Els anells del Liceu desfermen la polèmica

Els anells del Liceu desfermen la polèmica

«No és primordial; fem escenografies en comptes de treballar en els continguts», «Em pregunto si es calibra la distinció entre el que és efimer i el que és permanent» «Magnífic, dóna visibilitat i llum a la façana del Liceu» són algunes de les opinions de gent vinculada al món de l’art, la música o l’arquitectura al respecte

Publicat el dimarts 19 de gener de 2016 al diari LA VANGUARDIA

Amb menys fervor que les polèmiques que al segle XIX van enfrontar liceistes i creuats o wagnerians i partidaris de Verdi també al llarg del XX, la intervenció que prepara Frederic Amat a la façana del coliseu líric -170 anells ceràmics, color sang, cadascun de més d’un metre de diàmetre- que inauguraria la temporada 2016 2017, ha aixecat opinions contraposades entre liceistes, arquitectes, artistes plàstics i professionals del disseny.

Així, el dissenyador Claret Serrahima apunta que»molts polítics es dediquen a coses que no són les primordials, com en el seu dia la reforma de la Diagonal. En cultura ens dediquem a fer escenografies i continents en comptes de treballar d’una vegada per sempre en els continguts i la cultura emergent. No entenc que, amb el problema que ha tingut el Liceu amb els seus treballadors, que feia un mes que no cobraven, ara surtin diners de sota de les pedres, 700.000 euros per a les vidrieres i 300.000 per a l’obra d’Amat. No entraré en si està bé retocar la façana o no perquè és una cosa que no em preocupa gens. Amat és dels millors creadors que tenim, juntament amb Perejaume, i no el criticaré, a ell, que simplement rep un encàrrec. Però als responsables del Liceu sí que els demanaria què guanya la façana amb una intervenció artística».

Al crític d’art Juan Bufill la idea d’afegir elements a la façana d’un edifici li recorda «aquells cotxes tunejats, els Fiat Abarth o Seat 600 trucats que es veien als anys seixanta o setanta. Però no m’agraden els prejudicis, i en canviem solen agradar les intervenci ns arquitectòniques d’Amat, sobretot la que no es va fer a l’interior del mateix Liceu. Aquesta dels anells em recorda tant Wagner com el joc de pilota dels maies. Sembla que funciona bé, encara que on feia falta una intervenció és a la façana de la part moderna del Liceu, que sembla un búnquer, o un banc: una cosa pesada i sense ritme».

Per l’arquitecte i dissenyador Juli Capella, hi ha dues qüestions diferenciades: «Primera: a mi aquesta proposta artística m’agrada força. Les diverses intervencions d’en Frederic en façanes de Barcelona són de gran qualitat plàstica». Però després hi ha el tema de la legitimitat de qui decideix: «Les façanes de la ciutat, especialment dels edificis emblemàtics, públics o privats, han de ser decidides per l’arquitecte i aprovades per l’Ajuntament. No pot venir qualsevol i decidir què hi penja o hi col·loca. És un tema d’ordre cívic, que ha de decidir Urbanisme i Paisatge Urbà. Per tant, que decideixin les autoritats competents. I, per mi, encantat que ho aprovin».

L’arquitecte Jordi Garcés estableix «una cuidada distinció entre el que és efímer i perenne. Em pregunto si es calibra bé aquesta distinció bàsica entre les coses permanents, qualitat de l’arquitectura, i les destinades a evaporar-se, qualitat dels esdeveniments».

El crític musical Roger Alier lamenta que «el resultat sigui horrible, perquè no té res a veure amb el món de l’òpera, són unes nanses, un lloc perfecte perquè els coloms facin les necessitats, i no afegeix res de nou al Liceu».

A mes, el dissenyador Daniel Giralt Miracle destaca que «les altres instal·la cions que ha fet Frederic Amat a Barcelona van ser sempre molt adequades per a cada lloc.Només cal fixar se en la del Teatre Lliure, la de l’hotel Oh la, la de la biblioteca de l’Ateneu… Per tant, si aquesta intervenció està ben feta, resultarà reeixida. Per a una opinió més detallada caldria veure les peces, la qualitat dels materials i el lloc, però li faig un vot de confiança».

El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, creu que «és esplèndid, un magnífic projecte des del punt de vista artístic». «Dóna visibilitat i llum a la façana del Liceu, que és de casino de poble. És una aposta molt bona i em costa d’entendre les reticències en una ciutat d’arquitectura com Barcelona. A algú pot no agradar-li però el projecte dignifica un teatre darrere de la façana del qual ningú no s’imagina que hi hagi el que hi ha, i és una manera d’explicar ho».

El liceista Pepe García Reyes, del Cercle del Liceu, afirma que «l’enfocament conceptual que hi ha donat Amat té molt a veure amb el teatre, la ferradura que connecta circular amb el pati de butaques, i el color vermell característic. Aquest tipus d’intervencions sempre van acompanyades de polèmica i poden presentar aspectes millorables, però és oportuna, singularitza la façana. Hi ha un aspecte que m’ha semblat curiós: des del carrer Sant Pau ja s’anticipa la Rambla, i laRambla al seu torn s’endinsa al carrer Sant Pau, per a benefici del darrer».

El crític d’art J.F. Yvarsno opina de l’obra -«la desconec»- però es refereix a «un tema que considero primordial: la seva oportunitat. Les obres d’art responen a cert equilibri estètic en el qual conflueixen text plàstic i context urbà. Tota intervenció té un punt actiu, agressiu, de vegades, i no sé fins a quin punt és correcte imposar una mirada contemporània a l’espectador en una obra que ja té traçada la seva pròpia dinàmica comunicativa d’antic. Penso sincerament que hauríem de deixar alguna cosa perquè futurs artistes puguin també intervenir i contenir un punt aquesta urgència interventiva que avui lamentablement ens devora».

Pel crític musical Jordi Maddaleno, finalment «aquesta façana forma part de la identitat de la ciutat i de la imatge de l’òpera». «Si el Liceu és una institució pública, com pot ser que la decisió la prengui unilateralment un patronat o una comissió executiva? Si passa un concurs públic, ho acceptaré. He llegit que la intervenció és reversible, per la qual cosa podria estar d’acord que fos una cosa temporal, però no deixar-la de manera permanent. L’acceptaria com a happening, com una anècdota amb data de caducitat».c

Barcelona

«No és primordial; fem escenografies en comptes de treballar en els continguts» «Em pregunto si es calibra la distinció entre el que és efimer i el que és permanent» «Magnífic,dóna visibilitatillumala façanadelLiceu