AVUI, TOTS VOLEM SER ILDEFONS CERDÀ Rafa de Cáceres

AVUI, TOTS VOLEM SER ILDEFONS CERDÀ Rafa de Cáceres

Es paradoxal reivindicar l’estructura del Pla Cerdà, desprès d’anys d’adulteració sistemàtica, amb la pèrdua de quasi  mil  hectàrees de zona verda  i  de quadruplicar la seva densitat inicial

Fa anys, des de la gestió de l’urbanisme, hauríem considerat normal reformar alguns carrers de l’Eixample per augmentar els espais per vianants considerant l’exigu rati de zones verdes (1’85 m2 /hab.) en relació a la resta de Barcelona.  L’Eixample fou objecte d’operacions per aconseguir aquells objectius. Recordem les de l’avinguda Mistral; la Rambla i plaça de Catalunya; l’avinguda de Roma; Enric Granados; el passeig de Lluís Companys o de Sant Joan.  Aquestes, conjuntament a les illes per a vianants als centres històrics, foren  generalment acceptades per la ciutadania.

Sovint, l’anunci de les reformes generava l’oposició de comerciants a l’afectar els seus negocis; de ciutadans, o del RACC que les interpretava com un contuberni vers al cotxe privat. Malgrat això, la ciutat recuperava amb normalitat espais de relació, desprès d’anys de densificació, i d’insaciable afany de plusvàlues immobiliàries.

Per això, sobta la situació creada per l’anunci de la transformació d’alguns carrers: els anomenats eixos verds. Sorprèn la desmesurada argumentació contraria, situant-la a nivell quasi delictiu, com un atemptat a l’estructura general del Pla Cerdà.  Afirmant que els projectes, pretenen :“finiquitar, incluso demoler físicamente, la estructura diseñada en su día por Ildefons Cerdà “.

Es paradoxal reivindicar l’estructura del Pla Cerdà, desprès d’anys d’adulteració sistemàtica, amb la pèrdua de quasi  mil  hectàrees de zona verda  i  de quadruplicar la seva densitat inicial.  Tot això amb una política urbanística , que  afectava a l’activitat a partir de continus canvis d’ús de residencial a terciari ; l’esmicolament de les tipologies, la modificació de la volumetria; les transferències d’aprofitaments o la modificació d’equipaments.

Tots reivindiquem a Cerdà, però sovint oblidem la seva voluntat higienista; la d’assegurar la igualtat a l’accés a l’espai lliure; d’augmentar l’esperança de vida de la població. Aquesta visió és un dels elementsestructurals del pla Cerdà, per sobre del model circulatori imaginat. No és creïble que Cerdà s’oposés  al camí  engegat, de recuperar part de l’espai públic  i millorar la salut de l’arbrat, malgrat sigui a convertint en passeigs el que fins ara es dedicava als vehicles.

La preocupació per l’estructura urbana de l’Eixample es raonable donat el seu  valor patrimonial i de posició, encara atractiu per a operadors immobiliaris o financers. Es clar que aquesta particularitat, afecta i afectarà la vida a l’Eixample, i avui s’evidencia  per  la voracitat dels fons d’inversions; la dinàmica de l’allotjament turístic; la permissivitat per llogar habitacions dins de les llars, germen  de pensions clandestines o infrahabitatges. No menys important serà l’assegurar un nivell de qualitat de vida acceptable. Caldrà  fer un pla d’activitats creïble, en el que la Barcelona turística i de l’oci nocturn, deixin de ser causa del malson i del deteriorament de la salut dels ciutadans. Tot allò si que son factors que poden demolir  l’estructura urbana de l’Eixample, al tractar-se de qüestions que afecten la vida de les persones i la  seva cohesió social, sent alguns dels reptes estructurals que marcaran el futur de l’Eixample, i de Barcelona,  per sobre inclús dels problemes derivats del tràfic.

Lo dit referma el convenciment d’anar recuperant  espai públic, però això no treu que sigui útil considerar la part de responsabilitat de la  gestió municipal en relació als mals entesos que el tema ha provocat.

D’entrada cal fer notar l’afany de significació i transcendència  urbanística de l’actual equip de govern a partir de la instrumentalització de la teoria de les superilles, despullant-la del seu contingut, per convertir-la en un model circulatori i en eslògan publicitari de tot allò que és realitza a la ciutat. Aquesta simplificació contradiu allò que es va reconeixer al document de Maig de 2016, sobre la implantació de les superilles que deia: “ El model de superilles, per la seva naturalesa genèrica , té el seu valor com a model organitzatiu, és a dir es tracta d’un referent abstracte, flexible i al temps viable .”