ens deixa veure, com si miréssim pel forrellat d’una porta, aquesta simfonia de converses sobre formes, contrastos, materials i colors. La bellesa en la simplicitat, trobar harmonia en lógiques estructurals, no tenir por d’integrar colors, mantenint cert sentit de l’humor i sense construir mai des de zero.
No és comú conèixer el teu pare a partir d’històries que t’expliquen altres persones. Encara ho és menys conèixer-lo a través de les obres que es van quedar amb nosaltres quan ell marxà. I encara que marxés tan prematurament, vint anys després la seva obra roman rellevant. Com un bon vi negre, ha envellit bé, i és que l’enòleg i l’arquitecte saben que el temps és el que realment dicta la qualitat del producte.
No és un secret, els impressionistes sabien que es necessitava distància per poder veure les obres amb claredat. Irònicament, més t’allunyes de la tela i més clara és la figura dibuixada en ell.
Un arquitecte sempre lluita contra el temps, no pot permetre aferrar-se a modes, ja que segurament hauran passat quan l’edifici s’hagi acabat. El món que va deixar Enric enrere a principis de mil·lenni té poc a veure amb el món on vivim ara. L’Internet ens arriba sense cables, els polítics es barallen a través de posts a Twitter, la generació millenial ja està tenint fills, el canvi climàtic s’ha manifestat, un parell de països han entrat i sortit de la Unió Europea des de llavors, i l’arquitectura es veu amenaçada per tendències d’especulació immobiliària.
I potser no és que l’obra hagi envellit bé, potser simplement no ha envellit. La gran filosofia d’Enric era no construir mai des de zero, i integrar el que ja estava construït dins de la seva arquitectura. No només reutilitzava materials i formes sinó que, fent això també, reutilitzava conceptes. L’acció de no enderrocar per reconstruir, fins i tot encara ara és una idea revolucionària. (Tinc l’opinió que una acció que potser hauríem de normalitzar com a arquitectes davant de la crisi ecològica a la qual ens acostem a poc a poc). L’arquitectura de l’Enric acollia amb simpatia aquests murs de pedra mig caiguts, els dibuixava i els sumava al seu disseny tot creant una arquitectura atemporal.
Les genialitats de l’Enric van ser moltes, i és ara que, vint anys després i amb més perspectiva, es comencen a veure amb major claredat. I igual que amb la samarreta de la Mona Lisa, l’obra de l’Enric ha transcendit, evolucionat (i sense haver-se convertit en un souvenir, per sort) ha aconseguit entrar als Arxius Històrics de la ciutat.
La sinceritat de la seva obra ha aconseguit elevar-se de les modes i posicionar-se en un temps indefinit. Vint anys després, i gràcies als esforços de persones com la meva mare, que han guardat i cultivat amb tant amor els Arxius, la seva obra s’ha recontextualitzat i se’ns mostra perquè la puguem contemplar de bell nou. I, amb nous ulls, tornem a provar d’interpretar el que l’Enric ens ha deixat.
És com si llegíssim aquest llibre que tant ens va agradar per segona vegada després de molt temps. Potser ara ho llegirem d’esquerra a dreta (però aquest cop amb ulleres).
