Façana absorbent | Llàtzer Moix

Façana absorbent | Llàtzer Moix

La resolució del concurs arquitectònic per a la seu del Centre García Lorca, el gener del 2005, va portar una bona notícia.

Publicat el 7 de juliol de 2015 al diari LA VANGUARDIA

Per dos motius. En primer lloc, per què semblava que Granada disposaria per fi d’un bon equipament per honrar la memòria del seu poeta. I, en segon lloc, i des d’una òptica arquitectònica, perquè aquell concurs es va decidir a favor del projecte de Boris Bezan, Mónica Juvera, Héctor Mendoza i Mara Partida, aleshores quatre perfectes desconeguts. Corrien temps previs a la crisi econòmica i semblava que el futur no era un vedat, si no una terra d’oportunitats per a tothom.

Un d’aquells MX SI Arquitectes: quatre jo (Boris Bezan, Mónica ves proce Juvera, Héctor Men dia d’Eslo doza, Mara Partida) vènia.

Els Granada. Ubicació: altres tres, P. de la Romanilla, s/n de Mèxic. Tots ells, acabats d’arribar a la trente na, havien decidit unir forces davant un concurs que -llavors encara no ho sabien- els can viaria el curs de les seves vides.

Rafael Moneo, president d’aquell jurat, va evocar llavors els valors de la plaça de la Romanilla, en el centre de Granada, al peu de la catedral, on s’ubicaria el nou centre: un espai urbà de fàbrica tradicional, que es conservava gairebé com el poeta el va conèixer un segle enrere. “La gran virtut del projecte guanyador -va dir Moneo- és que opta per treballar el buit del solar sobre el qual s’assentarà, en una raconada de la plaça (…) En diluir la seva arquitectura en aquest marc carregat d’història, els autors aconsegueixen el més difícil: associar-se a l’essència popular, poètica i social de Lorca”.

És cert que la presència a tal plaça del projecte dels joves arquitectes, que des de fa anys treballen associats en l’estudi MX-SI, és discreta. O, més ben dit, relativament discreta. Ho és perquè no ocupa una gran superfície de façana. I no ho és tant perquè, en lloc de continuar el tradicional ordre de nivells de la plaça, en general amb cases de planta baixa més tres, aposta a la seva façana còncava amb una gran obertura, per una mena d’embut de formigó blanc estriat, que exerceix com a tal per atreure i absorbir el passejant cap a l’interior del centre lorquià, cap al pati d’illa que ocupa.

En aquest gest, alhora contingut i potent, rau un dels principals encerts d’aquest edifici, que per una part conserva el to tradicional del seu enclavament urbà i, per un altra, imanta poderosament el passejant.

Una vegada a l’interior, sorprèn la seqüència de volums pels quals es transita, amb ressonàncies de l’arquitectura àrab. El primer és un gran vestíbul que prolonga ja a cobert l’espai públic exterior, i rep il·luminació de claraboies i d’unes vidrieres. Vénen a continuació altres espais a diverses alçàries, que dibuixen una seqüència de compressions i descompressions. És difícil imaginar, des del carrer, aquesta riquesa d’espais (disposats sobre prop de 5.000 metres quadrats), o les amplituds que s’aconsegueixen, en un entorn urbà molt dens. Hi ha, a més, àmbits simbòlics, com el del gran cofre que acollirà els manuscrits i els objectes lorquians, suspès a sobre de la biblioteca; o l’auditori d’unes 400 places; o una sala d’exposicions de gaire bé mil metres quadrats; o els patis coberts amb veles per atenuar rigors estiuencs… La suma de tots aquests àmbits dóna cos a una obra atrevida, amb la qual MX SI van vetllar les seves primeres armes, abans d’aconseguir altres encàrrecs en països com Eslovènia o Finlàndia.