LE CORBUSIER: UNA VISITA AL ‘CABANON’
2011
Entre xalet suís i cabana marsellesa, Le Corbusier proposa amb el seu refugi una nova idea espacial
“L’any 1951, a la taula d’un bar a la Côte d’Azur, vaig dibuixar, per regalar-li a la meva dona amb motiu del seu aniversari, els plànols d’un refugi que l’any següent construiria en un penya-segat colpejat per les onades…” (Modolar II 1983, pág. 252).
El cabanon de Le Corbusier es troba als confins sud-orientals de França, on els Alps arriben al mar, a tocar d’Itàlia, prop de Mònaco i Canes, a Roquebrune, Cap Martin. Construït el 1952, se situa en un lloc força amagat i de difícil accés. Pròxim a la platja, en un solar amb un fort pendent i a tocar d’un xiringuito anomenat L’étoile de mer. L’arribada al cabanon té lloc des de la platja, a una petita terrassa de conreu longitudinal, on creix un gran garrofer i altres petits arbres fruiters. Dues construccions de fusta als extrems limiten el solar –amb un camí de formigó que les relaciona per no enfangar-se– i altres construccions emergents pels voltants. Aquest fet deixa l’il·lusionat visitant un pèl confús i no exempt de certa perplexitat. Asseguts sobre una pedra, sota el garrofer, i reflexionant sobre la situació que descobrim, pensem que el plantejament no és l’esperat, que no es tracta d’allò que és habitual en un habitatge amb terrasses i amb vistes magnífiques.
El concepte paisatgístic és similar a les ocupacions de solars vora els rius i camins. Ocupacions pacífiques i estratègicament lentes, on l’espai està molt valorat, i es treballa tant per a la seva producció com per poder-s’hi estar ociosament xerrant, llegint o celebrant un dinar. Aquesta és una pràctica molt estesa pels cabanyistes marsellesos. Se’n diu l’avancée. L’última pel·lícula de Marc Recha, Petit indi, s’endinsa en la descripció d’un paisatge als marges del riu Besòs, d’una gran bellesa, i descriu una situació d’ocupació de terrenys amb una gran qualitat espacial, per l’atmosfera que s’hi crea.
Confiats pel mite de Le Corbusier com a arquitecte modern, impulsor d’una nova arquitectura, capaç de proposar la renovació de noves ciutats, projectar els edificis més prestigiosos arreu del món i construir habitatges unifamiliars per a la gent més sofisticada, l’autor es construeix un refugi a Cap Martin seguint les pràctiques d’ocupació dels cabanyistes marsellesos en un territori sense planificar.
Xalet suís vora el mar
La cabana principal està adossada al xiringuito L’étoile de mer, i el propietari, Thomas Rebutato, li ha permès construir-la i comunicar-s’hi a través d’una porta, per tal de disposar dels serveis de cuina i menjador, amb un accés independent. És sorprenent l’acabat exterior de taulons de fusta sense desbastar, col·locats horitzontalment i amb unes finestres poc habituals. La coberta de xapa ondulada i d’un sol pendent desborda despreocupadament el volum de la construcció. Els taulons d’aparença rústica ens traslladen a una situació pròpia de la muntanya i recorden el xalet dels Alps suïssos. Però, de fet, i com ja s’ha dit, som en aquell punt únic en el qual els Alps toquen amb el Mediterrani, on és possible associar dos mons, dues cultures: el rigor nòrdic i la llum del Mediterrani.
Una altra cabana de fusta a l’altre extrem, més petita i pintada de verd i blanc, limita i tanca l’espai. LeCorbusier la utilitzarà com a estudi per poder pintar i projectar.
En els comentaris que Le Corbusier fa en la seva obra completa sobre el cabanon diu: “Es tracta d’una estança de 3,66×3,66 i de 2,26 metres d’altura, prefabricada a Ajaccio (Còrsega) i muntada en sec, l’exterior i la coberta són independents del problema proposat.” (19.L.C. Oeuvre Complète, 1946-1952, pág. 62)
Aquest problema no és a l’exterior, i això és un fet, ja que durant el transcurs de l’obra canviarà el tancament de façana projectat, de planxes d’alumini, pels taulons de fusta. A l’interior del cabanon se separen nítidament els problemes tècnics dels formals. Els primers s’encarreguen a arquitectes externs a l’estudi, pioners de la construcció industrial i ben coneguts; a Jean Prouvé, el disseny i la construcció de les finestres; a Charles Barberis, la prefabricació i la construcció dels tancaments amb l’advertiment que l’estructura i els detalls constructius han de ser invisibles. Si analitzem els croquis que li regala a la seva dona, és el mobiliari el que defineix els límits espacials, ja que el perímetre no es dibuixa, i es marca amb una línia més gruixuda l’espai on cal una finestra. Als alçats interiors apareix sempre una figura humana junt amb el dibuix del moble a la mida justa en relació amb la postura de la figura, es dóna molta importància al disseny ergonòmic.
El joc dels volums sota la llum
Malgrat que Le Corbusier no diu quin és el problema proposat, un cop resoltes les qüestions tècniques, el projecte se centra en la definició i relació de cadascuna de les peces del mobiliari dins de l’espai. Sis llargs mesos de treball en el projecte d’aquests mobles amb els ajustatges necessaris tant pel que fa a la forma com a la situació convertiran l’interior en el “joc savi, correcte i magnífic dels volums sota la llum”.
Projectat amb un rigor mil·limètric, l’interior contrasta amb l’espontaneïtat cabanyista de l’exterior.El sistema de mesures que s’utilitza a l’interior serà el que ell proposa uns anys abans a El Modulor, sistema que relaciona les mides amb l’escala humana, suposadament 2,26 metres d’alçada d’un home amb el braç aixecat, i que es basa en les investigacions de Matilda Ghyka sobre la divisió àuria o el número d’or.
El cabanon és la materialització de la proposta de la cèl·lula habitable que amb unes dimensions de 3,66x(3,66+0,70) i una superfície de 16 metres quadrats sintetitza la idea de la machine à habiter. El refugi que Le Corbusier ha construït als antics dominis francesos de la família Jeanneret és un xalet suís construït als Alps, vora mar, a la manera de l’avancée dels cabanyistes marsellesos, amb un interior on proposa una nova idea espacial.
