Atorgar a les coses una segona oportunitat és, a més d’un exercici de responsabilitat, una mostra d’intel·ligència pràctica
Publicat a Línia El Diari Metropolità el 6 de juny de 2023
Imaginin que entren en una botiga de roba per comprar-se una jaqueta nova. El venedor els escolta amb deteniment, però no treu l’ull de la que porten posada. Després de les seves explicacions i sabent que es juga la venda, els explica que ja tenen una jaqueta estupenda. El teixit, argumenta, és dels que ja no es fan i les costures són a mà, amb un portar i una caiguda magnífics que no aconseguiran si se la compren nova. Els acaba convencent que li deixin uns dies per cosir un botó que li falta, rentar-la i passar-li la planxa.
Una situació similar a aquesta fictícia que, siguem honestos, ens agradaria que passés més, va passar de debò a Bordeus el 1996. Uns arquitectes joves poc coneguts aleshores, Anne Lacaton i Jean-Phillipe Vassal, van rebre l’encàrrec de remodelar la plaça Leon Aucoc, al sud de la ciutat. Van trobar un lloc que, en les seves pròpies paraules, “ja era bonic per la seva autenticitat, sense sofisticació”. “Tenia la bellesa del que és evident, necessari i just. Vam passar alguns dies visitant-ho i parlant amb els veïns, i finalment vam decidir reposar la grava i podar els til·lers”, van detallar.
Amb el temps, aquesta anècdota va adquirir el rang de categoria i ha estat explicada de manera recurrent a les escoles d’arquitectura. Lacaton i Vassal van fer d’aquesta manera de mirar el que està construït una forma de practicar el seu ofici. L’any 2019 van rebre el premi europeu Mies van der Rohe, juntament amb Frédéric Druot i Christophe Hutin, per la no menys sonada rehabilitació de 530 habitatges en blocs residencials que el govern francès pretenia enderrocar, a la mateixa ciutat on els arquitectes van indultar la plaça.
Quan el 2021 van rebre el premi Pritzker, una de les més altes distincions en arquitectura, el pavelló Mies de Barcelona els va dedicar una exposició, Never demolish (Mai enderroquis), on es convidava a considerar el potencial del que està construït, en termes de valor patrimonial i d’energia acumulada. No estem precisament per anar desaprofitant energia.
Les persones triguem anys a adonar-nos del que hem heretat. Heretem un habitatge o bé una hipoteca per acabar de pagar. Heretem un compte bancari, però també un deute amb Hisenda. Amb el temps, acabem veient els nostres pares en mirar-nos al mirall i ens adonem que tot, bo o dolent, és herència.
També heretem les nostres ciutats. Els governs municipals, autonòmics o el mateix Estat elaboren llistes d’edificis i places “protegits per Patrimoni”, i la UNESCO, organisme internacional, atorga a alguns la qualificació de “Patrimoni de la Humanitat”. Tendim a acabar pensant que, si està protegit, és que ha de ser una cosa bona i que hem de preservar-la, i que si no ho està, és que es pot enderrocar sense miraments.
Tanmateix, la lliçó de Bordeus ens mostra que hem heretat tot el que existeix. Tot és patrimonial. Mirat així potser no hi hauria d’haver qualificacions patrimonials.
Atorgar a les coses una segona oportunitat és, a més d’un exercici de responsabilitat, una mostra d’intel·ligència pràctica en un moment on ens omplim la boca amb paraules com ara sostenibilitat o estalvi energètic. No es tracta de conservadorisme paralitzant sense més ni més, sinó d’aprofitar i utilitzar el que existeix com a base per generar alguna cosa nova que, altrament, mai no hauria pogut existir. No és tant obrir la nevera i reescalfar el que hi ha del dia anterior com inventar un plat nou amb les sobres. Entendre en aquest context el trencadís del modernisme o l’escòria dels forns de fosa que recobreix les façanes de la Cripta de la Colònia Güell.
En aquest sentit, el projecte dels arquitectes francesos és exemplar, ja que no es limita a una reparació estructural per arreglar les goteres que, per descomptat, n’hi devien haver moltes. L’estratègia va consistir en la construcció d’unes terrasses tancades, recolzades a terra, que van reforçar els edificis, alguns de molt inestables, creant una galeria que, a més, proporciona aïllament tèrmic als edificis. Vistos per fora ningú diria que són els antics blocs que ja existien.
Però potser el més interessant és la renovació espacial que s’ha aconseguit. Aquestes galeries han regalat més espai a uns blocs amb uns habitatges molt petits que van proliferar entre els anys 50 i 70 del segle passat a moltes ciutats europees. Una herència de la nostra cultura de difícil gestió per la gran quantitat que se’n van construir en pocs anys i que van acabar allotjant moltes famílies amb el boom demogràfic dels 70. La valentia és no mirar cap a una altra banda i afrontar el problema que hem heretat. La màgia és fer-ho simplement podant una mica els til·lers.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
