El parc de les Glòries ha obert íntegrament al públic després de més d’una dècada d’obres i de 640 milions d’euros invertits. Passejar-s’hi és una injecció d’esperança i fa creure que la recuperació de l’espai públic per a la ciutadania encara és possible
Publicat al Núvol el 7 de maig de 2025 | Albert Nogueras | Foto: Albert Nogueras
L’arquitecte holandès Aldo Van Eyck deia que després d’una gran nevada els nens es convertien temporalment en els “Senyors de la Ciutat” i s’apoderaven de l’espai públic corrent cap a totes les direccions. Proposava recrear aquesta sensació de permanència i de replicabilitat que produïa la neu perquè la ciutat pogués equipar-se amb nous espais buits, neutres i a la disposició de la imaginació i la creativitat de la canalla. Van Eyck defensava que els infants havien de ser els agents fonamentals del desenvolupament urbà. De fet, ell mateix va contribuir a fer realitat aquesta concepció de l’espai públic amb un pla de regeneració urbana a Amsterdam, durant el període de postguerra, construint 734 parcs infantils entre 1948 i 1978 en espais d’oportunitat que restaven buits temporalment, com solars entre mitgeres o terrenys erms que apareixien després d’un enderroc. El dissabte 26 d’abril, mentre visitava el nou Parc de les Glòries durant la seva obertura, vaig recordar el punt de vista de Van Eyck i vaig pensar que el projecte de les noves Glòries ha estat, metafòricament, una nevada exitosa.
Quan l’any 2014 es va convocar el concurs públic per dissenyar una nova proposta de parc sobre l’antiga i mal anomenada plaça de les Glòries, que bàsicament era una mena de teranyina infraestructural teixida per l’encreuament de la Gran Via, la Diagonal, l’avinguda Meridiana i l’anella elevada, la gran majoria d’arquitectes i urbanistes van posar el crit al cel per reivindicar que de cap manera la solució podia consistir en escombrar tot el trànsit a sota d’una catifa verda. Semblava una aposta covarda i exagerada: en lloc d’afrontar la complexitat intrínseca del nus viari urbà més important de Barcelona, tal com ja havia intuït Cerdà al seu plànol del 1859, s’apostava per l’opció de la tabula rasa, per posar un llenç en blanc a sobre d’un desgavell urbanístic que s’arrossegava des de feia més d’un segle d’història. Per aconseguir que aquest nou taulell de joc fos possible, calia reconduir els cotxes de la Gran Via per uns túnels ondulants que esquivaven altres infraestructures subterrànies preexistents donant lloc a un projecte igual o més fascinant que el de la superfície, el de les SubGlòries. La construcció d’aquests passos soterrats va implicar múltiples sobrecostos i retards, unes disfuncions malauradament freqüents i sistemàtiques en les grans obres públiques, especialment quan hi ha un canvi de govern municipal durant la seva execució.
Una dècada i 640 milions després, les Glòries, el centre geomètric de la ciutat, ha esdevingut un nou parc urbà de més de 10 hectàrees amb l’obertura de la segona fase (la més propera a l’edifici del DHub), que se suma a la primera part, finalitzada ja fa cinc anys, de la Clariana, un reclam molt reeixit com a zona de pícnic i d’estada per a molts barcelonins que anhelaven un prat en condicions que no fos el clàssic parterre fragmentat en pedaços, descuidat i usat com a pipicà. L’última part enllestida del projecte inclou un passeig amb una font ornamental que segueix la traça de la Diagonal, una àgora sensorial de més de 2.500 m² envoltada de bambús gegants, un umbracle de 700 m² per a activitats a l’ombra, un jardí d’immersió amb espècies adaptades al canvi climàtic, una gran àrea de jocs infantils amb 35 elements i dues construccions elevades amb forma de vuit, un parc d’aigua estacional, una zona d’esbarjo per a gossos, el nou accés al metro reconvertit en un jardí esglaonat de cactus que recorda l’obra de l’artista César Manrique i nous espais verds com jardins de pluja i nodes de biodiversitat. Ben al costat del metro, s’hi troba també la parada del tramvia, l’únic transport que circula en superfície a través de l’àmbit del parc i des d’on enllaça amb el nou tram de vies per la Diagonal fins a Verdaguer. El projecte del parc, per cert, batejat en la fase del concurs com a Canòpia Urbana, el firma el despatx francès Agence Ter i la catalana Ana Coello.
S’acostuma a dir que els projectes paisatgístics que incorporen noves plantacions mai es veuen tan deslluïts com el dia de la seva inauguració. No és el cas del nou parc de les Glòries, que arran de les darreres pluges primaverals i d’una tria molt escaient de les espècies, s’ha presentat al públic amb prou exuberància. Lluny queden, però, les imatges selvàtiques dels renders del concurs, on semblava que el cor urbà de Barcelona es convertiria en un extracte deslocalitzat de l’Amazònia. El parc compta amb una proporció de paviment dur considerable i les àrees toves i permeables, que concentren el gruix de la vegetació, queden definides en zones temàtiques amb programes concrets. Sobta apreciar que totes les plantacions d’arbustives i d’arbrat disposen d’una tanca de protecció, una mesura molt encertada si tenim en compte l’incivisme impune amb què sovint actuen alguns gossos i els seus amos a Barcelona.
Més enllà de les virtuts o possibles millores del nou parc, el fet més destacable des de la seva obertura que he pogut copsar és la quantitat significativa de nens i nenes que s’hi concentren. La superfície de parc per habitant a Barcelona, si no comptem Collserola, és només de 5,53 m², de les més baixes d’Espanya. En molts parcs de certa dimensió com la Ciutadella, el Joan Miró o el de l’Estació del Nord cada cop colonitzen l’espai més adults i gossos. És freqüent trobar-s’hi grups de gent adulta fent activitats d’esbarjo i més i més cans extralimitant-se als espais que tenen habilitats. Les estadístiques reforcen aquesta percepció: a Barcelona hi ha més gossos que nens d’entre 0 i 12 anys i aquesta mateixa franja d’edat, amb prou feines representa el 12% de la població de la ciutat. Un percentatge molt inferior si es compara amb 20 o 30 anys enrere.
Per aquest motiu, calia una “nevada” que recuperés un espai cèntric de la ciutat on els infants fossin els protagonistes. Tot i que no feia gens de calor, ja s’hi veien nens i nenes remullant-se a la font del passeig principal i llargues cues, sorprenentment ben autogestionades, on esperaven torn per tirar-se pels tobogans. El component lúdic del nou parc de les Glòries es fa patent per tot arreu. A part dels múltiples jocs infantils, les pistes de bàsquet o les taules de ping-pong, la tria del mobiliari urbà també convida al lleure: gandules, bancs reclinats i cadires altes amb escales com les dels jutges de tenis que permeten albirar amb certa llunyania. Davant dels fenòmens propis del capitalisme que avui en dia donen forma les grans ciutats i que han segrestat i reformatejat els centres històrics, que les Glòries hagin esdevingut un terreny jugable ha de ser una gran notícia.
L’altra novetat arquitectònica, la primera de les moltes que han de configurar el nou perímetre construït del parc, la trobareu al costat del Mercat dels Encants. Es tracta d’una nova i ambiciosa promoció de 238 habitatges públics promoguts per l’IMHAB. L’illa Glòries ha estat un projecte definit per les arquitectes de l’estudi cierto estudio i que han acabat desenvolupant diversos equips d’arquitectes que s’han repartit els 4 edificis que conformen tot el conjunt. Tot i que cal aplaudir una promoció d’habitatge públic d’aquesta envergadura, el resultat és ostensiblement desigual a nivell global. Mentre que la façana més treballada i amb major entitat queda a l’altra banda del parc, la que s’alça per sobre de la resta i que s’encara frontalment sobre les Glòries amb més preeminència i amb unes vistes privilegiades és francament anodina i vulgar. Tanmateix, L’illa Glòries és una altra bona nova per a la ciutat i esperem que sigui un projecte paradigmàtic per a futurs centenars d’habitatges protegits.
